Curt de repertori

Fa poc vaig llegir a un crític queixar-se, en públic, que hi ha músics que composen la mateixa cançó centenars de vegades al llarg de la seva carrera. L’exemple que posava, francament, em va tocar la pera: Manolo García (ex-rápidos, ex-burros, ex-último de la fila i ara ell tot sol). Quina blasfèmia!

El cabreig em va durar setmanes, però la venjança va ser implacable: vaig buscar diversos articles de l’ofensor on vaig subratllar totes les reiteracions semàntiques i d’estil. N’hi havia un tou. Tots aquells retalls plens de fosforescències van ser tornats al remitent amb un comentari de collita pròpia escandalosament impertinent. No sé si vaig aconseguir desfer-li l’orgull, perquè no s’ha dignat a rebatre’m ni, i això dol, a respondre’m. Suposo que un cop rebut el recull ignominiós, es deuria preguntar qui era la serp verinosa que l’atabalava per una nimietat sense gaire importància; qui destil·lava tant de ressentiment per una simple opinió. Potser sí que em vaig passar (sense insultar-lo). És possible que algú amb estudis musicals tingui més criteri que no pas jo a l’hora de jutjar les composicions de Manolo García. La meva idolatria potser m’ha encegat i no he entès com pot ser d’irritant per a un esperit cultivat trobar-se sempre amb una menja amb els mateixos ingredients. En fi, que l’he perdonat. 

I un segon en fi: el debat electoral a 7, celebrat ahir a TVE, m’ha fet reflexionar sobre com d’irritant és tenir la sensació que algú, que va escàs de repertori i de talent creatiu, et fa perdre el temps d’una manera miserable. Ja sé que la repetició del missatge i, fins i tot de l’estil narratiu, és una tècnica molt emprada en màrqueting polític; però explicar els mateixos acudits i fer les mateixes gracietes amb només unes hores de diferència passa de mida.

Sí amics, Gabriel Rufián, va prendre’s el debat espanyol com un bis del català, on encastar els que van ser els moments top de la passada nit de glòria. L’error va ser majúscul per dos motius ben clars:

1.- Encara que no s’ho cregui, hi ha ciutadans que fan servir el comandament televisiu per anar canviant de cadena. I alguns espectadors van ser estorats testimonis del bolo de Rufián per les espanyes, amb les mateixes gracietes traduïdes que havien sentit la nit anterior en la nostra de tele: “a las once ha salido el gordo”, “estos señores (del PP) están por debajo del PACMA en Catalunya”...

2.- Els polítics espanyols són de diferent pasta que els catalans. Lluny d’incomodar-se, van posar cara de “si hay algún médico en la sala, que lo atienda”. Rufián encara no ha entès que els polítics que fan política a la capital es prenen molt seriosament a ells mateixos i que tenen un plus d’institucionalitat que no es veu pel Parc de la Ciutadella. Per això, en un moment del debat vaig intuir que el Somoano va estar a punt d’acostar-se-li per comprovar si el republicà tenia febre. En resum, que malgrat la bona voluntat, no li van fer ni cas.

Rufián, doncs, va suspendre de manera incontestable i sense dret a revisió d’examen, per no saber on era, què hi feia i per mostrar al respectable que va just de repertori.

Juan Carlos Girauta també va repetir arguments, però amb un posat més de corte del reino que tant agrada a la capital Només un detall va malmetre la seva posada en escena, un element impropi que el segueix relegant a la categoria de polític “de provincias que únicamente viene a Madrid a medrar”, segons generalització ofensiva del gran Cánovas del Castillo, ¡que era de Córdoba! Girauta no triomfarà a Madrid fins que canviï de sastre o deixi de comprar-se les americanes en el mercat ambulant del seu barri.

Pablo Casado, també és de províncies, però de les “aledañas”, d’Ávila, la de les muralles i els convents. El seu llenguatge mesetari, de castellà vell, de fill d’alguna cosa (hidalgo), empeltat d’anacrònica ampul·lositat imperial, va donar-nos algun dels moments més excitants de la nit, amb continues al·lusions al dimoni comunista, al populisme demagògic i als totalitarismes sectaris. Em va fer pensar que si aquesta és la saba nova del Partit Popular... Excessiu, exaltat, obsolet i massa Alatriste pel meu gust: l’heroi solitari, camí de l’ocàs espanyol, que encara no ha assumit que, des de fa segles, el sol es pon cada dia.

