 |
| Les taules electorals a Nova York són iguals que a les eleccions a Olesa! Olesa=primer món |
Clinton i Trump
probablement han donat el cop definitiu en les primàries dels seus partits,
encara que els seus rivals s’entestin en prosseguir una cursa que tenen
perduda.
A la redacció del New
York Times aquesta nit s’han tret un pes de sobre. La seva aposta per
l’establishment demòcrata s’ha vist finalment recompensada amb una victòria
indiscutible en el cor de l’Amèrica cool. Les darreres setmanes han estat un
continu ai al cor, amb el candidat Sanders cada cop més venerat, cada vegada
més fort, més agressiu, més valent, més incòmode. Per resumir-ho gràficament es
podria dir que Sanders ha anat rejovenint a mesura que passaven els dies i la
iaia Clinton perdia esma, tota ella extraviada en les seves performances de
pel·lícula americana de sèrie B. Mentre el senador de Vermont sempre del bracet
d’una gernació de joves il·lusionats i inconformistes, anava omplint auditoris
i parcs en els barris més populars de la poma grossa, la senyora
Rodham-Clinton, a manca de marit presentable, es penjava del coll del millor
recaptador de fons de la campanya, l’atractiu George Clooney, who else —un
canvi encertat indubtablement si ens fixem en l’aspecte de l’expresident,
sempre amb cara d’estar a punt de netejar-se els rastres de semen de la corbata—.
Els demòcrates han
sortit de la batalla novaiorquesa amb algunes ferides, res que no es pugui
guarir en els propers mesos. Al senyor Sanders encara li queda corda, fons i
moral per seguir tocant els nassos, com a mínim fins que el circ arribi a
Califòrnia. La setmana que ve, però, se li anuncia nova pedregada a Pennsilvania,
acompanyada de clars en altres estats menors. Si algú encara tenia dubtes, Nova
York els ha esvaït definitivament: Clinton guanyarà la nominació demòcrata,
Sanders ja no té marge per capgirar el resultat, els superdelegats (càrrecs
institucionals i membres destacats del partit) pesen massa. L’establishment
demòcrata viu en l’eufòria i ja comença a treballar per aconseguir que els
partidaris de Sanders no es desmobilitzin i recolzin la senyora Clinton en les
eleccions de Novembre. Alhora, resten amatents a segar l’herba de qualsevol
sense etiqueta que pugui presentar candidatura d’última hora a les
presidencials, contribuint a fraccionar el vot progressista per a major glòria
dels conservadors. Es tracta també de fidelitzar les minories que tan útils han
estat per a l’ex secretària d’estat. Les elits demòcrates, doncs, tractaran de
baixar al carrer per seguir la traça que ha deixat Bernie Sanders, amorosint la
imatge de la freda, distant, artificiosa i massa enverada Hillary
Rodham-Clinton.
Per la banda republicana, l’indiscutible victòria de Trump ha acabat de
deprimir als capitostos d’aquest partit. Ja ho va dir el candidat en el seu
discurs d’agraïment davant d’una selecta audiència concentrada en l’edifici de
la cinquena avinguda, de la seva privada propietat (quina enveja deuen tenir
els de CDC, embargats per un sentiment de finançament irregular): “aquest és el
triomf dels americans de veritat sobre els paràsits que volen apropiar-se de la
nostra gran nació”. Encara que si us he de dir la veritat, no sé si es referia
als immigrants, als pobres, a les minories racials, a les dones treballadores o
als dirigents del partit republicà. Trump ha apallissat els seus contrincants,
a Kasich, que ha fet una meritòria segona plaça però a més de 35 punts del
magnat, i a Cruz, que aquesta nit vagava per Central Park salmodiant: “Senyor,
per què m’has abandonat?” Els dirigents republicans s’ensumen quatre anys més
en l’oposició presidencial on no neva ni plou, però fa un fred glacial. Trump
és massa impresentable per guanyar-se el favor dels votants no conservadors,
tot en ell repugna, fins i tot més que la senyora Clinton, que ja és dir. Per
això, al contrari que els demòcrates que aprofitaran les properes setmanes per
consolidar la candidatura oficial, els republicans intentaran pressionar la
perla de Wisconsin, Paul Ryan, el jove cap de la majoria que gestionen en la
cambra de representants, per tal que doni un pas endavant i es decideixi a
plantar batalla en la convenció que haurà d’escollir el presidenciable del
partit. Estan tan trasbalsats i desesperats els republicans que no farien
fàstics a desnucar el sistema de primàries, amb un cop de gràcia fatal, per
evitar que Trump sigui el seu cartell aquest novembre. Clar que tenen mala peça
al teler: Ryan, encara nafrat per la rebolcada que l’Obama va fer-li a la
candidatura de Mitt Romney, de la qual ell n’era candidat a vicepresident, no
sembla disposat a acceptar l’encàrrec. Diuen que prefereix esperar a que la
senyora Clinton s’hagi cuinat en la salsa de la seva pròpia incompetència i antipatia.
Però no se sap mai què pot arribar a passar. El think tank republicà,
horroritzat davant el panorama, l’intenta convèncer amb l’argument de l’oportunitat
que vola i que potser no es torna a presentar: la candidata demòcrata
confirmada ahir és feble i desperta molt de rebuig en l’americà mitjà. I les
enquestes, factuals totes elles, semblen apuntar en aquesta direcció: en cas
que Ryan fos el candidat republicà tindria moltes possibilitats de vèncer la
candidata Clinton. Clar que si hem de fer cas a aquestes mateixes enquestes, l’improbable
Ryan perdria davant de l’ahir derrotat Sanders. Tot un embolic, si em volen fer
cas. Un merder de primera que s’explica pel fet que aquells que voten en les
primàries són militants o simpatitzants de partits, mentre que els cridats a
votar en les presidencials són tots els ciutadans. I, ja se sap, no acostumen a
pensar el mateix els enquadrats que els “desparramats”.
