Divendres, no ens deixeu sols

Divendres que ve participaré, com tantes altres vegades, en un col·loqui sobre municipalisme i sobiranies a la Plaça de les Fonts d’Olesa de Montserrat... si el tiempo y la autoridad lo permiten.

Ho faré a costat de la Isabel Vallet, diputada que fou del gloriós triumvirat de la CUP al Parlament de Catalunya, format per ella mateixa més els mascles alfa negatiu Fernández i Arrufat.   

D’aquests temes, municipalisme i/o sobiranies, ja n’he parlat públicament en altres ocasions, en diferents formats i amb molts altres companys. Ho he fet en auditoris plens a vessar, en trobades menys multitudinàries, en mitjans de comunicació públics i també en privats. He tingut com a companys d’escenari, de púlpit, de faristol o de taula a acadèmics, juristes, funcionaris de l’administració, càrrecs de confiança i polítics en actiu. He compartit debat amb gent de tant de pes com l’ara president de la Generalitat, el Síndic de Greuges, el que fou alcalde de Barcelona (Trias), l’actual alcalde de Tarragona i eurodiputats catalans i d’altres indrets. He tingut ocasió de contraposar posicions amb membres de tot l’arc ideològic, incloent-hi representants del Partit Popular (Manuel Reyes, que fou alcalde de Castelldefels). I sempre, malgrat les nostres evidents diferències i profunds desacords, ho vàrem poder fer amb total civilitat i, fins i tot, cordialitat. En cap ocasió vam patir pel fet que algun cos policial irrompés a la força en el debat, brandant una ordre judicial que coartés la nostra llibertat d’expressió o que limités els nostres més essencials drets ciutadans. Mai ho vàrem témer. Ara és diferent.

Avui, escoltant el President del Govern espanyol, la vicepresidenta Lannister o el Fiscal General de l’Estat, em sento gairebé un proscrit. Un pària polític condemnat en un procediment sumaríssim on s’han trepitjat totes les garanties que m’haurien de permetre defensar la meva causa... i a mi. Algú que potser faria bé de traslladar el col·loqui a qualsevol catacumba que caigui a mà. Perquè em temo que l’acte de divendres serà pertorbat per la irrupció dels agents (potser involuntaris) d’un ordre pervers que ha anat il·legalitzant les llibertats, una darrera l’altra, des de molt abans que comencés el procés, no us enganyeu.

Trobo demencial que allò que, com he explicat, vaig poder fer en el passat amb total normalitat, ara pugui tenir l’efecte de provocar identificacions forçades, compareixences judicials i, qui sap, si multes o altres conseqüències encara més greus.

Però no renunciaré a explicar als meus veïns què penso i què defenso. Renunciar a exercir els meus drets cívics per la via dels fets seria trair-me a mi mateix, a tothom que en algun moment ha cregut en mi i a totes les causes que he defensat en la meva trajectòria pública. No tinc por, ni de fantasmes ni de monstres ferotges; en canvi m’han entrat unes ganes boges de ballar el mambo... i el twist i el cha-cha-cha.

Divendres seré a la Plaça de les Fonts per fer el que sempre he fet: expressar les meves opinions amb respecte i amb serenitat. Per això us convido a tots a ser-hi: als que penseu el mateix i als que discrepeu; als del si, als dels no, als del dia 1 no hi aniré i als de tot plegat no m’interessa.  

Divendres seré a la Plaça de les Fonts per defensar l’ideari que vaig aprendre de tothom que me’n va ensenyar, trufat de influències plurals i diverses. Hi seré per defensar el que sempre he defensat: que en el nivell territorial del govern, el poble mai ha estat sobirà.

No ens deixeu sols.

Política informativa

La vostra paciència al seguir aquest humil blog, mereix que us faciliti un entreteniment d'alt voltatge.

Suposo que d'aquí molts anys els graus de comunicació —si encara existeixen els graus i l'educació no es limita a màsters caríssims— estudiaran la conversió de la Terribas en la gran sacerdotessa del procés, versió oficial. I analitzaran com fa al cas, el tractament absolutament oposat que la conductora dels matins de Catalunya Ràdio va dispensar a dos dels seus convidats, amb només quaranta-vuit hores de diferència.

Els secundaris són Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat i conseller d'Economia, i Anna Gabriel, parlamentaria de la CUP. El lloc, els estudis de la "ràdio nacional de Catalunya", emissora pública. El desencadenant, l'imminent debat en seu parlamentària de la proposta de pressupost per a l'exercici 2016 (sí, 2016, quan ja ha passat mig any) i el rebuig expressat pel grup minoritari de l'independentisme institucional. El format, entrevista en directe.

Cal que cliqueu sobre els cognoms per accedir directament a les entrevistes de Terribas a Junqueras i Gabriel. Que ho gaudiu.