Isabel Rodríguez, del PSOE, va ser, de llarg, la més carbònica. Les seves intervencions energètiques van destacar per una estructuració simple i efectiva. Encara que no es va estar d’apuntar-lo, va arraconar l’argument del “lo que pudo ser y vosotros, Podemos, lo impedisteis”. Especialment brillant el seu minut final, amb una notable defensa dels valors que atribueix al socialisme genuí que, naturalment, a Espanya representa el seu partit.

Errejón va estar correcte, però no brillant. Suposo que ha interioritzat les consignes que arriben des de la direcció de campanya de Podemos: “nois i noies, ara freneu, no és el moment d’equivocar-se”. Una llàstima perquè ens va impedir gaudir del discurs sovent i intel·lectualment elaborat del número dos d’Unidos Podemos. Sóc de l’opinió que tanta contenció perjudicarà les expectatives de les confluències, si el que pretenen es fer el sorpasso definitiu i guanyar el PP. Entre d’altres motius per un de ben definit: el records més nítids que ens queden de la campanya de Podemos són les errades de Pablo Iglesias (la professió de fe socialdemòcrata, els elogis de Zapatero) i ambigüitats (consulta catalana), que han desconcertat a la parròquia pròpia i ha aixecat no poc rebuig en la gent de frontera.

Carles Campuzano. El convergent també va fer un digne paper, en consonància amb la seva dilatada experiència en la política madrilenya. Suposo que algun dia el faran tornar de l’exili en què ha viscut des de fa una colla d’anys. A Convergència no van sobrats i en Campuzano està molt per sobre la mitjana.

Acabo amb el representant del PNV, Aitor Esteban. Un que es trobava a disgust entre tant parent pobre. El model basc d’èxit va passar el cotó a la política espanyola i va concloure amb un vinga nois, no molesteu, que nosaltres tenim feina. Esteban també va traspuar convenciment, formalitat i un indiscutible complex de superioritat. Molt (pro)positiu, però distant.

Julio Somoano, el conductor, abans director d’informatius de TVE contestat pels sindicats a causa de la seva “militància i parcialitat”, va començar el debat amb una pregunta que donava la raó als que tant el van criticar: “¿què harían ustedes para seguir creando ocupación en España?”, com si la feina ens comencés a sortir per les orelles. Era evident que el presentador pretenia encarrilar el debat per la “senda” del discurs oficialista. No se’n va sortir i va optar per mantenir-se en un discret segon pla.

I així, com qui no vol la cosa, la campanya arriba als dies finals. Les audiències baixen, els espots intenten conquerir els indecisos, la xarxa no bull enèrgica, però fa xup xup. I aquesta nit, a Olesa, En Comú Podem organitza un acte electoral amb convidats de tercer nivell (tercer cercle, segons la seva pròpia terminologia). Amb tot, entre ells hi haurà el sempre interessant Raimundo Viejo. Tot molt menys multitudinari que aquells antics balls on es podien trobar burros lligats a la porta.          

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

El debat a sis, via mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, de malnom la Corpo, ens ha deixat una primera conclusió lapidària: tot i el “bledoassoleiarisme prucesista” amb què acostuma a tamisar la informació que s’hi dona, en això d’organitzar discussions entre candidats, la Corpo està a anys llum de la vetusta Academia de las Artes y la Ciencias Televisivas de España, de malnom la Pepa, tota ella decimonònica, d’abans que s’inventés la Televisió.

Clar que una cosa és l’embolcall, la cel·lofana que crepita, i altra, molt diferent, és el joc que practiquen els candidats que representen el més granat de la política catalana. Organitzar un debat a mitja campanya, després de que els presidenciables hagin creuat espases prèviament, li resta emoció. D’altra banda, tot i les afirmacions dels experts electoralistes, a aquestes alçades hom té la impressió que tot el peix està venut, o que tots els arguments ja s’han fet servir i que només queda lloc per repeticions tedioses. En resum, que el debat de TV3 va ser molt avorrit. Ni la Mònica Terribas, sempre en el caire de la hiperventilació ella mateixa, va ser capaç d’augmentar els nivells d’adrenalina. Com en la cançó dels Manel (Corrandes de la parella estable), els candidats han arribat al moment de concentrar-se en evitar fer-se mal en públic, atès que els ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí; han hagut de donar el millor de la seva respectiva ineptitud en la tasca de fer perdre el temps i la paciència al personal. Com diria Karlos Arguiñano, referent del “campetxanisme” monàrquic constitucional, s’han vingut al cap damunt (traducció xarnega i montserratinesca del “se han venido arriba”).

