Un any guanyat

Els vells (Esparbé, Planas, Oleart i Prat) i el relleu que ens millora

Ahir va fer exactament un any que es van celebrar eleccions municipals. Tal dia com ahir, alcalde que ho era ja només en funcions, vaig començar a tornar-me invisible, em vaig començar a esvair. La decisió personalíssima de no ocupar un lloc destacat en la candidatura del Bloc em va fer fora de l’Ajuntament del meu municipi.

Deixant de ser permanentment a l’aparador és natural que la gent, més d’hora que tard, m’oblidi. Esfumat, feliçment anònim, només em resta que observar des de la distància, tenir una conducta exemplarment cívica i pagar els meus impostos quan toca. I he fet totes aquestes coses; sense enyorar les glòries passades i sense caure en la temptació de donar lliçons per les quals, honestament, no estic prou qualificat. Ja no lidero res, ara només sóc un humil gregari sempre disposat a donar un cop de mà a qui va prendre el relleu. Agraït de que ho fes, de que tingués les forces per entomar aquest repte, la dedicació il·limitada i el desgast que l’acompanyen.

El Bloc va guanyar les eleccions de 2015 amb una indiscutible majoria. La Pilar Puimedon (no confondre amb Puigdemont, que aquesta governa) es va convertir en l’alcaldessa d’Olesa de Montserrat, la primera dona que guanyava uns comicis. I què voleu que us digui? Un any més tard puc compartir la certesa de que ni vosaltres ni jo ens vam equivocar: en el vostre cas perquè vàreu dipositar la confiança en un equip seriós i solvent, que ha estat capaç de respondre-us amb treball, entrega, compromís, no pocs encerts i alguna errada —ningú és perfecte—; en el meu, perquè la substituta ha superat amb escreix la feina del predecessor, que soc jo. La Pilar i la resta de regidors del Bloc han continuat amb la traça que va marcar l’equip anterior (per a qui, lògicament, només puc expressar un sentit agraïment i el reconeixement que es reserva als pioners que s’enfronten a un desafiament colossal). Però seria presumptuós, per la meva part, limitar l’elogi al fet que han estat disciplinats a l’hora de mantenir la direcció empresa pels que els vam precedir.

És cert que el nou equip de govern ha perseverat en l’administració responsable dels recursos de tots, que ha seguit deixant el primer pla de la socialització pública en mans de les entitats de la vila, que ha continuat respectant i estimulant les iniciatives de la societat civil, que també ha escoltat i ha gestionat en la direcció que demanen la majoria dels olesans. Però ha anat molt més enllà del que vam anar nosaltres: ha començat a bastir l’Olesa del futur amb la complicitat de tothom. Decidint-ho tot en la taula grossa, on ja no hi ha espai per les conxorxes de les minories selectes, aquelles que sempre han proclamat l’amor per la nostra vila mentre elles mateixes eren l’únic objecte del seu afecte.

De dificultats no n’han faltat. La primera, cal reconèixer-ho, és la feina, no poca, que nosaltres vam deixar per fer. La segona, la de sempre, la dificultat d’entendre i enfrontar-se a l’encarcarament de l’administració pública, feixuga, ineficient, escleròtica i incomprensible per a qui ve de fora. La tercera, la migradesa de recursos, per culpa fonamentalment d’unes administracions superiors que centrifuguen obligacions i neguen els diners per finançar-les, però també pel fet de trobar-nos en un territori castigat com pocs per la crisi i en un municipi modest pel que fa a riquesa econòmica. I la quarta, pel temps: només ha passat un any dels quatre que abasta el mandat de les urnes.

Aquest darrer factor, que als ciutadans del carrer ens amoïna relativament, acostuma a posar dels nervis a qui té la responsabilitat de representar la comunitat, a qui té moltes idees per desenvolupar, a qui vol tirar endavant molts projectes. Els governs del Bloc hem estat, per sobre de tot, molt exigents amb nosaltres mateixos. No ens ha calgut tenir una oposició apressant. Le fites a acomplir han marcat la nostra agenda de govern. Ens han amoïnat menys les crítiques que la frustració per no aconseguir els objectius que ens hem imposat: hi ha molta més electricitat en una invisible junta de govern que en la majoria de plens; en una reunió de regidors del mateix grup de govern que en una sessió pública sota l’escrutini de l’oposició.