L’home de vidre

El president Puigdemont em recorda l’home de vidre, Raymond Dufayel, el veí d’Amelie Poulain, malalt d’osteogènesi imperfecta, que vivia reclòs a casa seva, encoixinat de dalt a baix, per por a ser víctima d’una trencadissa d’ossos funesta. El govern de la Generalitat és ple d’arestes i el líder del país té dèficit de col·lagen, li’n falta a cabassos.

Puigdemont afortunadament no passa els dies reproduint una vegada i un altra un quadre de Renoir, però és indiscutible que la seva fragilitat extrema li condiciona l’agenda i l’activitat. I, a sobre, per art de la confluència independentista, pot esperar-se una emboscada en cada racó de palau, dels propis i dels socis conjunturals. I això va molt més enllà de la mitificada soledat de qui té el poder, perquè es més que discutible que Puigdemont tingui res que s’assembli a capacitat de maniobra, ni força, ni pujança, ni tremp, ni equip, ni tan sols autonomia.

L’ex Mas s’està fabricant una joguina a mida de les seves ambicions, la CUP passa dels advertiments de prudència i mesura que dicten els òrgans jurídics de la Generalitat i del Parlament, l’oposició espera el fatal desenllaç d’un moment a l’altre, els independents lamenten el dia que es van fotre en aquest embolic, i Junqueras, què dir de Junqueras?, el vicepresident que no informa al seu cap que s’ha vist amb l’aspirant a president de l’estat de qui el seu govern vol desconnectar. A Puigdemont no el truquen ni les empreses de telefonia que tenen fregits els seus súbdits amb ofertes a deshora. I si el vicepresident no l’informa d’una trobada tant transcendental fins que la premsa ho filtra, sobre quins altres temes, potser encara més essencials, ha decidit Junqueras que no cal informar Puigdemont?

Lamentablement l’interregne que ens havia de portar al futur somiat s’està convertint en un temps de descompte, una mena de minuts de les escombraries amb els pitjors jugadors a pista. I sembla que porta la pilota algú que a la més mínima pressió pot ser que es trenqui en mil bocins, com Raymond, el prudent veí d’Amelie que va decidir recloure’s a casa seva.

Pressupost de la Generalitat 2016: l'hora de sargir forats

Al Parlament de Catalunya diuen que han començat les converses per a l’elaboració del pressupost 2016. Aquest instrument comptable de previsió econòmica s’hauria d’haver aprovat fa mesos, però les urgències electorals, amb l’obligada dissolució de la cambra catalana, ho va fer impossible.

Tot i tractar-se d’un moment estel·lar de la vida parlamentària, a l’aprovació pressupostària se li ha donat una transcendència que supera amb molt el seu caràcter bàsicament instrumental. En l’actual context d’incompliment sistemàtic de les previsions inicials incloses en el pressupost, la simple presentació dels comptes s’ha convertit en un poderós instrument de propaganda política, mentre que l’execució real de la despesa pública s’intenta amagar, sense que sigui objecte d’un debat rigorós i seré. És relativament senzill fer quadrar un pressupost quan se’l redueix al paper d’un simple inventari d’intencions. És molt més difícil fer que la realitat dels ingressos i despeses públics efectius segueixin les directrius pressupostàries. I això esdevé impossible quan les previsions eren pura propaganda i qui les va dissenyar ho va fer d’esquenes a la realitat o manipulant-la. I d’això la Generalitat en sap un niu. Serveixin com a exemple aquestes consideracions:

1.- Fa anys que l’administració catalana es troba en situació de fallida. Algunes de les causes són evidents i prou conegudes: l’ofec econòmic a què està sotmesa per part de l’administració central, una estructura d’ingressos deficient, un endeutament insostenible... Ara bé, al costat hi ha tota una altra relació de causes a les quals no se’ls dona cap difusió: una estructura de despesa pública ineficient, una administració excessivament polititzada i, per tant, massa pendent de pagar favors, una excessiva multiplicitat d’organismes públics, etc. Resulta, doncs, paradoxal que des del govern català no es reconegui el col·lapse dels comptes públics i que, al contrari, es dediquin esforços a camuflar-lo, ja sigui amb jocs de mans de comptabilitat creativa, o bé centrifugant el col·lapse cap a altres administracions, en no reconèixer econòmicament les obligacions contretes. Perquè s’entengui: la Generalitat ha deixat de comptabilitzar en els darrers exercicis bona part dels deutes amb els Ajuntaments; d’aquesta manera les administracions locals que havien avançat els diners dels proveïdors es trobaven amb forats econòmics importants i a la Plaça de Sant Jaume aquestes despeses dormien en els calaixos.

