Nova York ha dictat sentència

Les taules electorals a Nova York són iguals que a les eleccions a Olesa! Olesa=primer món

Clinton i Trump probablement han donat el cop definitiu en les primàries dels seus partits, encara que els seus rivals s’entestin en prosseguir una cursa que tenen perduda.

A la redacció del New York Times aquesta nit s’han tret un pes de sobre. La seva aposta per l’establishment demòcrata s’ha vist finalment recompensada amb una victòria indiscutible en el cor de l’Amèrica cool. Les darreres setmanes han estat un continu ai al cor, amb el candidat Sanders cada cop més venerat, cada vegada més fort, més agressiu, més valent, més incòmode. Per resumir-ho gràficament es podria dir que Sanders ha anat rejovenint a mesura que passaven els dies i la iaia Clinton perdia esma, tota ella extraviada en les seves performances de pel·lícula americana de sèrie B. Mentre el senador de Vermont sempre del bracet d’una gernació de joves il·lusionats i inconformistes, anava omplint auditoris i parcs en els barris més populars de la poma grossa, la senyora Rodham-Clinton, a manca de marit presentable, es penjava del coll del millor recaptador de fons de la campanya, l’atractiu George Clooney, who else —un canvi encertat indubtablement si ens fixem en l’aspecte de l’expresident, sempre amb cara d’estar a punt de netejar-se els rastres de semen de la corbata—.

Els demòcrates han sortit de la batalla novaiorquesa amb algunes ferides, res que no es pugui guarir en els propers mesos. Al senyor Sanders encara li queda corda, fons i moral per seguir tocant els nassos, com a mínim fins que el circ arribi a Califòrnia. La setmana que ve, però, se li anuncia nova pedregada a Pennsilvania, acompanyada de clars en altres estats menors. Si algú encara tenia dubtes, Nova York els ha esvaït definitivament: Clinton guanyarà la nominació demòcrata, Sanders ja no té marge per capgirar el resultat, els superdelegats (càrrecs institucionals i membres destacats del partit) pesen massa. L’establishment demòcrata viu en l’eufòria i ja comença a treballar per aconseguir que els partidaris de Sanders no es desmobilitzin i recolzin la senyora Clinton en les eleccions de Novembre. Alhora, resten amatents a segar l’herba de qualsevol sense etiqueta que pugui presentar candidatura d’última hora a les presidencials, contribuint a fraccionar el vot progressista per a major glòria dels conservadors. Es tracta també de fidelitzar les minories que tan útils han estat per a l’ex secretària d’estat. Les elits demòcrates, doncs, tractaran de baixar al carrer per seguir la traça que ha deixat Bernie Sanders, amorosint la imatge de la freda, distant, artificiosa i massa enverada Hillary Rodham-Clinton.

Per la banda republicana, l’indiscutible victòria de Trump ha acabat de deprimir als capitostos d’aquest partit. Ja ho va dir el candidat en el seu discurs d’agraïment davant d’una selecta audiència concentrada en l’edifici de la cinquena avinguda, de la seva privada propietat (quina enveja deuen tenir els de CDC, embargats per un sentiment de finançament irregular): “aquest és el triomf dels americans de veritat sobre els paràsits que volen apropiar-se de la nostra gran nació”. Encara que si us he de dir la veritat, no sé si es referia als immigrants, als pobres, a les minories racials, a les dones treballadores o als dirigents del partit republicà. Trump ha apallissat els seus contrincants, a Kasich, que ha fet una meritòria segona plaça però a més de 35 punts del magnat, i a Cruz, que aquesta nit vagava per Central Park salmodiant: “Senyor, per què m’has abandonat?” Els dirigents republicans s’ensumen quatre anys més en l’oposició presidencial on no neva ni plou, però fa un fred glacial. Trump és massa impresentable per guanyar-se el favor dels votants no conservadors, tot en ell repugna, fins i tot més que la senyora Clinton, que ja és dir. Per això, al contrari que els demòcrates que aprofitaran les properes setmanes per consolidar la candidatura oficial, els republicans intentaran pressionar la perla de Wisconsin, Paul Ryan, el jove cap de la majoria que gestionen en la cambra de representants, per tal que doni un pas endavant i es decideixi a plantar batalla en la convenció que haurà d’escollir el presidenciable del partit. Estan tan trasbalsats i desesperats els republicans que no farien fàstics a desnucar el sistema de primàries, amb un cop de gràcia fatal, per evitar que Trump sigui el seu cartell aquest novembre. Clar que tenen mala peça al teler: Ryan, encara nafrat per la rebolcada que l’Obama va fer-li a la candidatura de Mitt Romney, de la qual ell n’era candidat a vicepresident, no sembla disposat a acceptar l’encàrrec. Diuen que prefereix esperar a que la senyora Clinton s’hagi cuinat en la salsa de la seva pròpia incompetència i antipatia. Però no se sap mai què pot arribar a passar. El think tank republicà, horroritzat davant el panorama, l’intenta convèncer amb l’argument de l’oportunitat que vola i que potser no es torna a presentar: la candidata demòcrata confirmada ahir és feble i desperta molt de rebuig en l’americà mitjà. I les enquestes, factuals totes elles, semblen apuntar en aquesta direcció: en cas que Ryan fos el candidat republicà tindria moltes possibilitats de vèncer la candidata Clinton. Clar que si hem de fer cas a aquestes mateixes enquestes, l’improbable Ryan perdria davant de l’ahir derrotat Sanders. Tot un embolic, si em volen fer cas. Un merder de primera que s’explica pel fet que aquells que voten en les primàries són militants o simpatitzants de partits, mentre que els cridats a votar en les presidencials són tots els ciutadans. I, ja se sap, no acostumen a pensar el mateix els enquadrats que els “desparramats”.  

