El debat a sis, via mitjans de la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió, de malnom la Corpo, ens ha deixat una primera conclusió
lapidària: tot i el “bledoassoleiarisme prucesista” amb què acostuma a tamisar la
informació que s’hi dona, en això d’organitzar discussions entre candidats, la
Corpo està a anys llum de la vetusta Academia de las Artes y la Ciencias
Televisivas de España, de malnom la Pepa, tota ella decimonònica, d’abans que
s’inventés la Televisió.
Clar que una cosa és l’embolcall, la cel·lofana que
crepita, i altra, molt diferent, és el joc que practiquen els candidats que
representen el més granat de la política catalana. Organitzar un debat a mitja
campanya, després de que els presidenciables hagin creuat espases prèviament,
li resta emoció. D’altra banda, tot i les afirmacions dels experts
electoralistes, a aquestes alçades hom té la impressió que tot el peix està
venut, o que tots els arguments ja s’han fet servir i que només queda lloc per
repeticions tedioses. En resum, que el debat de TV3 va ser molt avorrit. Ni la
Mònica Terribas, sempre en el caire de la hiperventilació ella mateixa, va ser
capaç d’augmentar els nivells d’adrenalina. Com en la cançó dels
Manel (Corrandes de la parella estable), els candidats han arribat al moment de concentrar-se en evitar fer-se
mal en públic, atès que els ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí; han hagut
de donar el millor de la seva respectiva ineptitud en la tasca de fer perdre el
temps i la paciència al personal. Com diria Karlos Arguiñano, referent del “campetxanisme”
monàrquic constitucional, s’han vingut al cap damunt (traducció xarnega i
montserratinesca del “se han venido arriba”).
Pel que fa al debat, he de reconèixer que em va
sorprendre agradablement la sornegueria entremaliada de Gabriel Rufián, l’indiscutible
guanyador de la trobada. Per simpàtic, clar i esmunyedís. El republicà ha
millorat molt des del debat del mes de desembre: ja no quequeja, ni s’obstrueix,
ni perd el temps amb aquelles pauses dramàtiques sincopades que provocaven la
hilaritat general. Ara, va de cara a barraca, no s’entreté, fixa l’objectiu i s’hi
llença sense titubejar. No ha estat el pacte amb la CUP l’única cosa que ha
mutat en sis mesos, un nou esperit habita dins el cos de Rufián per joia dels
seus seguidors.
La mosca en la tranyina del republicà va ser Xavier
Domènech. Com dirien els manilleros de casa meva: se’l va fotre de viu en viu.
El candidat d’En Comú Podem va estar elusiu i ambigu. No va estar fi. El paper
d’estrella emergent li va venir gran i els lògics interrogants, a qui les
enquestes atorguen el paper d’alternativa, li van glaçar el seu ja famós
somriure. Sí, perquè qui va riure a cor que vols va ser el Rufián, en el paper
de preguntador impertinent que despulla les incoherències de l’entrevistat,
mentre Domènech sentia ploure però no acabava de veure els núvols.
La senyora Batet va debutar amb notable perícia i una veu
digna de tenir en compte. Francament, no va deixar lloc per enyorar la senyora
Chacón. Pel que fa als arguments, va reiterar l’accent en allò que el vent s’endugué
—la investidura fallida de Pedro Sánchez—, i el vaporós federalisme del PSOE,
per la via de la reforma constitucional. Res de nou.
Francesc Homs també es va voler apuntar al carro de la
sornegueria, amb menys sort. Va tenir, però, dos moments memorables: el
primer, quan es va dir víctima de la corrupció i els corruptes. Encara el recordem
en el paper de pitbull conspiranòic, millor amic d’Oriol Pujol, denunciant
conxorxes contra el fill, el pare i l’esperit sant de la partitocràcia catalana.
El segon moment, no menys gloriós, va venir quan es va llençar a la piscina de
les solucions per Catalunya: “jo crearia una Comissió en el Congrés dels
Diputats”, va deixar anar. Quina gràcia!
Juan Carlos Girauta va estar correcte. Va desgranar,
sense la vehemència habitual, un inventari de propostes concretes en alguns
dels punts en què es va dividir el debat. No sé si al senyor Girauta li agraden
els toros, però bé podríem definir el seu paper com “una faena de aliño”,
vistosa per moments, però sense arriscar. El millor va venir amb la pregunta
del respectable, al voltant de les declaracions del candidat Rivera on deia que
s’havia “partit la cara” per defensar el castellà en alguns llocs de Catalunya.
On? preguntava l’espectador. Ves a saber, va contestar Girauta, que en cap
moment va posar ni un sol exemple que avalés l’afirmació del seu cap.
Acabo amb el ministre en funcions, senyor Fernández Díaz.
El candidat del Partit Popular li va fer la mercè a la senyora Terribas de
posar-la en focus. Va parlar molt, el que més, tot i tenir la representació més
petita. I va dir ben poca cosa. El seu missatge va ser el menys elaborat, el
menys fi de tot el debat. Hauria de passar una mica de paper d’estrassa al seu
discurs. Si no, queda massa aspre. L’ús sistemàtic de substantius com demagògia
per referir-se als arguments dels rivals el perjudiquen notablement. La
política del partit popular en immigració, drets socials, recuperació
econòmica... el perjudica encara més.
En resum, que el debat de TV3 no passarà a la història
com un esdeveniment digne de ser recordat. No haurà servit per convèncer els indecisos
ni haurà provocat un traspàs significatiu de vots. Com en les últimes etapes
del Tour de França, tothom es va dedicar a conservar allò que prèviament havia
aconseguit. Només Rufián, el quasi reportero dicharachero, va vèncer la
monotonia general. I el seu somriure de nen tip de donettes va guanyar, indiscutiblement.
