Terribas again

Ahir us demanava que, si us venia de gust, féssiu la prova del cotó al tracte desigual que la “radio nacional de Catalunya”  dispensa als seus convidats en l’entrevista alfa del programa dels matins. Sé que en aquests moments diversos treballs sobre la contaminació política en els mitjans de comunicació públics i privats de Catalunya, alguns d’ells acadèmics, estan en ple procés d’elaboració. Però abans de que es publiquin aquests estudis entenimentats i profusament documentats, m’agradaria que tinguéssiu l’oportunitat de prendre posició per vosaltres mateixos. Per això, i per tal de completar el quadre de l’activitat d’aquesta intensa setmana del mes de juny, us faig a mans l’enllaç amb l’entrevista que aquest matí la senyora Terribas li ha fet al senyor Puigdemont (clicar aquí). Crido la vostra atenció sobre les intervencions, preguntes, to i intensitat emprat per la comunicadora. A veure si trobeu alguna diferència amb l’entrevista que ahir mateix va fer-li a la senyora Gabriel (enllaç en l’entrada titulada Política comunicativa). 

Per altra banda, com ja sabeu la Hillary Rodham s’ha guanyat la nominació a presidenciable del partit demòcrata, amb no pocs treballs i suors. Sanders, el seu rival, ha continuat aconseguint un suport popular difícilment previsible quan va començar la gira de primàries. I diu que està disposar a seguir sumant adhesions fins el xiulet final; es veu que no ha llegit aquell manual de Capablanca on explicava que era signe de dignitat, quan el rival agafa un avantatge insuperable, tombar el rei i acceptar la derrota, amb honor i esportivitat.

A Espanya, mentrestant, tot és a punt per donar el tret de sortida a la campanya de les eleccions del 26J. Ahir escoltava dir a Pablo Simón, politòleg destacat, que els darrers quinze dies d’activitat política desfermada, previs als comicis, cada dia tenen més incidència sobre els resultats finals com a conseqüència dels dubtes dels electors (potser a causa del desconcert i la malfiança general en uns polítics que no es cansen de decebre). Sí, amics —em diuen que també sou els meus compatriotes—, a tots ens venen ganes de fotre el camp a quatre de fondo. Però no ho feu. Penseu que, amb tots els seus defectes, i sense ser capaç d’afirmar taxativament que és el menys dolent dels sistemes que es coneixen, l’actual sistema democràtic és infinitament millor que la dictadura militar anterior. Així, doncs, el cap ben alt, el pit enfora, els ulls fixos en l’horitzó, i a aguantar i a fer el possible perquè tot plegat millori. Fent autocrítica perquè la responsabilitat és compartida entre ells, l’anomenada casta, i tots nosaltres que no hem sabut com castigar-los amb el nostre rebuig i, una mica més lluny, amb un ostracisme perpetu. 

Al llarg d’aquestes dues setmanes us oferiré tot un seguit de comentaris a l’entorn de la campanya i de les seves fites més memorables (sempre que no em venci el cansament físic). Us enganyaria si no us digués que tinc ben clares les meves preferències, i m’enganyaria a mi mateix si no tingués clar que ja fa temps que vosaltres m’heu calat. Ara bé, en el diari de campanya que us proposo, n’hi haurà per tothom i, en la mesura que em sigui possible, intentaré ser el màxim objectiu, atrinxerat en la ironia, sempre que pugui, o en el més punyent sarcasme, quan no ho pugui evitar. Així, doncs, si m’acompanyeu en aquest passeig, que us sigui lleu.

     

Nova York ha dictat sentència

Les taules electorals a Nova York són iguals que a les eleccions a Olesa! Olesa=primer món

Clinton i Trump probablement han donat el cop definitiu en les primàries dels seus partits, encara que els seus rivals s’entestin en prosseguir una cursa que tenen perduda.

