Per altra banda, com ja sabeu la
Hillary Rodham s’ha guanyat la nominació a presidenciable del partit demòcrata,
amb no pocs treballs i suors. Sanders, el seu rival, ha continuat aconseguint
un suport popular difícilment previsible quan va començar la gira de primàries.
I diu que està disposar a seguir sumant adhesions fins el xiulet final; es veu
que no ha llegit aquell manual de Capablanca on explicava que era signe de
dignitat, quan el rival agafa un avantatge insuperable, tombar el rei i
acceptar la derrota, amb honor i esportivitat.
A Espanya, mentrestant, tot és a
punt per donar el tret de sortida a la campanya de les eleccions del 26J. Ahir escoltava dir a Pablo Simón, politòleg destacat, que els darrers quinze dies d’activitat política desfermada, previs als
comicis, cada dia tenen més incidència sobre els resultats finals com a
conseqüència dels dubtes dels electors (potser a causa del desconcert i la
malfiança general en uns polítics que no es cansen de decebre). Sí, amics —em
diuen que també sou els meus compatriotes—, a tots ens venen ganes de fotre el
camp a quatre de fondo. Però no ho feu. Penseu que, amb tots els seus defectes,
i sense ser capaç d’afirmar taxativament que és el menys dolent dels sistemes
que es coneixen, l’actual sistema democràtic és infinitament millor que la
dictadura militar anterior. Així, doncs, el cap ben alt, el pit enfora, els
ulls fixos en l’horitzó, i a aguantar i a fer el possible perquè tot plegat
millori. Fent autocrítica perquè la responsabilitat és compartida entre ells, l’anomenada
casta, i tots nosaltres que no hem sabut com castigar-los amb el nostre rebuig
i, una mica més lluny, amb un ostracisme perpetu.
Al llarg d’aquestes dues setmanes
us oferiré tot un seguit de comentaris a l’entorn de la campanya i de les seves
fites més memorables (sempre que no em venci el cansament físic). Us enganyaria
si no us digués que tinc ben clares les meves preferències, i m’enganyaria a mi
mateix si no tingués clar que ja fa temps que vosaltres m’heu calat. Ara bé, en
el diari de campanya que us proposo, n’hi haurà per tothom i, en la mesura que
em sigui possible, intentaré ser el màxim objectiu, atrinxerat en la ironia,
sempre que pugui, o en el més punyent sarcasme, quan no ho pugui evitar. Així,
doncs, si m’acompanyeu en aquest passeig, que us sigui lleu.