Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els matins de Catalunya Ràdio. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els matins de Catalunya Ràdio. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 de juny del 2016

Terribas again



Ahir us demanava que, si us venia de gust, féssiu la prova del cotó al tracte desigual que la “radio nacional de Catalunya”  dispensa als seus convidats en l’entrevista alfa del programa dels matins. Sé que en aquests moments diversos treballs sobre la contaminació política en els mitjans de comunicació públics i privats de Catalunya, alguns d’ells acadèmics, estan en ple procés d’elaboració. Però abans de que es publiquin aquests estudis entenimentats i profusament documentats, m’agradaria que tinguéssiu l’oportunitat de prendre posició per vosaltres mateixos. Per això, i per tal de completar el quadre de l’activitat d’aquesta intensa setmana del mes de juny, us faig a mans l’enllaç amb l’entrevista que aquest matí la senyora Terribas li ha fet al senyor Puigdemont (clicar aquí). Crido la vostra atenció sobre les intervencions, preguntes, to i intensitat emprat per la comunicadora. A veure si trobeu alguna diferència amb l’entrevista que ahir mateix va fer-li a la senyora Gabriel (enllaç en l’entrada titulada Política comunicativa). 

Per altra banda, com ja sabeu la Hillary Rodham s’ha guanyat la nominació a presidenciable del partit demòcrata, amb no pocs treballs i suors. Sanders, el seu rival, ha continuat aconseguint un suport popular difícilment previsible quan va començar la gira de primàries. I diu que està disposar a seguir sumant adhesions fins el xiulet final; es veu que no ha llegit aquell manual de Capablanca on explicava que era signe de dignitat, quan el rival agafa un avantatge insuperable, tombar el rei i acceptar la derrota, amb honor i esportivitat.

A Espanya, mentrestant, tot és a punt per donar el tret de sortida a la campanya de les eleccions del 26J. Ahir escoltava dir a Pablo Simón, politòleg destacat, que els darrers quinze dies d’activitat política desfermada, previs als comicis, cada dia tenen més incidència sobre els resultats finals com a conseqüència dels dubtes dels electors (potser a causa del desconcert i la malfiança general en uns polítics que no es cansen de decebre). Sí, amics —em diuen que també sou els meus compatriotes—, a tots ens venen ganes de fotre el camp a quatre de fondo. Però no ho feu. Penseu que, amb tots els seus defectes, i sense ser capaç d’afirmar taxativament que és el menys dolent dels sistemes que es coneixen, l’actual sistema democràtic és infinitament millor que la dictadura militar anterior. Així, doncs, el cap ben alt, el pit enfora, els ulls fixos en l’horitzó, i a aguantar i a fer el possible perquè tot plegat millori. Fent autocrítica perquè la responsabilitat és compartida entre ells, l’anomenada casta, i tots nosaltres que no hem sabut com castigar-los amb el nostre rebuig i, una mica més lluny, amb un ostracisme perpetu. 

Al llarg d’aquestes dues setmanes us oferiré tot un seguit de comentaris a l’entorn de la campanya i de les seves fites més memorables (sempre que no em venci el cansament físic). Us enganyaria si no us digués que tinc ben clares les meves preferències, i m’enganyaria a mi mateix si no tingués clar que ja fa temps que vosaltres m’heu calat. Ara bé, en el diari de campanya que us proposo, n’hi haurà per tothom i, en la mesura que em sigui possible, intentaré ser el màxim objectiu, atrinxerat en la ironia, sempre que pugui, o en el més punyent sarcasme, quan no ho pugui evitar. Així, doncs, si m’acompanyeu en aquest passeig, que us sigui lleu.

     

dimarts, 7 de juny del 2016

Junqueras i els ocells de fang



Junqueres, el segon de bord de la gran deriva metafòrica, dilluns va posar-se a tir de la Terribas, fins no fa massa implacable stopper, ara voluntariosa assistent de la davantera del procés (Dugarry, Roberto Dinamita i Romerito uns craks al seu costat).

El motiu de l’entrevista, si no vaig errat, va ser el pressupost 2016 de la Generalitat de Catalunya. La Terribas centrava pilotes tenses, a mitja alçada, ben dirigides. I el conseller d’Economia s’entretenia driblant-se ell mateix, sense acabar d’empènyer la pilota dins de la porta buida per gentilesa de Catalunya Ràdio —informació lliure, rigorosa i solvent—.