A la redacció del New York Times aquesta nit s’han tret un pes de sobre. La seva aposta per l’establishment demòcrata s’ha vist finalment recompensada amb una victòria indiscutible en el cor de l’Amèrica cool. Les darreres setmanes han estat un continu ai al cor, amb el candidat Sanders cada cop més venerat, cada vegada més fort, més agressiu, més valent, més incòmode. Per resumir-ho gràficament es podria dir que Sanders ha anat rejovenint a mesura que passaven els dies i la iaia Clinton perdia esma, tota ella extraviada en les seves performances de pel·lícula americana de sèrie B. Mentre el senador de Vermont sempre del bracet d’una gernació de joves il·lusionats i inconformistes, anava omplint auditoris i parcs en els barris més populars de la poma grossa, la senyora Rodham-Clinton, a manca de marit presentable, es penjava del coll del millor recaptador de fons de la campanya, l’atractiu George Clooney, who else —un canvi encertat indubtablement si ens fixem en l’aspecte de l’expresident, sempre amb cara d’estar a punt de netejar-se els rastres de semen de la corbata—.

Els demòcrates han sortit de la batalla novaiorquesa amb algunes ferides, res que no es pugui guarir en els propers mesos. Al senyor Sanders encara li queda corda, fons i moral per seguir tocant els nassos, com a mínim fins que el circ arribi a Califòrnia. La setmana que ve, però, se li anuncia nova pedregada a Pennsilvania, acompanyada de clars en altres estats menors. Si algú encara tenia dubtes, Nova York els ha esvaït definitivament: Clinton guanyarà la nominació demòcrata, Sanders ja no té marge per capgirar el resultat, els superdelegats (càrrecs institucionals i membres destacats del partit) pesen massa. L’establishment demòcrata viu en l’eufòria i ja comença a treballar per aconseguir que els partidaris de Sanders no es desmobilitzin i recolzin la senyora Clinton en les eleccions de Novembre. Alhora, resten amatents a segar l’herba de qualsevol sense etiqueta que pugui presentar candidatura d’última hora a les presidencials, contribuint a fraccionar el vot progressista per a major glòria dels conservadors. Es tracta també de fidelitzar les minories que tan útils han estat per a l’ex secretària d’estat. Les elits demòcrates, doncs, tractaran de baixar al carrer per seguir la traça que ha deixat Bernie Sanders, amorosint la imatge de la freda, distant, artificiosa i massa enverada Hillary Rodham-Clinton.

Per la banda republicana, l’indiscutible victòria de Trump ha acabat de deprimir als capitostos d’aquest partit. Ja ho va dir el candidat en el seu discurs d’agraïment davant d’una selecta audiència concentrada en l’edifici de la cinquena avinguda, de la seva privada propietat (quina enveja deuen tenir els de CDC, embargats per un sentiment de finançament irregular): “aquest és el triomf dels americans de veritat sobre els paràsits que volen apropiar-se de la nostra gran nació”. Encara que si us he de dir la veritat, no sé si es referia als immigrants, als pobres, a les minories racials, a les dones treballadores o als dirigents del partit republicà. Trump ha apallissat els seus contrincants, a Kasich, que ha fet una meritòria segona plaça però a més de 35 punts del magnat, i a Cruz, que aquesta nit vagava per Central Park salmodiant: “Senyor, per què m’has abandonat?” Els dirigents republicans s’ensumen quatre anys més en l’oposició presidencial on no neva ni plou, però fa un fred glacial. Trump és massa impresentable per guanyar-se el favor dels votants no conservadors, tot en ell repugna, fins i tot més que la senyora Clinton, que ja és dir. Per això, al contrari que els demòcrates que aprofitaran les properes setmanes per consolidar la candidatura oficial, els republicans intentaran pressionar la perla de Wisconsin, Paul Ryan, el jove cap de la majoria que gestionen en la cambra de representants, per tal que doni un pas endavant i es decideixi a plantar batalla en la convenció que haurà d’escollir el presidenciable del partit. Estan tan trasbalsats i desesperats els republicans que no farien fàstics a desnucar el sistema de primàries, amb un cop de gràcia fatal, per evitar que Trump sigui el seu cartell aquest novembre. Clar que tenen mala peça al teler: Ryan, encara nafrat per la rebolcada que l’Obama va fer-li a la candidatura de Mitt Romney, de la qual ell n’era candidat a vicepresident, no sembla disposat a acceptar l’encàrrec. Diuen que prefereix esperar a que la senyora Clinton s’hagi cuinat en la salsa de la seva pròpia incompetència i antipatia. Però no se sap mai què pot arribar a passar. El think tank republicà, horroritzat davant el panorama, l’intenta convèncer amb l’argument de l’oportunitat que vola i que potser no es torna a presentar: la candidata demòcrata confirmada ahir és feble i desperta molt de rebuig en l’americà mitjà. I les enquestes, factuals totes elles, semblen apuntar en aquesta direcció: en cas que Ryan fos el candidat republicà tindria moltes possibilitats de vèncer la candidata Clinton. Clar que si hem de fer cas a aquestes mateixes enquestes, l’improbable Ryan perdria davant de l’ahir derrotat Sanders. Tot un embolic, si em volen fer cas. Un merder de primera que s’explica pel fet que aquells que voten en les primàries són militants o simpatitzants de partits, mentre que els cridats a votar en les presidencials són tots els ciutadans. I, ja se sap, no acostumen a pensar el mateix els enquadrats que els “desparramats”.  

