Fa poc vaig
llegir a un crític queixar-se, en públic, que hi ha músics que composen la
mateixa cançó centenars de vegades al llarg de la seva carrera. L’exemple que
posava, francament, em va tocar la pera: Manolo García (ex-rápidos, ex-burros,
ex-último de la fila i ara ell tot sol). Quina blasfèmia!
El cabreig em va
durar setmanes, però la venjança va ser implacable: vaig buscar diversos
articles de l’ofensor on vaig subratllar totes les reiteracions semàntiques i d’estil.
N’hi havia un tou. Tots aquells retalls plens de fosforescències van ser
tornats al remitent amb un comentari de collita pròpia escandalosament impertinent.
No sé si vaig aconseguir desfer-li l’orgull, perquè no s’ha dignat a rebatre’m ni,
i això dol, a respondre’m. Suposo que un cop rebut el recull ignominiós, es deuria
preguntar qui era la serp verinosa que l’atabalava per una nimietat sense gaire
importància; qui destil·lava tant de ressentiment per una simple opinió. Potser
sí que em vaig passar (sense insultar-lo). És possible que algú amb estudis
musicals tingui més criteri que no pas jo a l’hora de jutjar les composicions
de Manolo García. La meva idolatria potser m’ha encegat i no he entès com pot
ser d’irritant per a un esperit cultivat trobar-se sempre amb una menja amb els
mateixos ingredients. En fi, que l’he perdonat.
I un segon en fi:
el debat electoral a 7, celebrat ahir a TVE, m’ha fet reflexionar sobre com d’irritant
és tenir la sensació que algú, que va escàs de repertori i de talent creatiu, et
fa perdre el temps d’una manera miserable. Ja sé que la repetició del missatge
i, fins i tot de l’estil narratiu, és una tècnica molt emprada en màrqueting
polític; però explicar els mateixos acudits i fer les mateixes gracietes amb
només unes hores de diferència passa de mida.
Sí amics, Gabriel
Rufián, va prendre’s el debat espanyol com un bis del català, on encastar els
que van ser els moments top de la passada nit de glòria. L’error va ser
majúscul per dos motius ben clars:
1.- Encara que no
s’ho cregui, hi ha ciutadans que fan servir el comandament televisiu per anar
canviant de cadena. I alguns espectadors van ser estorats testimonis del bolo
de Rufián per les espanyes, amb les mateixes gracietes traduïdes que havien sentit
la nit anterior en la nostra de tele: “a las once ha salido el gordo”, “estos
señores (del PP) están por debajo del PACMA en Catalunya”...
2.- Els polítics
espanyols són de diferent pasta que els catalans. Lluny d’incomodar-se, van
posar cara de “si hay algún médico en la sala, que lo atienda”. Rufián encara
no ha entès que els polítics que fan política a la capital es prenen molt
seriosament a ells mateixos i que tenen un plus d’institucionalitat que no es
veu pel Parc de la Ciutadella. Per això, en un moment del debat vaig intuir que
el Somoano va estar a punt d’acostar-se-li per comprovar si el republicà tenia
febre. En resum, que malgrat la bona voluntat, no li van fer ni cas.
Rufián, doncs, va
suspendre de manera incontestable i sense dret a revisió d’examen, per no saber
on era, què hi feia i per mostrar al respectable que va just de repertori.
Juan Carlos
Girauta també va repetir arguments, però amb un posat més de corte del reino
que tant agrada a la capital Només un detall va malmetre la seva posada en
escena, un element impropi que el segueix relegant a la categoria de polític “de
provincias que únicamente viene a Madrid a medrar”, segons generalització
ofensiva del gran Cánovas del Castillo, ¡que era de Córdoba! Girauta no triomfarà
a Madrid fins que canviï de sastre o deixi de comprar-se les americanes en el
mercat ambulant del seu barri.
Pablo Casado,
també és de províncies, però de les “aledañas”, d’Ávila, la de les muralles i
els convents. El seu llenguatge mesetari, de castellà vell, de fill d’alguna
cosa (hidalgo), empeltat d’anacrònica ampul·lositat imperial, va donar-nos
algun dels moments més excitants de la nit, amb continues al·lusions al dimoni
comunista, al populisme demagògic i als totalitarismes sectaris. Em va fer
pensar que si aquesta és la saba nova del Partit Popular... Excessiu, exaltat, obsolet
i massa Alatriste pel meu gust: l’heroi solitari, camí de l’ocàs espanyol, que
encara no ha assumit que, des de fa segles, el sol es pon cada dia.
Isabel Rodríguez,
del PSOE, va ser, de llarg, la més carbònica. Les seves intervencions
energètiques van destacar per una estructuració simple i efectiva. Encara que
no es va estar d’apuntar-lo, va arraconar l’argument del “lo que pudo ser y
vosotros, Podemos, lo impedisteis”. Especialment brillant el seu minut final, amb
una notable defensa dels valors que atribueix al socialisme genuí que,
naturalment, a Espanya representa el seu partit.
Errejón va estar
correcte, però no brillant. Suposo que ha interioritzat les consignes que
arriben des de la direcció de campanya de Podemos: “nois i noies, ara freneu,
no és el moment d’equivocar-se”. Una llàstima perquè ens va impedir gaudir del
discurs sovent i intel·lectualment elaborat del número dos d’Unidos Podemos.
Sóc de l’opinió que tanta contenció perjudicarà les expectatives de les
confluències, si el que pretenen es fer el sorpasso definitiu i guanyar el PP.
Entre d’altres motius per un de ben definit: el records més nítids que ens
queden de la campanya de Podemos són les errades de Pablo Iglesias (la
professió de fe socialdemòcrata, els elogis de Zapatero) i ambigüitats
(consulta catalana), que han desconcertat a la parròquia pròpia i ha aixecat no
poc rebuig en la gent de frontera.
Carles Campuzano.
El convergent també va fer un digne paper, en consonància amb la seva dilatada
experiència en la política madrilenya. Suposo que algun dia el faran tornar de
l’exili en què ha viscut des de fa una colla d’anys. A Convergència no van
sobrats i en Campuzano està molt per sobre la mitjana.
Acabo amb el
representant del PNV, Aitor Esteban. Un que es trobava a disgust entre tant
parent pobre. El model basc d’èxit va passar el cotó a la política espanyola i
va concloure amb un vinga nois, no molesteu, que nosaltres tenim feina. Esteban
també va traspuar convenciment, formalitat i un indiscutible complex de
superioritat. Molt (pro)positiu, però distant.
Julio Somoano, el
conductor, abans director d’informatius de TVE contestat pels sindicats a causa
de la seva “militància i parcialitat”, va començar el debat amb una pregunta
que donava la raó als que tant el van criticar: “¿què harían ustedes para
seguir creando ocupación en España?”, com si la feina ens comencés a sortir per
les orelles. Era evident que el presentador pretenia encarrilar el debat per la
“senda” del discurs oficialista. No se’n va sortir i va optar per mantenir-se
en un discret segon pla.
I així, com qui
no vol la cosa, la campanya arriba als dies finals. Les audiències baixen, els
espots intenten conquerir els indecisos, la xarxa no bull enèrgica, però fa xup
xup. I aquesta nit, a Olesa, En Comú Podem organitza un acte electoral amb
convidats de tercer nivell (tercer cercle, segons la seva pròpia terminologia).
Amb tot, entre ells hi haurà el sempre interessant Raimundo Viejo. Tot molt menys multitudinari que aquells antics balls on es podien trobar burros lligats a la porta.