Pel que fa al debat, he de reconèixer que em va sorprendre agradablement la sornegueria entremaliada de Gabriel Rufián, l’indiscutible guanyador de la trobada. Per simpàtic, clar i esmunyedís. El republicà ha millorat molt des del debat del mes de desembre: ja no quequeja, ni s’obstrueix, ni perd el temps amb aquelles pauses dramàtiques sincopades que provocaven la hilaritat general. Ara, va de cara a barraca, no s’entreté, fixa l’objectiu i s’hi llença sense titubejar. No ha estat el pacte amb la CUP l’única cosa que ha mutat en sis mesos, un nou esperit habita dins el cos de Rufián per joia dels seus seguidors.

La mosca en la tranyina del republicà va ser Xavier Domènech. Com dirien els manilleros de casa meva: se’l va fotre de viu en viu. El candidat d’En Comú Podem va estar elusiu i ambigu. No va estar fi. El paper d’estrella emergent li va venir gran i els lògics interrogants, a qui les enquestes atorguen el paper d’alternativa, li van glaçar el seu ja famós somriure. Sí, perquè qui va riure a cor que vols va ser el Rufián, en el paper de preguntador impertinent que despulla les incoherències de l’entrevistat, mentre Domènech sentia ploure però no acabava de veure els núvols.

La senyora Batet va debutar amb notable perícia i una veu digna de tenir en compte. Francament, no va deixar lloc per enyorar la senyora Chacón. Pel que fa als arguments, va reiterar l’accent en allò que el vent s’endugué —la investidura fallida de Pedro Sánchez—, i el vaporós federalisme del PSOE, per la via de la reforma constitucional. Res de nou.

Francesc Homs també es va voler apuntar al carro de la sornegueria, amb menys sort. Va tenir, però, dos moments memorables: el primer, quan es va dir víctima de la corrupció i els corruptes. Encara el recordem en el paper de pitbull conspiranòic, millor amic d’Oriol Pujol, denunciant conxorxes contra el fill, el pare i l’esperit sant de la partitocràcia catalana. El segon moment, no menys gloriós, va venir quan es va llençar a la piscina de les solucions per Catalunya: “jo crearia una Comissió en el Congrés dels Diputats”, va deixar anar. Quina gràcia!

Juan Carlos Girauta va estar correcte. Va desgranar, sense la vehemència habitual, un inventari de propostes concretes en alguns dels punts en què es va dividir el debat. No sé si al senyor Girauta li agraden els toros, però bé podríem definir el seu paper com “una faena de aliño”, vistosa per moments, però sense arriscar. El millor va venir amb la pregunta del respectable, al voltant de les declaracions del candidat Rivera on deia que s’havia “partit la cara” per defensar el castellà en alguns llocs de Catalunya. On? preguntava l’espectador. Ves a saber, va contestar Girauta, que en cap moment va posar ni un sol exemple que avalés l’afirmació del seu cap.

Acabo amb el ministre en funcions, senyor Fernández Díaz. El candidat del Partit Popular li va fer la mercè a la senyora Terribas de posar-la en focus. Va parlar molt, el que més, tot i tenir la representació més petita. I va dir ben poca cosa. El seu missatge va ser el menys elaborat, el menys fi de tot el debat. Hauria de passar una mica de paper d’estrassa al seu discurs. Si no, queda massa aspre. L’ús sistemàtic de substantius com demagògia per referir-se als arguments dels rivals el perjudiquen notablement. La política del partit popular en immigració, drets socials, recuperació econòmica... el perjudica encara més.

En resum, que el debat de TV3 no passarà a la història com un esdeveniment digne de ser recordat. No haurà servit per convèncer els indecisos ni haurà provocat un traspàs significatiu de vots. Com en les últimes etapes del Tour de França, tothom es va dedicar a conservar allò que prèviament havia aconseguit. Només Rufián, el quasi reportero dicharachero, va vèncer la monotonia general. I el seu somriure de nen tip de donettes va guanyar, indiscutiblement.    

          

Montserratí: Enquesta 26J

Montserratí Avança és un grup de reflexió i acció format per diverses persones que aspirem al reconeixement d’una realitat territorial que ultrapassa els àmbits en què ara s’ofeguen les ambicions dels municipis i els ciutadans situats a l’entorn de la muntanya de Montserrat i del seu Parc Natural.

