L’Espanya dels
dossiers ha pres el centre de l’escenari. La guerra bruta va camí de
monopolitzar els darrers dies de campanya. Fernández Díaz i la seva fòbia
antiindependentista han deixat al descobert un capteniment totalitari, que
desperta un rebuig generalitzat. Aquesta revelació acaba definitivament amb el
prestigi d’un govern que ja anava camí, tot sol, del descrèdit més punyent. I
acaba amb la credibilitat d’un partit que l’opinió pública percep com en una
maquinària institucionalitzada de corrupció. Però, compte, que encara que la
porqueria ho empastifi tot, no doneu per enterrat el PP. Això sí, potser ha
arribat l’hora de que us pregunteu què més hauria de passar perquè els populars
perdessin les eleccions.
L’any 1968, una
execrable matança en la Plaza de las Tres Culturas, va acabar amb la vida d’un
nombre encara avui desconegut d’estudiants. La policia mexicana i un grup de
paramilitars fortament armats van col·laborar en aquesta autèntica carnisseria
que va escandalitzar mig món. Els responsables polítics d’aquell moment van
justificar el comportament dels seus subordinats i el govern mexicà va
continuar amb les seves funcions com si tal cosa. De fet, el president Ordaz
Bolaños encara va ocupar el seu càrrec onze anys més, guanyant eleccions una
darrera l’altra. La corrupció sistèmica, que s’havia instal·lat en el Mèxic del
Partit Revolucionari Institucional, va amortir portes endins l’escàndol universal. Malgrat
que l’estat mexicà va comportar-se com una organització criminal, una suposada
raó d’Estat contra la subversió intel·lectual d’universitaris gairebé
adolescents, no es va traduir en la regeneració d’un sistema polític podrit des
dels seus fonaments. “La policia cumplió con su obligación en la salvaguarda de
los valores del pueblo mexicano frente a la acción criminal de grupos radicales,
financiados por potencias extranjeras”, va mentir Ordaz Bolaños. La manipulació
de l’aparell de l’Estat va convertir la mentida en veritat i a les víctimes en
agressors. Absoluta impunitat.
Daniel de
Alfonso, el director de l’Oficina Antifrau també ha quedat ben retratat per les
revelacions del digital Público. I no únicament per ser el col·laborador
necessari d’un ministre en la comissió d’un pressumpte delicte, sinó perquè, per si no n’hi
hagués prou, s’ha atrevit a responsabilitzar el PSC de ser el responsable de
la filtració que ha posat al descobert la conxorxa repugnant. Sense proves,
sense rigor, només fent servir una més que dubtosa intuïció i la proximitat de l’obertura d'una investigació per finançament il·legal contra aquest partit.
