Junqueres, el segon de bord de la gran deriva metafòrica,
dilluns va posar-se a tir de la Terribas, fins no fa massa implacable stopper, ara
voluntariosa assistent de la davantera del procés (Dugarry, Roberto Dinamita i
Romerito uns craks al seu costat).
El motiu de l’entrevista, si no vaig errat, va ser el
pressupost 2016 de la Generalitat de Catalunya. La Terribas centrava pilotes
tenses, a mitja alçada, ben dirigides. I el conseller d’Economia s’entretenia driblant-se
ell mateix, sense acabar d’empènyer la pilota dins de la porta buida per
gentilesa de Catalunya Ràdio —informació lliure, rigorosa i solvent—.
El bon Jonqueras no és home de subjecte, verb i complement.
Al contrari, el seu discurs, carregat de subordinades que es subordinen a
xarxes de subordinades prèvies, ve a ser com la materialització retòrica dels
dibuixos de l’Esher: escales amunt i avall que semblen no portar enlloc i que
si t’hi fixes massa pots acabar marejat.
Junqueras de la mà de la Terribas es va endinsar en el
seu laberint pressupostari, sense que poc aconseguís entendre un borrall (en
graciós gir lingüístic presidencial). Serà que no tinc ni idea de sumes i de restes,
de comptes públics i de capítols pressupostaris. Vaig quedar tan trasbalsat per
la meva supina ignorància que, més tard, vaig tornar a sentir l’entrevista,
aquest cop armat amb el diccionari Collins, no fos cas que el vicepresident
hagués respost en anglès, sense jo saber-ho. Però no, l’idioma emprat va ser el
català. I jo vaig plorar amargament, com una regidora de Badia del Vallès que
la setmana passada al Parlament es queixava, amb raó, que les discussions sobre
pressupostos no les entén ni Déu.
L’observació dels debats sobre comptes públics a
Catalunya, des de fa una colla d’anys, em porta a pensar que l’opacitat en les
explicacions obeeix a la voluntat de mantenir els ciutadans lluny de les claus
d’una economia que cau a trossos (la de la Generalitat) —i a la inoperància d’uns
responsables polítics que mai s’han vist amb cor de redimir-la, ni ara—.
Desvetllar els misteris de la comptabilitat del govern català significaria
posar al descobert els desequilibris que perpetuen el repartiment injust i
classista dels recursos del país, la subordinació punyent als capricis de l’estat
espanyol, el maltractament sistemàtic als ens territorials i, a traves d’ells,
als veïns que han suportat amb santa paciència l’empobriment en la prestació
dels serveis públics essencials.
Els pressupostos 2016 no són els més socials de la
història, no són els més justos de la història, no són els més realistes de la
història. Preveuen tancar amb números vermells (un 0,7% del PIB en termes del
Sistema Europeu de Comptes) però camuflen moltes més pèrdues; amaguen despeses
executades en exercicis anteriors no comptabilitzades; condemnen l’administració
pública a seguir operant amb entitats financeres que han massacrat els catalans
més fràgils (quina indignitat!); rendeixen la Generalitat als interessos d’una
colla de grans empreses que monopolitzen la prestació de serveis bàsics
essencials; hipotequen el futur del país sense proposar cap mena de modificació
pressupostària estructural. I d’això la culpa no la busqueu a Madrid.
Al contrari, pregunteu-vos per què Junqueras manté el
discurs econòmic del govern, com abans ho havia fet Mas-Colell, lluny del debat
ideològic, de l’anàlisi a fons de la realitat econòmica del país. Pregunteu-vos
per què Junqueras es queda en una retòrica provinciana, obscura i opaca, sense
aixecar les estores que amaguen totes les desigualtats.
La principal funció d’un pressupost públic consisteix, no
ho oblideu, en convertir-se en un instrument que garanteixi la redistribució de
la riquesa del país. Els comptes públics de la Generalitat de l’any 2016 no
compleixen aquesta funció redistributiva. Junqueras ho sap, i per això no en
parla. Al contrari, prefereix fer ocells de fang i, des dels estudis de
Catalunya Ràdio, llençar-los a volar... No trigarem a veure’ls caure i
esmicolar-se en mil bocins i, amb ells, les il·lusions dels pocs que s’han
deixat enlluernar per un miratge més aviat maldestre: segons la darrera enquesta del CIS, més d'un 80% dels ciutadans pensen que la situació econòmica és dolenta. Potser algú haurà de canviar el discurs.
P.S.: No perdem l’esperança sobre una futura
millora de la capacitat comunicativa de Junqueras en el futur: ERC ha tingut l’encert
de nomenar cap de comunicació a un ciutadà olesà: Carles A. Foguet. He de confessar-vos
que quan vaig llegir la notícia a La Vanguardia, em vaig espantar. Era tan
laudatòria, en un estil tan de necrològica de la casa, que, en un primer moment, vaig pensar que el Carles s’havia
mort. Però no, únicament en cantava els mèrits i lloava l’elecció dels
republicans. Feia temps que, en el diari del senyor comte de Godó, no llegia un
perfil tan entregat sobre ningú. De fet, des que Durán i Lleida va desallotjar
la suite ocupada del Palace. Ah! Junqueras driblant el discurs ideològic i La
Vanguardia lloant el nou director de comunicació d’ERC: alguna cosa està
canviant a Catalunya, però no forçosament a millor (i quedi clar que no ho dic pel
nomenament d’en Carles).