El camí del riu, la rehabilitació de l’escorxador, la millora de l’enllumenat públic, el camí peatonal al cementiri, el constant manteniment públic, el funcionament raonablement correcte dels serveis municipals amb la meitat dels recursos de què disposen altres municipis, la defensa dels interessos dels olesans davant de tercers, han estat algunes de les feines ben fetes per l’actual govern d’Olesa. Però el millor encara no ha arribat. El treball, com qui diu, acaba de començar. L’equip és formal, la il·lusió no defalleix, les forces encara resten gairebé intactes.

Les dates de caducitat d’alguns regidors s’acosten, són aquells que saben que, després d’una llarga trajectòria, el final del mandat representatiu es troba a prop i que cal fer un últim esforç per tal de passar el relleu en les millors condicions possibles, ja sigui a companys del Bloc o a membres d’altres candidatures. Aquesta és la nostra forma d’entendre la dedicació personal a la acció pública: dinàmica, temporal, honesta i, sí, també extenuant.

Durant els darrers mesos, molts de vosaltres us heu acostat per preguntar-me (afirmant-ho a la vegada) si estava més tranquil. La resposta sempre ha estat sincera i avui també ho ha de ser. Sí, visc més tranquil, però sense exageracions, no a l’estil dels guions de Gene Perret: “m’agrada despertar-me i no anar a l’Ajuntament, per això em desperto quatre cops cada dia”. La raó d’aquesta tranquil·litat no l’heu de buscar en vosaltres, en la vostra legítima exigència, en el desacord amb allò que vaig fer mentre era alcalde, o en les vostres crítiques quan vàreu entendre que m’havia equivocat. No agradar tothom, lluny de ser una nosa insuportable, és un estímul que al polític responsable ha d’ajudar-lo a créixer i millorar. Així vaig intentar entomar els moments delicats, que n’hi van haver, i molts, durant els quatre anys d’alcaldia. Vaig haver de purgar crítiques majoritàriament entenimentades i, excepte en comptades excepcions, correctes en el fons i en la forma. Més o menys com segueixen fent-ho els companys que ens han substituït i l’alcaldessa que ocupa el lloc que vaig ocupar.

Ja ha passat un any, des que el 24 de maig, vàreu donar al Bloc Olesà la majoria absoluta més folgada de totes les poblacions catalanes de més de 20.000 habitants: 12 regidors i la meitat dels vots emesos. Una enorme responsabilitat que els actuals regidors del Bloc estan administrant amb cura i seny. 

A nosaltres, als antics per no dir vells, ja no ens queda altra cosa que animar-los a perseverar en la tasca començada. I, sempre que tinguem ocasió, fer-nos pesats explicant als més menuts —potser els més crèduls, segur que els més innocents— extraordinàries aventures de quan ens esforçàvem per no creure’ns ningú especial. Perquè mai ho vam ser d’especials i tampoc mai no ho vam pretendre. D’això se’n diu democràcia, el govern del poble.   

             

Albert Ballesta, per Tutatis!

M’hagués agradat assistir al Ple de la Corporació de Girona que havia d’escollir el substitut d’en Carles Puigdemont. Però sobretot m’hagués agradat veure la cara de terror del secretari de la Corporació, funcionari d’habilitació estatal que ha de garantir la legalitat dels actes dels electes escollits democràticament; el nou alcalde de Girona es va ofuscar amb una declaració d’intencions simbòlica tot oblidant que era allà per declarar el seu compromís solemnial de fidelitat a les lleis i al cap de l’estat. Imagino que, en mig d’aplaudiments i felicitacions, al secretari li deuria saber greu fer d’aixafar guitarres i avisar de que el senyor Ballesta encara no havia estat investit d’autoritat. Sobretot perquè les coses a Girona ja s’han embolicat prou amb l’elecció de l’alcalde substitut com per, a sobre, afegir una altra dosi d’extravagància sense anestèsia. Una cosa de l’estil:

-      Secretari: Perdoni, senyor Alcalde, però s’ha oblidat de prometre el càrrec.

-      L’encara no alcalde: Ah, no? I què haig de dir?

I clar, en aquest punt el secretari, davant de la colossal proliferació d’imaginatives fórmules de promesa o jurament, hagués hagut de treure el catàleg per tal de que el candidat a batlle pogués escollir.