2.- La fiabilitat dels comptes públics catalans ha estat en els darrers anys seriosament compromesa a causa de l’increment artificial dels ingressos previstos. El sistema usat és senzill i alhora maldestre: es preveu ingressar manta diners per la venda, com a mínim dubtosa, de patrimoni públic, fonamentalment immobiliari. Què s’aconsegueix amb aquesta operació? Doncs fer veure que es compta amb uns diners que no arribaran mai per tal de fer front a unes despeses socials que mai es podran atendre. Com acaba tot plegat? Amb una disminució sistemàtica dels recursos destinats a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, molt per sobre de les retallades inicialment previstes. En resum, que la realitat dels fets ha superat per molt la ficció austericida dels pressupostos públics catalans.

3.- La limitació del debat pressupostari als conceptes macroeconòmics en detriment de les magnituds microeconòmiques. Per la via de l’agregació de conceptes pressupostaris s’introdueixen en el discurs unes xifres que escapen a la comprensió dels ciutadans i que amaguen sota una densa cortina de fum la migradesa de la realitat econòmica autonòmica. És suïcida, doncs, com el govern de la Generalitat contribueix a fer més amable, per la via de la confusió i l’autoengany, l’ofec econòmic que pateix.

4.- Finalment, i no menys inquietant, cal destacar la perillosa subordinació d’altres institucions als interessos de la Generalitat. Des d’un punt de vista pressupostari, ja he destacat la centrifugació de les penúries econòmiques cap als ajuntaments. També en el teòric pla local, amoïna la supeditació de les Diputacions a les directrius polítiques que provenen de la plaça de Sant Jaume. El creixement de l’endeutament de la Diputació de Barcelona, utilitzat com a una font segura de aprovisionament de recursos que permetin substituir altres programes de la Generalitat, està arribant a unes xifres que espanten. Ja fa cinc anys que el govern català no destina ni un euro al que era el seu principal instrument d’inversió en el territori: el Pla Únic d’Obres i Serveis. Aquest buit s’està cobrint amb crèdits de les diputacions concentrats en poques entitats financeres: una excessiva densitat de risc que no augura res de bo.

Tot plegat es podria superar amb un control exclusivament català dels recursos que es generen a Catalunya? Probablement hi ajudaria molt. Però cal parar atenció a algunes de les disfuncions que són de manufacturació pròpia. Hem de comptar amb més recursos, però també hem de ser capaços d’administrar-los de manera més responsable. La coneguda frase que afirma que des del govern central ens distreuen diners és certa, però no ho és menys que a Catalunya tenim les butxaques plenes de forats. Car sargir-los i evitar, de pas, que alguns es reparteixin la riquesa del país amb la mateixa rapacitat amb què abans s’han repartit les engrunes. 

El Santo Oficio juzga a Gabriel

España se está convirtiendo en un país en estado de instrucción permanente. Ante la avalancha imparable de delitos públicos que se abaten sobre los ciudadanos, no hay quien se libre de juzgar o de ser juzgado. Es más, ni siquiera los malhechores más conspicuos se privan de señalar con el dedo acusador a quienes andan por sus inmediaciones. Ya no hay espacio para presunciones de inocencia y garantías procesales; es perentorio acusar, enjuiciar y condenar sin distracciones. Los casos se instruyen a todo trapo, cualquiera acusa sin detenerse a pensar que, en muchas ocasiones, él mismo podría convertirse en reo por la misma falta o delito. Triunfa el histrionismo y la hipocresía.

Una parte significativa de la prensa madrileña, el Santo Ofició del título, se ha arrogado el papel de guardiana de la fe constitucional. Entre sus funciones, identificar a los sospechosos de actuar contra la verdad inmutable. Anna Gabriel, la bruja que capitanea la CUP, se ha convertido en uno de sus objetivos principales. El tribunal —formado por periodistas con firma, predicadores radiofónicos, sesudos opinadores y estrellas televisivas— hace tiempo que instruye el caso. Los delitos son numerosos y graves. Entre ellos, se cuenta el de haberse conjurado con potencias extranjeras para socavar la indivisible unidad de la patria e importar un sistema de gobierno totalitario y bolivariano. Las pruebas son concluyentes e irrefutables: una imágenes tomadas en el aeropuerto de Madrid demuestran que viajó a Venezuela donde, con total seguridad, se abandono a aquelarres satánicos y confraternizó con los maléficos líderes del régimen chavista.

Y si alguien, con malsana intención, pretende establecer paralelismos entre la dolosa confabulación de la Gabriel con las fotos que acompañan estas líneas, debe saber que está completamente equivocado. No se trata de ejemplos de confraternización: González y Aznar se encontraban defendiendo los sagrados intereses de España que están cabalmente representados, como no se le escapa a nadie, por las petroleras españolas y sus accionistas.

Felipe González: "Hemos hablado de todo, desde mis vínculos con Venezuela hasta la situación internacional, situación del sector energético, proyectos de desarrollo, de todo, en una conversación muy abierta y franca", dijo González a la salida.

José María Aznar: “En mi primera visita a la sede presidencial de Miraflores, Chávez me llevó a un despacho muy pequeño. Trabajamos allí, mano a mano, al margen de los protocolos oficiales, durante más de tres horas.”