Potser no us ho
creureu, però feu-me cas quan dic que la Higinia Roig, l’altre ego monitoritzat
d’aquell que es fa dir David Fernández, és, en realitat, la reencarnació de l’Etta
James, una divina cantant de blues de veu esgarrada i sobrepès irrefrenable;
una sublim poetessa, presonera d’un rigorós règim d’heroïna quan encara no s’havia
inventat la carxofa.
Coneixíem el
talent de la Higinia-David per la metàfora i la citació cultíssima, però encara
no ens havia mostrat el seu domini dels esgarips que prologuen les tragèdies i
els martiris.
(I would rather,
I would rather go blind, boy, then to see you walk away from me) Preferiria
quedar-me cega, noi, després de veure que t’allunyaves de mi, es desesperava l’Etta
James en una de les seves cançons. I vet aquí que la Higinia-David ha decidit
que ha arribat l’hora de buidar-se els ulls: ojos que no ven, corazón que no
siente.
No sóc ningú per
criticar aquest exercici d’autolesió, cadascú pot fer el que vulgui amb el seu
cos; i el David-Higinia més que ningú. Però seria bo que ho fes sense complexos.
A l’Etta, les obsessions van estar a punt de costar-li la carrera fins que,
finalment, les va superar. Però en el camí havia deixat bona part de la seva
portentosa veu.
Si la Higinia-David
creu que la ceguesa és la solució, res a dir. Però ja va tard, dos mesos tard. Encara
que, al final del viatge que ens ha de portar lluny, canti, com l’Etta: “Per fi
el meu amor ha arribat, els dies solitaris s’han acabat per mi i la vida és com
una cançó”.