-      Secretari: miri, tenim l’opció simple de jurament davant del rei a la qual s’hi pot afegir déu nostresenyor, el niño Jesús o qualsevol deïtat a lliure elecció, inclosos Belenos i Tutatis. Tenim l’opció imperatiu legal amb les seves variants: per exemple, resto a disposició del parlament, del president, del govern que surti de les eleccions del 20D, del President de la Generalitat, de Jordi Sánchez de l’ANC, de la troika i de la senyora Merkel.... Pot fer-ho també amb referències a la legitimitat de la segona república o a la salut de la tercera, o als principios fundamentales del movimiento nacional (ja li agradaria a més d’un). Es pot prometre o jurar per Snoopy, per la memòria dels avantpassats, o per uno para todos y todos para uno, etc. I qui vulgui pota acabar dient: y si cumplo que Dios me lo premie y si no, me lo demande.

   

En resum, una elecció de fórmula que hauria afegit tocs d’absurditat a l’extravagant elecció del senyor Ballesta. Recordem que anava dinovè en la llista de CiU del mes de maig i que, per ser proclamant candidat, va ser necessària la renúncia prèvia i per escrit de fins a disset dels seus companys que, en puritat, tenien més dret que ell a ser proclamats batlle/essa: el sistema electoral local és de llistes tancades i amb un clar ordre de prelació.

Jo només en conec una altra d’elecció d’alcalde encara més cridanera: va tenir lloc al meu poble, Olesa de Montserrat. L’alcalde d’aleshores havia presentat la dimissió per motius de salut. El PSC, que era el grup més votat, va proposar per a substituir-lo un regidor que anava el sisè de la seva llista ja que el que anava de segon no tenia disponibilitat. Però en aquella ocasió, la regidora que ocupava el tercer lloc de la candidatura es va negar a cedir els seus drets. Per tal de fer prevaler l’opinió del partit, el segon de la llista va ser nomenat alcalde i tot seguit el grup municipal es va presentar una automoció de censura amb el número sis de candidat. Sí, ho han llegit bé, es van inventar la figura de l’automoció de censura que, si no vaig errat, va votar favorablement fins i tot l’alcalde censurat!

L’Albert Ballesta ha començat el seu mandat de mala manera: l’anglès Gladstone deia amb raó que el pitjor que li pot passar a un polític és que la gent no se’l prengui seriosament. Suposo que encara és aviat per saber si això li passarà al nou alcalde de Girona. De moment, l’oposició hi ha sucat pa: va omplir l’urna de l’elecció amb vots nuls on es podia llegir “Girona vol democràcia”.

Notícia d’última hora: L’Alcalde Ballesta ja ho és després d’haver promès el seu càrrec, ara sí, en un nou ple municipal celebrat dilluns al vespre. Els regidors de l’oposició van aprofitar les paperetes declarades nul·les en l’anterior ple d’investidura, completant el “Girona vol democràcia” amb “i rigor”. 

PD.: Pot semblar exagerat parlar de la proliferació de fórmules imaginatives de promesa o jurament en la presa de possessió de càrrecs electes. No ho és pas. Fixeu-vos en què va passar en el Ple de Constitució de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat de juny 2016:

1.- Jurament, 1 regidor.

2.- Promesa per imperatiu legal: 9 regidors.

3.- Promesa per imperatiu legal anunciant que es resta a disposició del Parlament de Catalunya per exercir el dret d’autodeterminació: 1 regidor.

4.- Promesa per imperatiu legal amb el mateix anunci de fidelitat al Parlament però afegint a l’exercici del dret d’autodeterminació la voluntat de proclamació de l’estat català lliure i sobirà: 4 regidors.

5.- Promesa per imperatiu legal declarant que s’ha estat i s’estarà a disposició del Parlament per tot allò que aquest determini i “sobretot en aquests moments”. 1 regidor.

6.- Promesa per imperatiu legal anunciant que es resta a disposició del “President de la Generalitat i de Catalunya”. 1 regidor.

7.- Promesa similar a la número tres però amb més farbalans, acabant amb una declaració de fidelitat al Parlament i al govern que “surti de les eleccions del 27 de setembre”. 2 regidors.

8.- Promesa per imperatiu legal “amb la voluntat de canviar les lleis per iniciar un procés constituent d’acord amb els meus valors republicans”. 2 regidors.

Jo aquell dia era present a la sala i puc garantir-vos que el senyor secretari de l’Ajuntament d’Olesa va mantenir “la compostura, impertérrito el ademán”. Clar que la senyora alcaldessa nova va ajudar prometen el seu càrrec de batllessa només per imperatiu legal (abans havia promès com a regidora fent servir una fórmula una mica més llarga).  