  

God bless America, God has left Detroit

Runes de l'United Artists Theater a Detroit.

Les primàries dels principals partits polítics americans arriben al nord aquest dimarts. La petita sacsejada del passat cap de setmana, amb victòries parcials de Cruz (Kansas i Maine) i Sanders (Kansas, Maine i Nebraska) ha deixat entreveure un canvi de tendència en el bàndol republicà on el fenomen Trump comença a mostrar petits símptomes de fatiga que alguns voldrien que s’agreugessin avui. En el partit de l’ase, en canvi, la revifada del senador de Vermont no ha compensat, en el còmput de delegats, la victòria indiscutible de la senyora Clinton a Louisiana, l’estat on es jugava la quantitat més gran de vots per a la convenció de juliol.

Hores d’ara tot és a punt perquè Michigan i Mississippi (tots dos partits) i Hawaii i Idaho (només els republicans) votin per escollir els delegats que hauran de decidir, d’aquí a cinc mesos, quins seran els seus candidats a la presidència de la nació.

Evidentment, totes les circumscripcions tenen una rellevància inqüestionable, però, des de la distància, jo tinc un enorme interès per conèixer el resultat de Michigan, i més concretament, de la ciutat de Detroit, l’antiga capital de la indústria automobilística, convertida ara en un seriós advertiment per a tots aquells europeus que juguen a desballestar l’estat del benestar i a fiar el futur dels ciutadans a les preteses virtuts de la llibertat de mercat.

La setmana passada, els candidats demòcrates es van trobar en un debat, degudament televisat a la nació sencera, en un dels epicentres de la major crisi de confiança que ha trasbalsat la societat americana des dels anys 30 del segle passat. A Flint (Michigan), la localitat natal de l'acid director Michael Moore, Sanders i Clinton van posar sobre la taula les contradiccions d’un sistema polític i econòmic que assegura perseguir la prosperitat dels ciutadans però que no troba els mecanismes, o no vol trobar-los, que evitin la pauperització extrema, la marginalitat absoluta de qui no és capaç de seguir en ritme imparable d’una economia que només subsisteix quan és expansiva. Per a tots aquells que no coneixeu el cas de Detroit us poso en antecedents amb unes poques pinzellades.

1.- Detroit, la capital de la indústria de l’automoció americana va viure una edat d’or, amb l’expansió d’aquesta indústria que va créixer, sense destorbs, fins a la segona meitat del segle XX, sota l’impuls de l’embranzida inicial del gran magnat del sector: Henry Ford.

2.- La localització de les grans indústries automobilístiques va atreure a Detroit una gran quantitat d’emigrants. La seva població es va multiplicar per 6 en poc menys de trenta anys. Atrets per la bonança nascuda d’una frenètica industrialització, blancs de classe mitjana baixa i afroamericans, fugint de les pèssimes condicions de treball del sud i de les cada cop més grans bosses d’aturats provocades per la mecanització del camp, van fer cap a la ciutat de l’estat de Michigan, on els esperaven llocs de treball i salaris dignes.

3.- Detroit es va convertir en la ciutat dels Estats Units amb el percentatge més alt de veïns d’origen africà. Poc a poc, aquest tomb demogràfic es va anar fent més acusats amb la “fugida” dels sectors de població benestants. La ciutat era massa “xava” per a qui es pretenia massa bo per conviure amb la “púrria obrera ennegrida”. Conseqüència: els rics van anar a viure a Sant Cugat i Valldoreix i els obrers es van quedar a la capital: la mitjana de renda familiar disponible va baixar; es va produir un empobriment relatiu dels habitants de Detroit.

