Ja tenim aquí la “tan desitjada” campanya per a les
eleccions generals del 26 de juny. Probablement tan “volguda” perquè això
significa que s’ha acabat la precampanya de primavera, tediosa, previsible i depriment.
Els líders dels principals partits polítics nacionals han
reaparegut jugant en camp propi en uns actes que els serveixen per
desencotillar-se i descansar els peus amb les xinel·les d’estar per casa. Tots,
sense excepcions, van presentar-se davant d’una audiència de fidels, amb els
ulles clavats en les càmeres de televisió que, ara com ara, és l’escrutini que
més interessa guanyar.
Però tots, hi eren tots? No, aliè al desplegament un grup d’irreductibles s’ho va mirar tot amb
un posat displicent. I liderant-los el simpàtic i incombustible Duran i Lleida,
a qui el cel electoral li va caure sobre la closca, l’última vegada.
Amb un posat de “a mi, aquí, que se m’hi ha perdut”,
Jorge Fernández Díaz es va acostar al centre cívic Portal de l’Eixample a
mandrejar en l’inici d’una pugna política que no li ve gens de gust. Davant de
poc més de cinquanta assistents (essent generós i assenyalant que molts estaven
en nòmina —no sigueu dolents, vull dir nòmina oficial amb retenció d’IRPF i
seguretat social—), el cap de llista de la circumscripció per Barcelona va
desgranar, aparentment fastiguejat, alguns dels llocs comuns del discurs
popular post no accepto l’encàrrec reial: gran coalició com la raonable sortida
de l’atzucac en què els ciutadans han situat la política espanyola, manteniment
de les útils polítiques que ens han fet sortir de la crisi (encara que segons
les enquestes ningú ho acaba de notar), crítica ferotge als intrusos populistes
que no tenen lloc reservat en l’anhelat gran pacte entre polítics adults i
responsables, la indissoluble unitat de la pàtria...
De traca i mocador el lema dels populars. Us heu fixat
que aquells que criminalitzen el dret a l’autodeterminació es presenten a unes
eleccions amb sistema proporcional sota una divisa de clara arrel
plebiscitària: “A favor”. Perquè en la lògica del referèndum només es pot estar
o d’acord amb el plantejament que es consulta o en contra. Els dissenyadors de
la campanya popular no deuen haver trobat que aquesta contradicció conceptual
els hagi de fer cap mal. No deuen trobar inquietant, com jo ho trobo, aquest
maniqueisme de tot o res; aquesta pauta inequívocament plebiscitària. A favor
de què o de qui estant els populars? Se suposa que són favorables a tot el que
Rajoy i els seus han fet des que són govern. Però estareu amb mi que l’eslògan és
inconcret, poc definit, banal i buit. Un lema tan obert que pot donar peu a no
pocs acudits (molt millor és l’”ahora más que nunca”, on vas a parar, encara
que sospitosament s’assembla massa al ara més per Olesa del Bloc Olesà 2015).
Està bé voler transmetre una imatge de positivitat, però el bon rollisme no
constitueix prou actiu per atraure els votants indecisos —un 30% que, ja ho
voldrien, té la clau del 26J, cosa que no m’acabo de creure—. I més quan a l’eteri
a favor se li contraposa la imatge d’un candidat que, encara que no porti porra,
va sorrut per la vida i renya més que parla. A favor d’un crispat que crispa,
podria semblar que transmet la divisa sencera del PP, franquícia catalana.
L’entenimentada politòloga Maria José Canel defensa que
els grans mítings ja no enganxen l’electorat com en el passat ho feien les
multitudinàries concentracions de jubilats en places de braus, amb el berenar
pagat. Són cares i ineficients, diu. Probablement té raó, perquè en aquesta nit
d’estrena cap partit s’ha atrevit amb un acte de gran format. El PSC, per
exemple, se n’ha anat fins a la platja de Pineda de Mar per donar el tret de
sortida de la campanya. Buscant l’aixopluc d’un poble on governen i d’un
alcalde que pugna, des de la presidència de la Federació de Municipis, per
aixecar els ànims del municipalisme socialista (abans gairebé hegemònic, ara
sorprenentment oblidat per la direcció nacional), el PSC va decidir convidar a
botifarra als assistents, malgrat el perill que se’ls omplís de sorra. Tot i la
notable assistència, cridats per la flaire de la brasa, la posada en escena
feia més aviat peneta. La candidata, moderna però informal abillada amb un
jersey de punt (?) vermell tercera internacional, va intenta aixecar els ànims
d’uns seguidors decaiguts després de la publicació de l’enquesta del CIS que
sembla enviar-los camí de la irrellevància. La senyora Batet no va estalviar
entusiasme, ni èmfasis ni exaltació en el seu discurs inaugural. Ni tampoc va
estalvia sís en la arenga; un sís que volien ser d’afirmació positiva i mai de
incertesa condicional, no eren uns i si... eren un sí amb accent rotund.
Magnífica la Batet, i ben il·luminada, que això ajuda en els resums televisius.
Per la banda de la traca final, amb fanalets (de nou el referent olesà al
centre de l’univers polític català), cal expressar una certa inquietud pel ball,
aquest cop desmenjat, de l’Iceta, gens d’acord amb el somriure encantador de l’amfitrió,
en Xavier Amor. Estic segur que el primer secretari va tenir una mala nit i
que, en els propers dies, tornarà a recuperar la vitalitat Priscilla, reina del
desert, que tant li escau (sigui dit amb el màxim respecte i afecte per un dels polítics
més solvents de Catalunya, segons la meva humil opinió). Sobre el lema de
campanya, millor no parlar: un sí pel canvi massa vist a cal puny i la rosa,
que repeteix com l’all i embafa com les truites amb massa oli.
I ja que he arribat fins el tema de l’or líquid, us
desitjo una feliç diada de Santa Oliva, patrona d’Olesa de Montserrat. Si us
acosteu aquesta tarda a la nostra vila trobareu un gran ambient, actuacions
musicals i botifarrada (sense sorra). Al vespre no us perdeu un ballable amb
rumba catalana a càrrec de músics dels Ay, ay, ay. Tot organitzat pel nostre excel·lentíssim
Ajuntament i els anomenats joves de Santa Oliva, que aquests sí que no canvien.
P.S.: Per si no recordeu Priscilla, reina del desert,
podeu fer clic en el següent enllaç.
Demà més sobre la inauguració de la campanya: Girauta, “tiempo
de acuerdo, tiempo de cambio”; Homs, “molt x defensar”; Rufián, “l’únic canvi
possible”; Doménech, “guanyem el canvi”. I Iglesias “casualment enclenxinat”.
