Al Parlament de
Catalunya diuen que han començat les converses per a l’elaboració del
pressupost 2016. Aquest instrument comptable de previsió
econòmica s’hauria d’haver aprovat fa mesos, però les urgències electorals, amb
l’obligada dissolució de la cambra catalana, ho va fer impossible.
Tot i tractar-se
d’un moment estel·lar de la vida parlamentària, a l’aprovació pressupostària se
li ha donat una transcendència que supera amb molt el seu caràcter bàsicament
instrumental. En l’actual context d’incompliment sistemàtic de les previsions
inicials incloses en el pressupost, la simple presentació dels comptes s’ha
convertit en un poderós instrument de propaganda política, mentre que
l’execució real de la despesa pública s’intenta amagar, sense que sigui objecte
d’un debat rigorós i seré. És relativament senzill fer quadrar un pressupost
quan se’l redueix al paper d’un simple inventari d’intencions. És molt més
difícil fer que la realitat dels ingressos i despeses públics efectius
segueixin les directrius pressupostàries. I això esdevé impossible quan les
previsions eren pura propaganda i qui les va dissenyar ho va fer d’esquenes a la realitat
o manipulant-la. I d’això la Generalitat en sap un niu. Serveixin com a exemple
aquestes consideracions:
1.- Fa anys que
l’administració catalana es troba en situació de fallida. Algunes de les causes
són evidents i prou conegudes: l’ofec econòmic a què està sotmesa per part de
l’administració central, una estructura d’ingressos deficient, un endeutament
insostenible... Ara bé, al costat hi ha tota una altra relació de causes a les
quals no se’ls dona cap difusió: una estructura de despesa pública ineficient,
una administració excessivament polititzada i, per tant, massa pendent de pagar
favors, una excessiva multiplicitat d’organismes públics, etc. Resulta, doncs,
paradoxal que des del govern català no es reconegui el col·lapse dels comptes
públics i que, al contrari, es dediquin esforços a camuflar-lo, ja sigui amb jocs
de mans de comptabilitat creativa, o bé centrifugant el col·lapse cap a altres
administracions, en no reconèixer econòmicament les obligacions contretes. Perquè
s’entengui: la Generalitat ha deixat de comptabilitzar en els darrers exercicis
bona part dels deutes amb els Ajuntaments; d’aquesta manera les administracions
locals que havien avançat els diners dels proveïdors es trobaven amb forats
econòmics importants i a la Plaça de Sant Jaume aquestes despeses dormien en
els calaixos.
2.- La fiabilitat
dels comptes públics catalans ha estat en els darrers anys seriosament
compromesa a causa de l’increment artificial dels ingressos previstos. El
sistema usat és senzill i alhora maldestre: es preveu ingressar manta diners
per la venda, com a mínim dubtosa, de patrimoni públic, fonamentalment
immobiliari. Què s’aconsegueix amb aquesta operació? Doncs fer veure que es
compta amb uns diners que no arribaran mai per tal de fer front a unes despeses
socials que mai es podran atendre. Com acaba tot plegat? Amb una disminució
sistemàtica dels recursos destinats a la millora de la qualitat de vida dels
ciutadans, molt per sobre de les retallades inicialment previstes. En resum,
que la realitat dels fets ha superat per molt la ficció austericida dels
pressupostos públics catalans.
3.- La limitació
del debat pressupostari als conceptes macroeconòmics en detriment de les magnituds microeconòmiques. Per la via de
l’agregació de conceptes pressupostaris s’introdueixen en el discurs unes
xifres que escapen a la comprensió dels ciutadans i que amaguen sota una densa
cortina de fum la migradesa de la realitat econòmica autonòmica. És suïcida,
doncs, com el govern de la Generalitat contribueix a fer més amable, per la via
de la confusió i l’autoengany, l’ofec econòmic que pateix.
4.- Finalment, i
no menys inquietant, cal destacar la perillosa subordinació d’altres
institucions als interessos de la Generalitat. Des d’un punt de vista
pressupostari, ja he destacat la centrifugació de les penúries econòmiques cap
als ajuntaments. També en el teòric pla local, amoïna la supeditació de les
Diputacions a les directrius polítiques que provenen de la plaça de Sant Jaume.
El creixement de l’endeutament de la Diputació de Barcelona, utilitzat com a
una font segura de aprovisionament de recursos que permetin substituir altres
programes de la Generalitat, està arribant a unes xifres que espanten. Ja fa
cinc anys que el govern català no destina ni un euro al que era el seu
principal instrument d’inversió en el territori: el Pla Únic d’Obres i Serveis.
Aquest buit s’està cobrint amb crèdits de les diputacions concentrats en poques
entitats financeres: una excessiva densitat de risc que no augura res de bo.
Tot plegat es podria superar amb un control exclusivament català dels recursos que es generen a Catalunya? Probablement hi ajudaria molt. Però cal parar atenció a algunes de les disfuncions que són de manufacturació pròpia. Hem de comptar amb més recursos, però també hem de ser capaços d’administrar-los de manera més responsable. La coneguda frase que afirma que des del govern central ens distreuen diners és certa, però no ho és menys que a Catalunya tenim les butxaques plenes de forats. Car sargir-los i evitar, de pas, que alguns es reparteixin la riquesa del país amb la mateixa rapacitat amb què abans s’han repartit les engrunes.