4.- Amb l’eclosió de la indústria de l’automòbil d’altres països, bàsicament asiàtics, els grans magnats de la indústria americana van comprovar, en la sagnia del compte de pèrdues i guanys, que els seus costos de producció eren molt superiors als costos dels nous gegants asiàtics, fonamentalment per la banda del preu de la mà d’obra (l’argument fal·laç de sempre). I els industrials americans, com els industrials catalans del tèxtil, van veure el cel obert en la deslocalització empresarial. Efecte: tancament d’indústries sense remordiments i increment de l’atur a Detroit, molt per sobre de la mitjana de la resta dels Estats Units, ja que en la seva composició demogràfica hi havia una presència massiva de mà d’obra no excessivament qualificada i centrada en el sector de l’automòbil. Segon efecte: empobriment creixent dels veïns, en absolut atenuat per un sistema de protecció social raquític, fonamentalment centrat en xarxes de suport privades o familiars. Tercer efecte: esclat de la bombolla immobiliària, amb una violència no vista en altres indrets dels Estats Units: suma de finançament salvatge i irracional amb grans segments de població sense recursos, embargaments a milers, deshaucis sense contemplacions, davallada imparable de preus.

5.- Si existís un manual on s’expliqués als empresaris què fer quan la seva activitat pateix una crisi conjuntural o estructural, hi veuríem escrit allò que saben tots els empresaris sense necessitat d’un manual, perquè s’ho expliquen els uns als altres: el primer, ajornar el pagament d’impostos i serveis públics, o deixar-los de pagar directament. En el cas dels pobres de solemnitat això no és tan fàcil ja que desconeixen els principals mecanismes de l’ajornament tributari i del frau impositiu, però quan ja no tenen ni per a menjar, més tard que d’hora, deixen de complir les seves obligacions amb el fisc. I, entre totes, les primeres que cauen són les que els lliguen a l’administració local. I, encara amb més motiu, quan els qui governen han donat raons més que sobrades per ser considerats corruptes i malànimes. I això és el que va passar a Detroit: després de molts anys de governs demòcrates, embravits per dècades d’impunitat, es van trobar amb una població que no disposava de recursos per pagar impostos. I, als Estats Units, com a tants altres llocs, els ajuntaments perviuen gràcies al que tributen els ciutadans. Sense aquests diners no hi ha forma de quadrar els pressupostos, i més encara, si entre les competències municipals es troben, per exemple, l’educació o les pensions dels funcionaris locals. Davant d’aquest problema, que es va anar agreujant amb els anys, els capitostos demòcrates de Detroit van tirar pel camí de l’endeutament públic (fins a 18.000 milions de dolars). Resultat: càrrega per interessos cada cop més gran i, finalment, impossibilitat de pagament de les quotes dels crèdits vençuts; l’Ajuntament fa fallida l’any 2013. Detroit, la vella joia de la corona industrial americana en la absoluta misèria pública i privada. A partir d’aquí:

·         Fugida de la població (que ja havia començat molts abans): en cinquanta anys passa de tenir gairebé dos milions d’habitants a tenir-ne 700.000: massa territori, massa habitatges, massa serveis per a tanta poca gent.

·         Increment exponencial de la delinqüència producte, entre d’altres, de creixents segments de població que viuen molt per sota del llindar de la pobresa.

·         Marginació creixent de la població més humil, incapaç d’incorporar-se, de moment, als lleugers símptomes de canvi que es comencen a entreveure. Es calcula que més d’un 80% de la població, majoritàriament negra, encara no té prou vitalitat per pujar a un tren que acaba d’arrencar (amb quites i d’altres maniobres s’ha pogut finalment revertir la fallida: és impossible liquidar una ciutat).

·         L’emigració massiva ha fet que, en molts barris, s’hagin multiplicat els habitatges buits i, per tant, la densitat demogràfica hagi baixat en picat. Fins al punt que el mateix ajuntament ha demanat que els habitants dels barris amb menys gent es desplacin a d’altres barris més densament poblats. Amb això, l’administració local també pretén estalviar-se despeses en la prestació de serveis. Moltes zones de la ciutat avui no tenen enllumenat públic, recollida d’escombraries, seguretat ciutadana, emergències o subministrament d’aigua potable. I no oblidem que Detroit és una ciutat del primeríssim món. 

·         Malgrat que no hi ha dades oficials fiables sobre atur, moltes fons ben informades el situen per sobre del 40% de la població en edat de treballar. La inexistència de sistemes de protecció oficial eficients i universals fa que no es tingui massa interès per registrar-se, malgrat els increments dels subsidis experimentats en els darrers mesos.