  

Guanya la ira

La cursa per la nominació republicana avança imparable cap al triomf del candidat Trump, com a mínim en vot popular. Es podria dir que és el triomf de l’americà conservador, patriota en el pitjor sentit imperialista de la paraula, força incult, habitualment mal nodrit per excés calòric, aquell que, segons Camille Paglia, ha acabat amb la vida intel·lectual als Estats Units.

Però aquesta simplificació no és en absolut certa, ja que porta a l’equívoc de pensar que l’americà tipus és com l’adherit tipus del partit republicà (no confondre amb el votant). Per tant, tranquil·litzem-nos i baixem el nivell d’alarma a Defcon 3. El triomf del multimilionari Trump és també el d’un segment de la població emprenyat amb la resposta que els dirigents del seu partit han donat a la crisi i al període de govern del president Obama. I aquí cal situar un avís seriós: les bases enfadades tenen més força electoral que els falcons que niden en el districte de Columbia. D’altra manera no s’explicarien les clatellades que successivament s’han fotut els candidats preferits de la direcció del partit: Bush (el tercer) i Rubio. El senador de Florida, humiliat al seu propi estat, on Trump el va guanyar clarament, ja va anunciar ahir mateix que “suspenia” la seva cursa per la nominació.

Però atenció perquè els irats viuen amb les seves preferències dividides, entre el magnat Trump, la personalització de les oportunitats que mai han tingut, i el missaire Cruz, un dels pocs mortals que parla directament amb Déu. Malgrat el triomf contundent del novaiorquès que l’acosta cada vegada més a la majoria necessària, en cap estat ha aconseguit un recolzament superior al 50%. I això és molta contestació interna a pocs mesos de la convenció que haurà de decidir el candidat.

Per la banda demòcrata, també ha passat allò que tothom preveia. Amb molta diferència a Florida, i de manera més ajustada en els altres estats, la Clinton continua la seva marxa triomfal cap a la seva proclamació. Sanders perd amb classe i, de pas, anuncia que encara no pensa tornar a casa.

Què tenen en comú Rondham Clinton i Trump, a més de les seves arrels a Nova York, on també va néixer Sanders? Doncs ara per ara, si hem de fer cas a la darrera enquesta de Gallup, l’opinió majoritàriament desfavorable que ambdós desperten entre els seus compatriotes. La demòcrata es vista amb desconfiança per un 53% de la població. El republicà, per un 63%. Un rebuig inèdit, segons els principals analistes polítics, pel fet que es comú a les dues figures principals en la carrera política cap a la presidència. Els arguments amb què els americans justifiquen el seu recel són diferents. La senyora Clinton projecta una imatge d’una certa correcció formal i unes capacitats contrastades, però es vista com una membre destacada de l’elit política que ha governat d’esquena als ciutadans i ha permès la conversió del somni americà en un malson per a molts, amb un increment inexorable de les desigualtats. El magnat Trump, que té al seu favor una llunyania relativa dels cercles de poder de Washington i que, per tant, és vist com un polític sense etiqueta partidista (ja sé que això sona a increïble quan estem definint al candidat d’un partit concret), és vist com un groller insuportable, un animal de maneres xulesques, un racista impenitent, maleducat, tosc, escassament preparat (sobretot en matèria diplomàtica)...

