Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris En comú Podem. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris En comú Podem. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 de juny del 2016

Viejos mensajes, nuevos medios



Imagen relacionadaLas revelaciones en torno a la concepción estalinista del estado de derecho que mantiene el ministro del interior en funciones, ha destapado algo que ya se venía apuntando en las últimas semanas: los nuevos medios de comunicación digitales se han erigido en la “vanguardia” informativa que socaba los viejos equilibrios favorables a las grandes corporaciones y sus medios convencionales.

Mientras las portadas de las ediciones digitales de los grandes periódicos se mostraban reacias a hacerse eco del ciclón que ha puesto patas arriba los últimos días de la campaña electoral, los nuevos medios se lanzaban al escrutinio crítico a toda pantalla. Las pulgadas de los instrumentos utilizados no han representado ningún obstáculo: 140 caracteres no dan para un artículo, pero pueden componer un titular demoledor.

Los púlpitos digitales han acogido a opinadores dispuestos a acumular prestigio por medio de análisis inoxidables, casi siempre fundamentados en cimientos académicos sólidos. La universidad ha reconquistado un espacio que había perdido hace muchas décadas. El fuste intelectual de estos francotiradores ha dinamitado el estatus quo de un entramado comunicativo monopolizado por las grandes corporaciones. Y de unos profesionales percibidos como elementos sistémicos de un régimen político que se está deshaciendo a marchas forzadas.

Asimismo, y en paralelo, la importancia cada vez mayor que se otorga a un uso eficiente de los nuevos instrumentos comunicativos —youtube, twitter, facebook o XXX— ha provocado una alteración del lenguaje electoral formal y de los códigos utilizados en la composición de los mensajes. En este sentido, cabe destacar la labor del equipo de comunicación de las confluencias podemitas —y la amplificación de sus producciones a través de un tupido entramado de simpatizantes que han desplegado una gran actividad en las redes—. En el apartado de los logros más significados, debo hacer una mención especial al grupo articulado alrededor del candidato Alberto Garzón, que se ha bautizado con el sugerente nombre de La Cueva.

El Partido Popular se ha mantenido en la línea anodina de siempre, aumentando, eso sí, su comparecencia en los instrumentos de comunicación emergentes. Lo mismo podríamos decir del PSOE, transitando también entre la irrelevancia y el aburrimiento.

Ciudadanos ha mostrado un carácter algo más innovador. Con un clímax indiscutible en la difusión del famoso vídeo del bar o, si se prefiere, del cuñadismo. El equipo de comunicación de Rivera anduvo más que listo programando su difusión en el momento en que más impactos generaría. De hecho, su indiscutible liderazgo de visualizaciones en youtube (quintuplicando al segundo) deja bien claro que se apuntaron un tanto cuyo impacto electoral habrá de estudiarse en el futuro.  

En Catalunya hemos asistido al renacer de la política comunicativa de Convergència, muy castigada por algunos errores que habían lastrado anteriores campañas. Merecen destacarse alguna de sus producciones, ciertamente atrevidas en el tratamiento de la imagen —a pesar del envaramiento característico de sus líderes, comprensible, por otra parte, en un partido conservador que quiere transmitir imagen de sensatez y orden—. El caso de Esquerra Republicana ha sido ciertamente decepcionante: no ha aprovechado el vacío dejado por la incomparecencia de la CUP, de largo la candidatura que hizo mejor campaña en los comicios al Parlament de Catalunya.

