Olesa de
Montserrat no ha estat una excepció en les eleccions acabades de celebrar.
També en la meva vila (meva en estricte sentit identitari) els fins ara grups
hegemònics (PSC i CiU) han patit una desfeta sagnant.
El bipartidisme
que fa temps que havia desaparegut en les municipals i, més recentment, en les
autonòmiques, ha quedat definitivament liquidat aquest 20 de desembre. La suma
de Democràcia i Llibertat (la nova marca Convergent) i del Partit dels Socialistes
es queda amb el 27% dels sufragis. Fa només set anys les dues formacions
superaven el 68%, amb rècord l’any 1986 on van arribar a sumar més del 80%
(veure el gràfic adjunt).
En el cas del
PSC, la pèrdua de suport dels darrers anys s’ha endolcit gràcies al fet de que,
a Olesa, encara mantenen el segon lloc en les preferències dels meus veïns.
En el cas de
Convergència, aquesta vegada sense Unió, és evident que no es poden trobar pal·liatius.
La seva líder, i fins fa poc parlamentària, Mercè Jou, ha afirmat en
declaracions a l’emissora local, que sembla que l’opció convergent “no qualla”.
Curiosa afirmació si es té en compte que aquest grup pot presumir d’una llarguíssima
trajectòria que es remunta als moments inicials de la transició, amb fites
electorals certament brillants. És ben cert, però, que entre el 2011 i el 2015 ha
perdut un 60% del seus suports fins a enfonsar-se en el pitjor resultat, amb
diferència, de tota la seva sèrie històrica.
Per la banda dels
guanyadors, la confluència En Comú-Podem ha superat el 30% dels sufragis (més
que PSC i DL junts). L’entusiasme dels podemites olesans està plenament
justificat i alleuja, en part, el disgust del 27S. La incorporació de la branca
independent (llegeixis Colau) ha catapultat aquesta candidatura. Ara caldrà
estudiar, també, l’impacte que sobre aquest triomf han tingut l’eclipsi d’algunes
sigles partidistes i la prejubilació d’alguns polítics destacats.
