Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSC. Mostrar tots els missatges

dimarts, 7 de novembre del 2017

PSOE-PSC, que acumulamos mucho, que respiramos menos


Pedro Rodríguez me dijo hace demasiados años que el drama del PSOE empezó incluso antes de la gozosa mayoría absoluta de 1982. Fue cuando al mudarse para comparecer en el Congreso de Suresnes comprobó que el traje ideológico no le venía: el ropaje era el de siempre, pero al partido se le había ensanchado la cintura, adormecido en el confortable estorbo de salón que opuso a la dictadura del General Franco. La lucha de verdad la habían desempeñado otros, quizás menos glamurosos y no tan pequeño burgueses; posiblemente más obreros, desesperados y valerosos.

Más adelante llegaría la postal de Felipe y Alfonso cuerpo a tierra en las estrecheces de los escaños del Congreso de los Diputados mientras un achacoso líder comunista, con los dedos manchados de nicotina y las manos sucias de purgas cainitas, mantenía la compostura frente al sainete del quieto todo el mundo.

Luego, la victoria incontestable de manos de un electorado ciego ante el fulgor de una sonrisa juvenil bien alimentada por un verbo tan seductor como etéreo. Y con ella las mil y una traiciones acumuladas en más de una década de gobierno: cambios de sentido en nombre de la razón de estado, percibidos cada vez más como la renuncia al amago de utopía que parecía adivinarse en los viejos discursos. Vaivenes incomprensibles que justificaron el sí donde antes se había opuesto férrea resistencia al club militarista del Atlántico norte, la corrupción galopante, la especulación inmobiliaria, las reformas laborales, las patadas en la puerta, antesala de otro quieto todo el mundo con coartada legal, las primeras privatizaciones, los primeros asientos en consejos de administración a cuenta de incontables injusticias sociales…

Llegó, tras un paréntesis, la digresión de Zapatero, todo énfasis bienintencionado, todo gobierno infausto. Puro sujeto, verbo y predicado sin conectores eficientes y adecuados. Poco gobierno y mucha metáfora. Demasiadas mentiras.

En el largo camino fueron diluyendo las identidades. Cuanto más fuerte gritaban izquierda más lo contradecían las pulsiones. Perdieron predicamento obrero, si alguno conservaban, en el marasmo de un socialismo irreconocible. Hoy, oírles definirse como izquierda socialista, que ante todo es social, provoca sonrojo.  

Y Catalunya en el horizonte remoto en donde poner el huevo de la felonía, deseando que al rodar se pierda en el otro lado, el que no se percibe de tan lejano. Un laboratorio donde diluir la pócima del maragallismo en un apestoso ungüento cocido en la olla de las capitanías metropolitanas. Y la paradoja en forma de abandono del pilar municipalista, la base de un poder que se aleja para no volver, quizás jamás de los jamases.

Aquí va arribar el dia en què el PSC es va palpar per no trobar-se. Es va mirar en els bocins d’un mirall trencat i no va trobar cap imatge reflectida, només vocalització estèril i balls esbojarrats que no poden callar l’estrèpit d’un discurs absolutament mut. Desplaçat per la vitalitat post-psiquiàtrica de Ciutadans, sense lloc ni en el sermó ni en el territori on havia regnat amb una còmoda hegemonia.

Iceta es conforma amb la irrellevància. En té prou amb figurar entre bambolines com a parent pobre dels Capuletto, encara que sigui al preu del sacrifici de Julieta i també de Romeo. Potser amb la secreta pretensió de poder fer mutis després d’aplicar-se la frase del drama: “Anem, doncs, perquè és va buscar a qui no vol ser trobat”.

El PSOE i el PSC mai han estat del costat de la revolució, ni de la dels clavells ni de la de les roses, tampoc de la dels costums i encara menys de la dels somriures. Han fet costat a la repressió més ferotge i han quedat ben retratats a costat dels reaccionaris de tota la vida, però amb la boqueta petita, com de pinyó de panellet poc cuit.

Hi va haver un temps en què es van disfressar de reformisme, però de tant governar se’ls ha quedat cara d’espantall i un rictus com d’agror d’estómac, com de reflux de digestió mal acabada. I així és fa difícil presentar-se davant la ciutadania i demanar-li suport i complicitat. La vella militància, inclosos alguns amics, fuig d’aquesta mena d’apocalipsi zombie d’última hora, quan el partit pena incorpori i sense ànima a l’espera d’esmicolar-se com un Faust envellit de cop.

En les properes setmanes potser tornarem a trobar la direcció en espectacles impossibles, fent veure que tot és alegria, plaer i jovialitat. Però els ulls de l’Iceta contradiran aquesta fabulació i ens recordaran aquella frase de Charles Bukowski: “si penso que hauria de volar i en canvi m’arrossego, només em toca deprimir-me”.

dilluns, 20 de juny del 2016

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí



El debat a sis, via mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, de malnom la Corpo, ens ha deixat una primera conclusió lapidària: tot i el “bledoassoleiarisme prucesista” amb què acostuma a tamisar la informació que s’hi dona, en això d’organitzar discussions entre candidats, la Corpo està a anys llum de la vetusta Academia de las Artes y la Ciencias Televisivas de España, de malnom la Pepa, tota ella decimonònica, d’abans que s’inventés la Televisió.