Una referencia final al medio que más conozco y que ha sido el gran olvidado por los equipos de comunicación en estos comicios: la radio. He de confesar que durante las últimas dos campañas he sentido vergüenza ajena ante el tratamiento Movierecord que todos los partidos han dado a sus cuñas propagandísticas. Únicamente el Partido Popular, gracias al uso del ¡silencio! en una de ellas, ha introducido un elemento novedoso. Del resto de las propuestas casi mejor ni hablar: el PSC (en las emisoras catalanas) ha regresado a la base sonora country que tan buenos resultados les dio en el pasado; Ciudadanos y su “imposible era sólo una opinión”, con aplausos enlatados de fondo, francamente daba pena; Convergencia, con fórmula coral e introducción de Micky Moto, no aportaba ninguna novedad destacable; Esquerra Republicana, la única alternativa posible, me llevaba a recordar el celebérrimo verso de Martí Pol: “tot està per fer”. Y acabo con un patinazo comunicativo suicida que puede marcar el final de la campaña: se trata de las horrorosa cuñas radiofónicas que estos últimos días ha lanzado En Comú Podem: en una de ellas Domènech nos llama a una ilusionante revolución de las sonrisas con la entonación que pondría cualquiera a quién le hubieran comunicado que padecía una enfermedad irreversible; en otra, Domènech nos anima a darlo todo en el empeño de conseguir algo grande, con voz de minero extenuado tras una jornada de veinticuatro horas. Bravo por el equipo de comunicación de En Comú Podem!   
  
Permitidme que acabe denunciado la conjura de los ciudadanos de Olesa de Montserrat, el pueblo en el que vivo. Sí, amigos, los olesanos se han confabulado para ignorar cualquier novedad que, en materia informativa, se produzca durante los últimos días de campaña. Dicen que prefieren celebrar como se merece la Festa Major. ¡Qué insensatez! O quizás no. Qué grande es mi pueblo que hace coincidir la eclosión del verano con la fiesta que nos permite disfrutar en las calles de nuestra mutua compañía. Y esta noche quemaremos los malos rollos, los desatinos, los pesares, los abatimientos y las angustias. A los olesanos no nos sirven ninguna de las cuñas de los partidos políticos, ni tenemos una concepción estalinista del estado de derecho, como el ministro del interior en funciones. La KGB no fiscaliza nuestros bailes, ni la CIA tampoco. Por ello, sé que si estáis en Olesa no os perderéis la fiesta, pero si no estáis aquí, venid.  

dilluns, 20 de juny del 2016

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí



El debat a sis, via mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, de malnom la Corpo, ens ha deixat una primera conclusió lapidària: tot i el “bledoassoleiarisme prucesista” amb què acostuma a tamisar la informació que s’hi dona, en això d’organitzar discussions entre candidats, la Corpo està a anys llum de la vetusta Academia de las Artes y la Ciencias Televisivas de España, de malnom la Pepa, tota ella decimonònica, d’abans que s’inventés la Televisió.

Clar que una cosa és l’embolcall, la cel·lofana que crepita, i altra, molt diferent, és el joc que practiquen els candidats que representen el més granat de la política catalana. Organitzar un debat a mitja campanya, després de que els presidenciables hagin creuat espases prèviament, li resta emoció. D’altra banda, tot i les afirmacions dels experts electoralistes, a aquestes alçades hom té la impressió que tot el peix està venut, o que tots els arguments ja s’han fet servir i que només queda lloc per repeticions tedioses. En resum, que el debat de TV3 va ser molt avorrit. Ni la Mònica Terribas, sempre en el caire de la hiperventilació ella mateixa, va ser capaç d’augmentar els nivells d’adrenalina. Com en la cançó dels Manel (Corrandes de la parella estable), els candidats han arribat al moment de concentrar-se en evitar fer-se mal en públic, atès que els ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí; han hagut de donar el millor de la seva respectiva ineptitud en la tasca de fer perdre el temps i la paciència al personal. Com diria Karlos Arguiñano, referent del “campetxanisme” monàrquic constitucional, s’han vingut al cap damunt (traducció xarnega i montserratinesca del “se han venido arriba”).

Pel que fa al debat, he de reconèixer que em va sorprendre agradablement la sornegueria entremaliada de Gabriel Rufián, l’indiscutible guanyador de la trobada. Per simpàtic, clar i esmunyedís. El republicà ha millorat molt des del debat del mes de desembre: ja no quequeja, ni s’obstrueix, ni perd el temps amb aquelles pauses dramàtiques sincopades que provocaven la hilaritat general. Ara, va de cara a barraca, no s’entreté, fixa l’objectiu i s’hi llença sense titubejar. No ha estat el pacte amb la CUP l’única cosa que ha mutat en sis mesos, un nou esperit habita dins el cos de Rufián per joia dels seus seguidors.