 “Els dos principals partits ara s'han d'enfrontar a l’escepticisme, la resistència i el disgust” que, entre els seus, desperten els probables vencedors de les primàries, afirmava el New York Times en la seva editorial d’ahir. D’aquest desamor en parlava fa una colla d’anys en Tennessee Williams: “Vivint amb qui estimes, pots sentir-te més sola que vivint completament sola, si la persona que estimes no et correspon”. La sola era ni més ni menys que l’Elizabeth Taylor, la gata sobre el... calent, calent.

Trump vela armas

Dentro de pocas horas, las primarias a las presidenciales norteamericanas vivirán el lance más decisivo en el bando republicano; el pescado parece vendido desde hace tiempo en el demócrata. Missouri, Illinois, Carolina del Norte y, sobre todo, Ohio y Florida —donde el candidato que venza se lleva todos los delegados en liza—, pueden dar el espaldarazo definitivo al magnate de Nueva York o, cuando menos, pueden ayudarle a desbrozar el camino hacia la nominación republicana.

Todo parece indicar que Trump mantiene el pulso firme a pesar de los excesos de la última semana que, aún cuando lo han debilitado, no parecen de suficiente enjundia como para poner en riesgo su victoria en la mayoría de los estados en los que hoy se celebran primarias: destaca por encima de todos Florida, por el añadido de que una derrota del candidato oficialista Rubio en su propio estado puede precipitar su renuncia a la carrera por la nominación. Mucho menos probable parece que Kasich sucumba al empuje de Trump en su terruño de Ohio, aunque no es descartable. En cualquier caso, todo apunta a una simplificación de la pugna por la parte del cuadro republicana, con Trump y Cruz como finalistas previsibles. Algo que tiene de los nervios al aparato republicano que, más que por la convención de julio, sufre por el descosido que anticipan en las elecciones de noviembre, con una Hillary perfectamente instalada en la centralidad y el candidato republicano vagando por el hiperespacio, sin amarres a la nave nodriza.

Sanders, en el cotarro demócrata, únicamente aspira a alargar una agonía simpática e indolora; una forma útil de quemar los últimos recursos conseguidos a través de una interesantísima campaña de recolección de fondos, a partir de incontables donaciones de pequeñas cantidades de dinero: micromecenazgo político a gran escala. Mañana, su gran baza, por llamarlo de alguna manera, la tiene en los estados del norte —o del medio oeste, si se prefiere—: Ohio, Missouri e Illinois (fundamentalmente en los dos últimos). Su propuesta a la catalana manera, una suerte de proteccionismo que preserve la industria de estos estados del embate de las economías emergentes, goza de muchas simpatías en unos territorios, muy golpeados por la crisis de los últimos años, que no acaban de levantar cabeza pese al repunte de los indicadores económicos. En Florida y Carolina del Norte, por el contario, la señora Clinton parece tener la victoria asegurada, con goleada incluida.

Hillary esta noche descansará más o menos plácidamente. Trump, por el contrario, velará armas, protegiendo la supremacía de la civilización que a todos nos ampara, con gesto áspero, maneras de matón y garrote en ristre. Las primarias republicanas van camino de postular como inquilino de la Casa Blanca al rey de bastos.

Sebastián de la Cruz irromp en campanya

Donald Trump. El malson americà

La fase prèvia de les presidencials dels Estats Units no paren de donar-nos moments gloriosos. A una setmana de les primàries en els bastions industrialitzats del nord, l’atenció de demòcrates i republicans es centra en un dels territoris que serà decisiu en les eleccions de la tardor, i és del sud. Florida ha anat i vingut en les darreres convocatòries: ha estat demòcrata durant l’etapa Obama, però va votar majoritàriament els republicans en l’etapa Bush — a l'Al Gore se li va tancar la porta de la Casa Blanca precisament aquí—. I de cara a la propera tardor les coses no semblen estar massa més definides.

Alguns detalls mostren la gran importància que els aparells dels partits donen a aquest estat meridional. Donald Trump, per exemple, va fer el discurs d’agraïment pels bons resultats obtinguts dimarts ja des de Florida, on s’havia desplaçat ràpidament per guanyar posicions. Marco Antonio Rubio, un altre candidat republicà, no para d’acostar-s’hi sempre que pot —també deu ser perquè ell hi viu i la seva família no se’n mou—.