Clar que una cosa és l’embolcall, la cel·lofana que crepita, i altra, molt diferent, és el joc que practiquen els candidats que representen el més granat de la política catalana. Organitzar un debat a mitja campanya, després de que els presidenciables hagin creuat espases prèviament, li resta emoció. D’altra banda, tot i les afirmacions dels experts electoralistes, a aquestes alçades hom té la impressió que tot el peix està venut, o que tots els arguments ja s’han fet servir i que només queda lloc per repeticions tedioses. En resum, que el debat de TV3 va ser molt avorrit. Ni la Mònica Terribas, sempre en el caire de la hiperventilació ella mateixa, va ser capaç d’augmentar els nivells d’adrenalina. Com en la cançó dels Manel (Corrandes de la parella estable), els candidats han arribat al moment de concentrar-se en evitar fer-se mal en públic, atès que els ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí; han hagut de donar el millor de la seva respectiva ineptitud en la tasca de fer perdre el temps i la paciència al personal. Com diria Karlos Arguiñano, referent del “campetxanisme” monàrquic constitucional, s’han vingut al cap damunt (traducció xarnega i montserratinesca del “se han venido arriba”).

Pel que fa al debat, he de reconèixer que em va sorprendre agradablement la sornegueria entremaliada de Gabriel Rufián, l’indiscutible guanyador de la trobada. Per simpàtic, clar i esmunyedís. El republicà ha millorat molt des del debat del mes de desembre: ja no quequeja, ni s’obstrueix, ni perd el temps amb aquelles pauses dramàtiques sincopades que provocaven la hilaritat general. Ara, va de cara a barraca, no s’entreté, fixa l’objectiu i s’hi llença sense titubejar. No ha estat el pacte amb la CUP l’única cosa que ha mutat en sis mesos, un nou esperit habita dins el cos de Rufián per joia dels seus seguidors.

La mosca en la tranyina del republicà va ser Xavier Domènech. Com dirien els manilleros de casa meva: se’l va fotre de viu en viu. El candidat d’En Comú Podem va estar elusiu i ambigu. No va estar fi. El paper d’estrella emergent li va venir gran i els lògics interrogants, a qui les enquestes atorguen el paper d’alternativa, li van glaçar el seu ja famós somriure. Sí, perquè qui va riure a cor que vols va ser el Rufián, en el paper de preguntador impertinent que despulla les incoherències de l’entrevistat, mentre Domènech sentia ploure però no acabava de veure els núvols.

La senyora Batet va debutar amb notable perícia i una veu digna de tenir en compte. Francament, no va deixar lloc per enyorar la senyora Chacón. Pel que fa als arguments, va reiterar l’accent en allò que el vent s’endugué —la investidura fallida de Pedro Sánchez—, i el vaporós federalisme del PSOE, per la via de la reforma constitucional. Res de nou.

Francesc Homs també es va voler apuntar al carro de la sornegueria, amb menys sort. Va tenir, però, dos moments memorables: el primer, quan es va dir víctima de la corrupció i els corruptes. Encara el recordem en el paper de pitbull conspiranòic, millor amic d’Oriol Pujol, denunciant conxorxes contra el fill, el pare i l’esperit sant de la partitocràcia catalana. El segon moment, no menys gloriós, va venir quan es va llençar a la piscina de les solucions per Catalunya: “jo crearia una Comissió en el Congrés dels Diputats”, va deixar anar. Quina gràcia!

Juan Carlos Girauta va estar correcte. Va desgranar, sense la vehemència habitual, un inventari de propostes concretes en alguns dels punts en què es va dividir el debat. No sé si al senyor Girauta li agraden els toros, però bé podríem definir el seu paper com “una faena de aliño”, vistosa per moments, però sense arriscar. El millor va venir amb la pregunta del respectable, al voltant de les declaracions del candidat Rivera on deia que s’havia “partit la cara” per defensar el castellà en alguns llocs de Catalunya. On? preguntava l’espectador. Ves a saber, va contestar Girauta, que en cap moment va posar ni un sol exemple que avalés l’afirmació del seu cap.

Acabo amb el ministre en funcions, senyor Fernández Díaz. El candidat del Partit Popular li va fer la mercè a la senyora Terribas de posar-la en focus. Va parlar molt, el que més, tot i tenir la representació més petita. I va dir ben poca cosa. El seu missatge va ser el menys elaborat, el menys fi de tot el debat. Hauria de passar una mica de paper d’estrassa al seu discurs. Si no, queda massa aspre. L’ús sistemàtic de substantius com demagògia per referir-se als arguments dels rivals el perjudiquen notablement. La política del partit popular en immigració, drets socials, recuperació econòmica... el perjudica encara més.