La mosca en la tranyina del republicà va ser Xavier Domènech. Com dirien els manilleros de casa meva: se’l va fotre de viu en viu. El candidat d’En Comú Podem va estar elusiu i ambigu. No va estar fi. El paper d’estrella emergent li va venir gran i els lògics interrogants, a qui les enquestes atorguen el paper d’alternativa, li van glaçar el seu ja famós somriure. Sí, perquè qui va riure a cor que vols va ser el Rufián, en el paper de preguntador impertinent que despulla les incoherències de l’entrevistat, mentre Domènech sentia ploure però no acabava de veure els núvols.

La senyora Batet va debutar amb notable perícia i una veu digna de tenir en compte. Francament, no va deixar lloc per enyorar la senyora Chacón. Pel que fa als arguments, va reiterar l’accent en allò que el vent s’endugué —la investidura fallida de Pedro Sánchez—, i el vaporós federalisme del PSOE, per la via de la reforma constitucional. Res de nou.

Francesc Homs també es va voler apuntar al carro de la sornegueria, amb menys sort. Va tenir, però, dos moments memorables: el primer, quan es va dir víctima de la corrupció i els corruptes. Encara el recordem en el paper de pitbull conspiranòic, millor amic d’Oriol Pujol, denunciant conxorxes contra el fill, el pare i l’esperit sant de la partitocràcia catalana. El segon moment, no menys gloriós, va venir quan es va llençar a la piscina de les solucions per Catalunya: “jo crearia una Comissió en el Congrés dels Diputats”, va deixar anar. Quina gràcia!

Juan Carlos Girauta va estar correcte. Va desgranar, sense la vehemència habitual, un inventari de propostes concretes en alguns dels punts en què es va dividir el debat. No sé si al senyor Girauta li agraden els toros, però bé podríem definir el seu paper com “una faena de aliño”, vistosa per moments, però sense arriscar. El millor va venir amb la pregunta del respectable, al voltant de les declaracions del candidat Rivera on deia que s’havia “partit la cara” per defensar el castellà en alguns llocs de Catalunya. On? preguntava l’espectador. Ves a saber, va contestar Girauta, que en cap moment va posar ni un sol exemple que avalés l’afirmació del seu cap.

Acabo amb el ministre en funcions, senyor Fernández Díaz. El candidat del Partit Popular li va fer la mercè a la senyora Terribas de posar-la en focus. Va parlar molt, el que més, tot i tenir la representació més petita. I va dir ben poca cosa. El seu missatge va ser el menys elaborat, el menys fi de tot el debat. Hauria de passar una mica de paper d’estrassa al seu discurs. Si no, queda massa aspre. L’ús sistemàtic de substantius com demagògia per referir-se als arguments dels rivals el perjudiquen notablement. La política del partit popular en immigració, drets socials, recuperació econòmica... el perjudica encara més.

En resum, que el debat de TV3 no passarà a la història com un esdeveniment digne de ser recordat. No haurà servit per convèncer els indecisos ni haurà provocat un traspàs significatiu de vots. Com en les últimes etapes del Tour de França, tothom es va dedicar a conservar allò que prèviament havia aconseguit. Només Rufián, el quasi reportero dicharachero, va vèncer la monotonia general. I el seu somriure de nen tip de donettes va guanyar, indiscutiblement.    

          

dijous, 16 de juny del 2016

Montserratí: Enquesta 26J



Montserratí Avança és un grup de reflexió i acció format per diverses persones que aspirem al reconeixement d’una realitat territorial que ultrapassa els àmbits en què ara s’ofeguen les ambicions dels municipis i els ciutadans situats a l’entorn de la muntanya de Montserrat i del seu Parc Natural.

La simple comparació de les magnituds econòmiques, geogràfiques, demogràfiques i culturals, entre les nostres poblacions i d’altres de les comarques on ara se’ns ubica, mostra ben clarament que el Montserratí conforma una realitat ben diferent. I, el que és pitjor, la nostra ubicació perifèrica ens condemna a un ostracisme i una marginalitat que tenen poc a veure amb el dinamisme, empenta i impuls de la nostra terra.