Sanders i Clinton, els "progressistes", van protagonitzar, abans d’ahir, un interessant debat a Univision, la tele de perfil llatí que mira bona part de la població de l’estat. No us avorriré amb detalls de la pugna dialèctica entre ambdós demòcrates. En canvi, vull destacar el moment estel·lar de la transmissió: no va ser quan l’ex secretaria d’Estat va acusar Sanders d’estar a favor dels vigilants fronterers; tampoc va ser quan el senador de Vermont va acusar la senyora Clinton d’haver proposat una llei que condemnava als immigrants a unes condicions laborals properes a l’esclavatge; ni tampoc quan tots dos es van dedicar a criticar l’absent Trump. No, la nota estrident de la trobada demòcrata la va donar Sebastián de la Cruz, “el charro de oro”. Aquest jovencell de Sant Antonio, Texas, va amenitzar els prolegòmens del debat amb una interpretació sentida de l’himne americà, vestit de mariachi. Quina escena tan patriòtica la del cantant amb vestit fosc, lazada y chorerras  pujant una octava fins al clímax declamatori que proclama que “continua onejant la bandera estelada per sobre de la terra del lliure i la llar del valent”. I quin capteniment el dels candidats, amb els ulls com a taronges, el somriure beatífic als llavis i la mà al cor. L’Amèrica mestissa que més emprenya al que fins ara s’ha convertit en el rival republicà més fort. El toc llatí que més redits els pot donar en la molt diversa Florida (un 25% llatins, un 15% negres). Però tampoc podem carregar les tintes: al bàndol de l’elefant dos dels aspirants són d’ètnia llatina: Rubio i Cruz.

Desconec de quin assessor va sortir la idea de fer irrompre al mariachi de oro precisament a Florida. Suposo que, amb la presència del texà, es pretenia aconseguir un efecte a escala nacional i no únicament en el reduït àmbit del sud-est (el cantant va fer-se famós gràcies a una interpretació del mateix himne i amb la mateixa vestimenta —en les finals de l’NBA entre els Spurs i els Heat, de Miami— que va encendre els racistes que encara campen “per sobre de la terra del lliure i la llar del valent”). Jo fa dies que hi dono voltes pensant com hagués resolt aquest dilema si fos un dels spin doctors del partit demòcrata. Perquè la idea del cantant de ranxeres no m’ha acabat de fer el pes. Florida és més de salsa, bachata i merengue. Fer sortir un combo amb camises florejades per cantar l’himne, tampoc em semblaria massa assenyat.

Per cert, el diari Liberation, de la França que també posa murs per aturar als miserables en les fronteres, ha carregat amb duresa contra Donad Trump i l’ha comparat en la seva portada amb un mico filós. Faria bé el mitjà de l’esquerra desnortada del país veí de buscar un altre animal amb qui comparar al nostrat Manuel Valls, ja que de miserables va la cosa.

Però enfrontem-nos amb gallardia al repte dels minuts musicals, previs a la farra retòrica, muntada per Univision. Si, tal com s'ha dit, a Florida són més de ritmes cubans o sudamericans, però la majestat de l’himne no casa amb les camises estampades, hauríem potser de canviar de cançó? I ja posats, per què no canviar de país? Fins i tot a Donald Trump no li semblaria malament convidar el colombià Yuri Buenventura perquè cantés Une belle histoire, una versió salsera d’un bell èxit francès que parla d’una noia que torna al sud de vacances. Com voleu que el mico filós arrufi el nas si explica la història d’un retorn d’immigrants, a sobre voluntari?

Encara que, ben pensat, també hauríem de descartar aquesta opció perquè seria catastròfica pels demòcrates: els avis Sanders i Clinton palmarien davant la pulsió balladora dels ritmes caribenys, ja que l’osteoporosi fa estralls en els dansadors d’edat.     

Nota: les darreres enquestes sobre les primàries republicanes a Florida projecten unes ombres inquietants, sobretot si tenim en compte que qui guanya s’emporta tots els delegats (99). Ho podreu comprovar fent clic en aquest enllaç.