En resum, que el debat de TV3 no passarà a la història com un esdeveniment digne de ser recordat. No haurà servit per convèncer els indecisos ni haurà provocat un traspàs significatiu de vots. Com en les últimes etapes del Tour de França, tothom es va dedicar a conservar allò que prèviament havia aconseguit. Només Rufián, el quasi reportero dicharachero, va vèncer la monotonia general. I el seu somriure de nen tip de donettes va guanyar, indiscutiblement.    

          

dijous, 16 de juny del 2016

Montserratí: Enquesta 26J



Montserratí Avança és un grup de reflexió i acció format per diverses persones que aspirem al reconeixement d’una realitat territorial que ultrapassa els àmbits en què ara s’ofeguen les ambicions dels municipis i els ciutadans situats a l’entorn de la muntanya de Montserrat i del seu Parc Natural.

La simple comparació de les magnituds econòmiques, geogràfiques, demogràfiques i culturals, entre les nostres poblacions i d’altres de les comarques on ara se’ns ubica, mostra ben clarament que el Montserratí conforma una realitat ben diferent. I, el que és pitjor, la nostra ubicació perifèrica ens condemna a un ostracisme i una marginalitat que tenen poc a veure amb el dinamisme, empenta i impuls de la nostra terra.

Per tot això, Montserratí Avança pretén reflexionar sobre aquest fet diferencial i les múltiples manifestacions que el conformen.

Per exemple, arribats a l’equador de la campanya per a les eleccions generals del 26 de juny, ens ha semblat que seria interessant prendre el pols a la configuració política del Montserratí, amb una enquesta sobre intenció de vot als partits polítics que s’ha realitzat entre els dies 14 i 15 de juny, mitjançant entrevistes telefòniques a 319 veïns de 9 municipis (no tots els que conformen el nostre territori): Abrera, El Bruc, Collbató, Esparreguera, Marganell, Martorell, Monistrol, Olesa de Montserrat i Sant Esteve de Sesrovires.  

Un 21,3% de les persones amb qui hem parlat han assegurat que no votaran el 26 de juny. I un gens menyspreable 19,6% afirmen que, hores d’ara, encara no han decidit a qui votar. Aquesta és una primera dada significativa: les darreres enquestes publicades situen la població indecisa en uns percentatges significativament més alts que els expressats pels enquestats del Montserratí.

Pel que fa al vot a partits, destaquem, en primer lloc, el previsible triomf de la candidatura d’En Comú Podem, que incrementaria el seu suport i doblaria al segon partit en intenció de vot, que continuaria sent el PSC, encara que patiria una lleugera davallada —però atenció perquè aquest segon lloc el podria arribar a perdre en algun municipi significatiu—. Per la banda baixa, destaquen els retrocessos del Partit Popular i de Convergència Democràtica (Democràcia i Llibertat al mes de desembre), dos partits que ja van patir un important desgast en la darrera convocatòria electoral. Convergència tampoc sembla sortir beneficiada de la retirada de la candidatura d’Unió Democràtica que ara no es presenta a les eleccions, al contrari del passat mes de desembre

En el cas de Ciutadans i d’Esquerra Republicana es produeix una novetat significativa ja que, malgrat no experimentar grans canvis pel que fa a l’assignació de vots, el lleuger retrocés dels republicans i el lleuger increment dels constitucionalistes pot situar als segons per sobre dels primers, a diferència del que va succeir fa sis mesos:. Així doncs, Ciutadans prendria la tercera posició a Esquerra, que quedaria relegada a la quarta posició. En qualsevol cas, amb resultats molt diferents, per exemple, als que ambdues formacions poden arribar a obtenir en l’anomenat Baix Llobregat Sud.

Pel que fa als escons, si els nou municipis enquestats conformessin una circumscripció on s’escollissin 31 representants (els diputats en joc en tota la província de Barcelona), el repartiment d’escons ens mostraria que En Comú Podem n’obtindria 11 (un més que al mes de desembre), el PSC n’aconseguiria 5 (un menys que fa sis mesos), Ciutadans (de 4 a 5) guanyaria l’escó que perdria Esquerra (de 5 a 4), capgirant els resultats dels anteriors comicis. Partit Popular i Convergència Democràtica, malgrat la davallada en vot, per aplicació de la fórmula d’Hondt, mantindria la representació (3 diputats).

Aquestes són les dades més significatives que hem obtingut en l’enquesta realitzada exclusivament en poblacions del Montserratí. Recordem, però, que encara resta més d’una setmana de campanya. En els propers set dies s’intensificaran els actes i la presència dels diferents grups polítics en el nostre territori. Fins ara, han destacat la visita de matí dels republicans Rufián i Tardà a una empresa d’Olesa de Montserrat i l’acte públic de Convergència Democràtica a Martorell, la que fins ara es podia considerar la seva plaça forta, amb la participació d’Artur Mas i el candidat Francesc Homs. Per la setmana que ve, també a Martorell, En Comú Podem ha anunciat la presència del diputat del Parlament de Catalunya, Albano Dante. També resta per celebrar-se el debat televisiu a sis entre els candidats de la circumscripció de Barcelona. Per tant, i malgrat les tendències observades en la fotografia fixa que hem fet els dies 14 i 15,  la propera setmana pot portar canvis importants.