La simple comparació de les magnituds econòmiques, geogràfiques, demogràfiques i culturals, entre les nostres poblacions i d’altres de les comarques on ara se’ns ubica, mostra ben clarament que el Montserratí conforma una realitat ben diferent. I, el que és pitjor, la nostra ubicació perifèrica ens condemna a un ostracisme i una marginalitat que tenen poc a veure amb el dinamisme, empenta i impuls de la nostra terra.

Per tot això, Montserratí Avança pretén reflexionar sobre aquest fet diferencial i les múltiples manifestacions que el conformen.

Per exemple, arribats a l’equador de la campanya per a les eleccions generals del 26 de juny, ens ha semblat que seria interessant prendre el pols a la configuració política del Montserratí, amb una enquesta sobre intenció de vot als partits polítics que s’ha realitzat entre els dies 14 i 15 de juny, mitjançant entrevistes telefòniques a 319 veïns de 9 municipis (no tots els que conformen el nostre territori): Abrera, El Bruc, Collbató, Esparreguera, Marganell, Martorell, Monistrol, Olesa de Montserrat i Sant Esteve de Sesrovires.  

Un 21,3% de les persones amb qui hem parlat han assegurat que no votaran el 26 de juny. I un gens menyspreable 19,6% afirmen que, hores d’ara, encara no han decidit a qui votar. Aquesta és una primera dada significativa: les darreres enquestes publicades situen la població indecisa en uns percentatges significativament més alts que els expressats pels enquestats del Montserratí.

Pel que fa al vot a partits, destaquem, en primer lloc, el previsible triomf de la candidatura d’En Comú Podem, que incrementaria el seu suport i doblaria al segon partit en intenció de vot, que continuaria sent el PSC, encara que patiria una lleugera davallada —però atenció perquè aquest segon lloc el podria arribar a perdre en algun municipi significatiu—. Per la banda baixa, destaquen els retrocessos del Partit Popular i de Convergència Democràtica (Democràcia i Llibertat al mes de desembre), dos partits que ja van patir un important desgast en la darrera convocatòria electoral. Convergència tampoc sembla sortir beneficiada de la retirada de la candidatura d’Unió Democràtica que ara no es presenta a les eleccions, al contrari del passat mes de desembre

En el cas de Ciutadans i d’Esquerra Republicana es produeix una novetat significativa ja que, malgrat no experimentar grans canvis pel que fa a l’assignació de vots, el lleuger retrocés dels republicans i el lleuger increment dels constitucionalistes pot situar als segons per sobre dels primers, a diferència del que va succeir fa sis mesos:. Així doncs, Ciutadans prendria la tercera posició a Esquerra, que quedaria relegada a la quarta posició. En qualsevol cas, amb resultats molt diferents, per exemple, als que ambdues formacions poden arribar a obtenir en l’anomenat Baix Llobregat Sud.

Pel que fa als escons, si els nou municipis enquestats conformessin una circumscripció on s’escollissin 31 representants (els diputats en joc en tota la província de Barcelona), el repartiment d’escons ens mostraria que En Comú Podem n’obtindria 11 (un més que al mes de desembre), el PSC n’aconseguiria 5 (un menys que fa sis mesos), Ciutadans (de 4 a 5) guanyaria l’escó que perdria Esquerra (de 5 a 4), capgirant els resultats dels anteriors comicis. Partit Popular i Convergència Democràtica, malgrat la davallada en vot, per aplicació de la fórmula d’Hondt, mantindria la representació (3 diputats).

Aquestes són les dades més significatives que hem obtingut en l’enquesta realitzada exclusivament en poblacions del Montserratí. Recordem, però, que encara resta més d’una setmana de campanya. En els propers set dies s’intensificaran els actes i la presència dels diferents grups polítics en el nostre territori. Fins ara, han destacat la visita de matí dels republicans Rufián i Tardà a una empresa d’Olesa de Montserrat i l’acte públic de Convergència Democràtica a Martorell, la que fins ara es podia considerar la seva plaça forta, amb la participació d’Artur Mas i el candidat Francesc Homs. Per la setmana que ve, també a Martorell, En Comú Podem ha anunciat la presència del diputat del Parlament de Catalunya, Albano Dante. També resta per celebrar-se el debat televisiu a sis entre els candidats de la circumscripció de Barcelona. Per tant, i malgrat les tendències observades en la fotografia fixa que hem fet els dies 14 i 15,  la propera setmana pot portar canvis importants.