     

Para Diego

Dentro de algunos años, cuando tengas edad para leer esta carta, y lo que en ella te contaré se haya convertido en una simple anécdota recurrente en tus encuentros familiares, quizás lo que hoy ha sido tenido por extraordinario ya sea frecuente.

Te habrán contado que cuando eras bebe pelón, tu madre acudió contigo en brazos a la sesión constitutiva de la XI legislatura del Congreso de Diputados. Tu presencia en el hemiciclo fue motivo de encendida controversia y numerosas críticas. Ensombreció, incluso, la ceremonia de degradación del señor Patxi López: de lehendakari a presidente de una cámara legislativa sin perder la sonrisa. 

Sabes, Diego, a mi, unos años antes, me había ocurrido un poco lo mismo —no, no lo de que mi madre me trajinase a su puesto de trabajo político—. En mi caso, tuve un hijo poco tiempo después de ser elegido concejal de mi municipio. Decidí, en aquel momento, simplemente no acudir ni a las sesiones plenarias ni a las reuniones de los órganos colegiados del consistorio. Me pareció que era una forma efectiva de mostrar mi desacuerdo con el hecho de que las obligaciones paternales o maternales no están reguladas, ni son tenidas en cuenta. 

Mi modesto desacato tuvo mucha más repercusión de la que jamás pude imaginar. Fue noticia de portada en diversos medios de comunicación catalanes y se llegaron a publicar fotografías de mi hijo mientras yo le cambiaba los pañales —una imagen nada airosa, por cierto, que espero que me haya perdonado—. Pero también me dio la oportunidad de conocer el caso de muchos otros concejales, casi todas mujeres, que me explicaron que habían sentido la maternidad como un obstáculo en su acción política. ¿Quién, que haya participado en la confección de una lista electoral, no ha oído que se desechaba a un posible candidato con el argumento de que tenía el anhelo de procrear en breve o de que sus hijos aún no eran autónomos? La conciliación entre la política y la vida familiar todavía es, en el momento en que te escribo estas líneas, un problema a resolver.

    

Pero mi gesto destapó otras cuestiones, a mi juicio, no menos interesantes: qué ocurre con los representantes públicos que padecen alguna enfermedad invalidante, aunque transitoria; cuál es el auténtico valor de un cargo de representación público.

La primera incógnita era de fácil respuesta: con las enfermedades graves sucede lo mismo que con las maternidades, las ausencias no están reguladas; la segunda, el papel de los electos, tiene peor diagnóstico. El concejal o el parlamentario parece valer solamente lo que pesa su voto. Hasta el punto de que el Parlament de Catalunya, por ejemplo, ha modificado su reglamento para permitir la delegación de voto de los ausentes por motivos de fuerza mayor. Y ¿qué pasa con la labor que el diputado retirado venía realizando? ¿Cómo se podrá cubrir su baja? Sobre esto, el parlament no tiene opinión. 

Lo más frustrante, Diego, es que la irrisoria modificación reglamentaria vino motivada por la intervención del Síndic de Greuges catalán que, avisado por nosotros, decidió conminar a la cámara legislativa para que rematase tamaño despropósito. 

Afortunadamente, en Olesa de Montserrat, el municipio en el que era concejal, se aprobó por unanimidad una moción en la que se pedía a aquellos que tienen capacidad para legislar que den carta de naturaleza a la posibilidad de una sustitución transitoria de los electos por razón de maternidad, enfermedad grave o cualquier otra causa que impida el desarrollo efectivo de su trabajo. La iniciativa fue defendida, en mi ausencia, por la compañera que aquella noche, sin tener estatus de concejal, me sustituyó.

Claro que Olesa es una afortunada excepción en el panorama político catalán: hoy tenemos alcaldesa (aquella compañera que ocupó mi puesto) y cuatro de los seis grupos municipales están liderados por mujeres. 

P.D.: Adjunto te envío la moción presentada por el grupo municipal del Bloc Olesà. Está escrita en catalán, pero seguro que no tendrás problemas para comprenderla.       

Atès que en el període de mandat d’un regidor/a, aquest pot passar per situacions diverses que no han de tenir obligatòriament un caràcter irreversible, i que poden afectar al normal desenvolupament de la seva tasca com a representant dels ciutadans també de forma transitòria.