Per tot això, Montserratí Avança pretén reflexionar sobre aquest fet diferencial i les múltiples manifestacions que el conformen.

Per exemple, arribats a l’equador de la campanya per a les eleccions generals del 26 de juny, ens ha semblat que seria interessant prendre el pols a la configuració política del Montserratí, amb una enquesta sobre intenció de vot als partits polítics que s’ha realitzat entre els dies 14 i 15 de juny, mitjançant entrevistes telefòniques a 319 veïns de 9 municipis (no tots els que conformen el nostre territori): Abrera, El Bruc, Collbató, Esparreguera, Marganell, Martorell, Monistrol, Olesa de Montserrat i Sant Esteve de Sesrovires.  

Un 21,3% de les persones amb qui hem parlat han assegurat que no votaran el 26 de juny. I un gens menyspreable 19,6% afirmen que, hores d’ara, encara no han decidit a qui votar. Aquesta és una primera dada significativa: les darreres enquestes publicades situen la població indecisa en uns percentatges significativament més alts que els expressats pels enquestats del Montserratí.

Pel que fa al vot a partits, destaquem, en primer lloc, el previsible triomf de la candidatura d’En Comú Podem, que incrementaria el seu suport i doblaria al segon partit en intenció de vot, que continuaria sent el PSC, encara que patiria una lleugera davallada —però atenció perquè aquest segon lloc el podria arribar a perdre en algun municipi significatiu—. Per la banda baixa, destaquen els retrocessos del Partit Popular i de Convergència Democràtica (Democràcia i Llibertat al mes de desembre), dos partits que ja van patir un important desgast en la darrera convocatòria electoral. Convergència tampoc sembla sortir beneficiada de la retirada de la candidatura d’Unió Democràtica que ara no es presenta a les eleccions, al contrari del passat mes de desembre

En el cas de Ciutadans i d’Esquerra Republicana es produeix una novetat significativa ja que, malgrat no experimentar grans canvis pel que fa a l’assignació de vots, el lleuger retrocés dels republicans i el lleuger increment dels constitucionalistes pot situar als segons per sobre dels primers, a diferència del que va succeir fa sis mesos:. Així doncs, Ciutadans prendria la tercera posició a Esquerra, que quedaria relegada a la quarta posició. En qualsevol cas, amb resultats molt diferents, per exemple, als que ambdues formacions poden arribar a obtenir en l’anomenat Baix Llobregat Sud.

Pel que fa als escons, si els nou municipis enquestats conformessin una circumscripció on s’escollissin 31 representants (els diputats en joc en tota la província de Barcelona), el repartiment d’escons ens mostraria que En Comú Podem n’obtindria 11 (un més que al mes de desembre), el PSC n’aconseguiria 5 (un menys que fa sis mesos), Ciutadans (de 4 a 5) guanyaria l’escó que perdria Esquerra (de 5 a 4), capgirant els resultats dels anteriors comicis. Partit Popular i Convergència Democràtica, malgrat la davallada en vot, per aplicació de la fórmula d’Hondt, mantindria la representació (3 diputats).

Aquestes són les dades més significatives que hem obtingut en l’enquesta realitzada exclusivament en poblacions del Montserratí. Recordem, però, que encara resta més d’una setmana de campanya. En els propers set dies s’intensificaran els actes i la presència dels diferents grups polítics en el nostre territori. Fins ara, han destacat la visita de matí dels republicans Rufián i Tardà a una empresa d’Olesa de Montserrat i l’acte públic de Convergència Democràtica a Martorell, la que fins ara es podia considerar la seva plaça forta, amb la participació d’Artur Mas i el candidat Francesc Homs. Per la setmana que ve, també a Martorell, En Comú Podem ha anunciat la presència del diputat del Parlament de Catalunya, Albano Dante. També resta per celebrar-se el debat televisiu a sis entre els candidats de la circumscripció de Barcelona. Per tant, i malgrat les tendències observades en la fotografia fixa que hem fet els dies 14 i 15,  la propera setmana pot portar canvis importants.