Ahir vam
esberlar la solidesa granítica de la llengua. La Llucieta, el Miquel, l’Anna o
l’Armand van sortir de votar plorant, un verb que és sinònim de rient. Van
travessar les immenses cues dels que esperaven amb ulls riallés negats de
llàgrimes i van rebre el reconeixement dels que observàvem neguitosos, que és
sinònim de pacients.
També el
petit Àlex, només de dos anys, va plorar en veure com la seva mare plorava furiosa
davant un televisor que mostrava imatges d’uns policies atonyinant a unes
altres mares en una escola de Sabadell. Les llàgrimes de l’infant no consolaven
la mare que l’abraçava fort, un gest que unificava els significats dels substantius
ràbia i tendresa.
La Lola va
dir-me que la visió de la violència emprada pels repressors salvatges l’havia
empès a sortir al carrer per votar que no, carregada de motius. El Ricardo ensenyant-me una fotografia d’una dona amb un trau al cap, em va fer una
pregunta retòrica: davant d’això, hem de renunciar a votar? I abans que jo
respongués va deixar anar: ens sobren raons per votar que sí i engegar-los a la
merda! Ahir la Lola i el Ricardo van guanyar tots dos; les seves conviccions i la seva adscripció a les respectives causes. Per molt que costi
de creure, la seva dignitat va convertir en sinònims el no i el sí.
L’Oliva,
exhausta a última hora de la nit, va reconèixer que, en arribar a casa, trencaria
a plorar. Ella és una de les que aquestes darreres setmanes ha repetit ben alt
i ben fort el mantra d’afirmació col·lectiva “no tenim por”. Passada la jornada
referendària, vistes les imatges de la violència policial irracional, encara atemorida
pels rumors que parlaven de que ja eren a Olesa i de que ens atacarien a sang i
a foc, però feliç pel resultat de la consulta, per la resposta massiva dels olesans,
convençuda de que la història més gran s’escriu amb la suma dels humils gestos
dels més petits, l'Oliva tenia ganes d’arribar a casa per descansar i plorar a
cor que vols. En ella, com en tants d’altres en un dia que serà recordat per
sempre, por i coratge s’han convertit en sinònims. Com temor i gosadia o
atreviment i aprensió.
Quins dies,
companys, quins dies ens han tocat de viure! Aquest matí, ben d’hora, quan m’he
llevat, he comprovat que tot fos el de sempre. I tot ho és. Però, tanmateix,
també he pensat que tot és diferent. I
vet aquí la paradoxa definitiva: després d’ahir, igual i diferent venen a dir
el mateix: que continuo sentint-me orgullós de ser català i que cada dia n’estic
més.
https://www.facebook.com/324cat/videos/1689867241037380/