Atès que entre les situacions abans descrites destaquen les derivades del naixement o adopció de fills, especialment en el cas de dones regidores, les malalties que exigeixen llargs processos de recuperació o els desplaçaments perllongats per raons de l’activitat professional, etc.

Atès que l’absència temporal dels regidors afectats per les situacions esmentades en el paràgraf anterior pot portar aparellat un canvi de majories en qualsevol dels òrgans municipals als que pertanyen i en els quals tenen veu i vot. I això que cal recordar que en molts llocs la bona pràctica política fa que els grups beneficiats per aquests absències, sense cap obligació legal, renunciïn a aprofitar-se d’aquesta circumstància retirant de les votacions un nombre de membres igual al d’absències que tenen els altres grups per causes de força major.

Atès que las tasca dels representants polítics no és limita únicament al acte de votar en les sessions dels òrgans col·legiats, sinó que la seva feina abasta altres àmbits no menys importants i que venen reservades normativament a qui ostenta la qualitat de regidor, diputat, etc. 

 

Atès que aquesta incertesa pot jugar en contra de la inclusió en les llistes dels partits polítics de persones amb possibilitat de estar afectades per alguna de les situacions descrites –dones en edat fèrtil, ciutadans amb treballs que exigeixen perllongats desplaçaments o afectats per determinades malalties...

Atès que fora de la legislació estrictament política, en cap dels anteriors supòsits la condició subjectiva es motiu per la minva de cap dels drets personals consolidats i, fins i tot, en alguns casos, existeix normativa aplicable en el sentit de reconèixer el cessament temporal de l’activitat amb reserva de lloc, com per exemple pel que fa als permisos de maternitat/paternitat.

Atès que per la configuració del sistema electoral espanyol de llistes tancades i bloquejades i de representació universal del cos electoral, s’exclou el mandat imperatiu i es proclama el representatiu, i que aquest mandat concerneix a tots els membres de les llistes electorals.

Atès que la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, Règim Electoral General, en el seu article 182, únicament contempla la fi excepcional del mandat de regidor per causa de mort, incapacitat o renúncia i que en tots els casos la pèrdua de la condició de representant es irreversible i, per tant, no existeix reserva de regidoria un cop superada la circumstància conjuntural.

Atès que la situació descrita representa, a parer d’aquest Ple, una flagrant contradicció amb l’esperit del sistema polític nascut en els anys posteriors a la finalització de la dictadura del General Franco i a la proclamació constitucional sobre el seu caràcter representatiu.

Atès que els regidors, en tant que representants dels ciutadans, han de tenir els mateixos deures però també els mateixos drets que els representants, i que als ciutadans se’ls reconeix, en casos excepcionals i alhora comuns, el dret a la reserva del seu lloc de treball.

Atès que en els cas de maternitat, la no reserva de la regidoria un cop acabat el període de permís és una mostra intolerable de masclisme que únicament pot explicar-se pel fet que la Llei Orgànica aplicable té una antiguitat superior a vint anys

.

Per tot això, es proposa al Ple de la Corporació els acords següents:

PRIMER.- Instar al Govern de l’estat i als grups representats en el parlament i senat espanyols per tal que promoguin la reforma de la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, de Règim Electoral General, per tal que reconegui el dret dels representants polítics (regidors, diputats provincials, diputats autonòmics, congressistes, senadors i qualsevol altre) a deixar temporalment els seus escons amb reserva de lloc, sempre que aquest cessament transitori tingui causa en maternitat o paternitat, malaltia, desplaçament o altres a determinar. Durant aquest període s’aplicaran els mecanismes de substitució previstos en la llei fins ara amb caràcter definitiu.

SEGON.- Instar al Govern de la Generalitat als grups representats en el Parlament de Catalunya per tal que promoguin la reforma de la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, de Règim Electoral General en el sentit expressat en el punt anterior.

TERCER.- Instar al Govern de la Generalitat i als grups representats en el Parlament de Catalunya per tal que, en ús de les atribucions recollides en l’article 31 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, elaborin i aprovin una Llei Electoral Catalana on s’inclogui la possibilitat d’un cessament temporal dels representants polítics amb reserva de lloc en els termes que es recullen en els punts anteriors.

QUART.- Notificar els presents acords als Governs espanyol i català, als grups polítics amb representació en els parlaments espanyol i català, al Defensor del Pueblo, al Síndic de Greuges i a les institucions oficials de defensa dels drets de les dones.

Aprovat per unanimitat del Ple de la Corporació d’Olesa de Montserrat. 23 de setembre de 2004.