El bon Jonqueras no és home de subjecte, verb i complement. Al contrari, el seu discurs, carregat de subordinades que es subordinen a xarxes de subordinades prèvies, ve a ser com la materialització retòrica dels dibuixos de l’Esher: escales amunt i avall que semblen no portar enlloc i que si t’hi fixes massa pots acabar marejat.      

Junqueras de la mà de la Terribas es va endinsar en el seu laberint pressupostari, sense que poc aconseguís entendre un borrall (en graciós gir lingüístic presidencial). Serà que no tinc ni idea de sumes i de restes, de comptes públics i de capítols pressupostaris. Vaig quedar tan trasbalsat per la meva supina ignorància que, més tard, vaig tornar a sentir l’entrevista, aquest cop armat amb el diccionari Collins, no fos cas que el vicepresident hagués respost en anglès, sense jo saber-ho. Però no, l’idioma emprat va ser el català. I jo vaig plorar amargament, com una regidora de Badia del Vallès que la setmana passada al Parlament es queixava, amb raó, que les discussions sobre pressupostos no les entén ni Déu.

L’observació dels debats sobre comptes públics a Catalunya, des de fa una colla d’anys, em porta a pensar que l’opacitat en les explicacions obeeix a la voluntat de mantenir els ciutadans lluny de les claus d’una economia que cau a trossos (la de la Generalitat) —i a la inoperància d’uns responsables polítics que mai s’han vist amb cor de redimir-la, ni ara—. Desvetllar els misteris de la comptabilitat del govern català significaria posar al descobert els desequilibris que perpetuen el repartiment injust i classista dels recursos del país, la subordinació punyent als capricis de l’estat espanyol, el maltractament sistemàtic als ens territorials i, a traves d’ells, als veïns que han suportat amb santa paciència l’empobriment en la prestació dels serveis públics essencials.

Els pressupostos 2016 no són els més socials de la història, no són els més justos de la història, no són els més realistes de la història. Preveuen tancar amb números vermells (un 0,7% del PIB en termes del Sistema Europeu de Comptes) però camuflen moltes més pèrdues; amaguen despeses executades en exercicis anteriors no comptabilitzades; condemnen l’administració pública a seguir operant amb entitats financeres que han massacrat els catalans més fràgils (quina indignitat!); rendeixen la Generalitat als interessos d’una colla de grans empreses que monopolitzen la prestació de serveis bàsics essencials; hipotequen el futur del país sense proposar cap mena de modificació pressupostària estructural. I d’això la culpa no la busqueu a Madrid.

Al contrari, pregunteu-vos per què Junqueras manté el discurs econòmic del govern, com abans ho havia fet Mas-Colell, lluny del debat ideològic, de l’anàlisi a fons de la realitat econòmica del país. Pregunteu-vos per què Junqueras es queda en una retòrica provinciana, obscura i opaca, sense aixecar les estores que amaguen totes les desigualtats.

La principal funció d’un pressupost públic consisteix, no ho oblideu, en convertir-se en un instrument que garanteixi la redistribució de la riquesa del país. Els comptes públics de la Generalitat de l’any 2016 no compleixen aquesta funció redistributiva. Junqueras ho sap, i per això no en parla. Al contrari, prefereix fer ocells de fang i, des dels estudis de Catalunya Ràdio, llençar-los a volar... No trigarem a veure’ls caure i esmicolar-se en mil bocins i, amb ells, les il·lusions dels pocs que s’han deixat enlluernar per un miratge més aviat maldestre: segons la darrera enquesta del CIS, més d'un 80% dels ciutadans pensen que la situació econòmica és dolenta. Potser algú haurà de canviar el discurs.
          
P.S.: No perdem l’esperança sobre una futura millora de la capacitat comunicativa de Junqueras en el futur: ERC ha tingut l’encert de nomenar cap de comunicació a un ciutadà olesà: Carles A. Foguet. He de confessar-vos que quan vaig llegir la notícia a La Vanguardia, em vaig espantar. Era tan laudatòria, en un estil tan de necrològica de la casa, que, en un  primer moment, vaig pensar que el Carles s’havia mort. Però no, únicament en cantava els mèrits i lloava l’elecció dels republicans. Feia temps que, en el diari del senyor comte de Godó, no llegia un perfil tan entregat sobre ningú. De fet, des que Durán i Lleida va desallotjar la suite ocupada del Palace. Ah! Junqueras driblant el discurs ideològic i La Vanguardia lloant el nou director de comunicació d’ERC: alguna cosa està canviant a Catalunya, però no forçosament a millor (i quedi clar que no ho dic pel nomenament d’en Carles).