·         Finalment, el paisatge urbà ha estat l’altre gran damnificat per la implosió de la bombolla industrial de Detroit. La ciutat ha experimentat tal degradació de l’espai públic i privat que sembla un d’aquells escenaris urbans post-apocalíptics retratats per les pel·lícules de cinema catastròfic. Alguns dels edificis més emblemàtics reduïts a runes, escoles desfetes, barris cremats, paviments esquerdats, parcs destruïts, propietats públiques enrunades per no haver de fer-ne el manteniment... L’exemple de l’United Artists Theater —construït com un homenatge de l’Amèrica artística a l’Amèrica Treballadora, com una mostra de rebel·lia d’un grup que proclamava que l’essència de la nació més poderosa del món es trobava en la seva laboriositat—, il·lustra perfectament la decadència d’una ciutat que era el símbol del progrés d’una federació que es pensava capaç de donar oportunitats de benestar a tots i cadascun dels seus membres, si treballaven.

A Detroit, a Michigan, arriba avui el circ de les primàries demòcrates i republicanes. Unes eleccions a les que estan cridats els militants d’ambdues organitzacions. Caldrà estar amatents als resultats.

Sanders, l’independent, serà el beneficiari de tanta ràbia antipartidista acumulada? Els ciutadans de Detroit faran responsable a la senyora Clinton dels excessos dels governants demòcrates, com a representant de l’establishment, o confiaran en les seves receptes per a sortir de la crisi? Els joves il·lusionats amb les fórmules progressistes de Sanders hauran estat capaços de crear opinió en un context de gent que no està per massa romanços polítics?

Trump, l’altre vers lliure, recollirà els fruits de tot l’odi acumulat contra les autoritats federals? O la gent de Detroit preferirà la vall de llàgrimes i les pregàries que recepta Cruz? Rubio té alguna possibilitat, essent com és la veu del discurs republicà oficial? Kasich renaixerà ara que s’acosta a casa, encara que només sigui per empatia veïnal?

Les primàries arriben a Detroit, l’excepció tràgica en la mitificada Amèrica de les oportunitats. La ciutat a qui Déu ha oblidat en un país que rep totes les seves benediccions.

Súper dimarts de quaresma

La primera gran cita electoral de les primàries presidencials dels Estats Units ja és història. Els partits demòcrata i republicà arribaven amb circumstàncies relativament diferents i, vistos els primers resultats en surten, també, en condicions gairebé oposades.

Partit demòcrata

Tot semblava apuntar que els resultats de l’1 de març catapultarien la senyora Clinton cap a una nominació prèviament anunciada. La incògnita estava en conèixer l’abast de la derrota del seu adversari i les ganes que li quedarien de continuar en la pugna un cop perdudes les darreres esperances. Il·lustres pensadors de la causa demòcrata pregaven perquè la patacada no fos d’una magnitud tal que empenyés al senador de Vermont a tornar a casa, tenint en compte que a la senyora Clinton ja no li quedava cap altre d’adversari. Segons aquests analistes, és positiu preservar un to de competència cordial que mantingui la mobilització dels fidels i no apagui la brasa d’una certa presència mediàtica, malgrat l’evident manca d’interès d’unes primàries decidides. A més, continuar amb la confrontació viva és d’allò més rendible des del punt de vista econòmic: es pot seguir fent calaix amb les donacions dels afins sense necessitat de dedicar massa recursos a la campanya: guardiola per a les presidencials de la tardor.

Els primers resultats (encara no definitius pel que fa a l’assignació de delegats) confirmen aquesta derrota ma non troppo de Bernie Sanders. La bossa principal de vots ha anat a parar a la senyora Clinton amb diverses bones notícies afegides:

1.- Ha guanyat a Alabama, Arkansas, Georgia, Massachussets, Tenessee, Texas i Virgínia. Bàsicament en tots aquells estats on en les presidencials de la tardor no tindrà res a fer davant els republicans. Amb l’excepció de Massachussets on ha aconseguit guanyar per la mínima (només un punt de diferència percentual).

2.- Les minories ètniques o racials l’han votada majoritàriament. I això, que no té massa transcendència en els estats que van participar en les primàries de l’1 de març —perquè repeteixo que són territoris que en les presidencials es decanten majoritàriament per l’opció republicana—, pot arribar a tenir gran importància en altres estats de resultat més incerts. Reitero que en les primàries d’un partit només participen els seus membres registrats i, per tant, no són equivalents al cens que finalment es conforma en les presidencials, amb un matís important: els ciutadans que volen exercir el seu dret de vot s’han de registrar amb antelació.

3.- Un subtil canvi en les tendències de vot cap a la senyora Clinton. L’any 2008, el súper dimarts es va convertir en un autèntic calvari per a la candidata. Aquella jornada va certificar l’emergència imparable del fenomen Obama. El passat diumenge, la Hillary va aconseguir la victòria en estats on abans havia estat derrotada: Alabama, Georgia i Virginia. I també cal parar molta atenció a l’increment de vot obtingut en estats on ja va guanyar l’any 2008, singularment a Texas. En canvi, ha perdut suports en els estats de cor demòcrata, però tampoc gaires.

Tot plegat ha endolcit el discurs de la candidata cap al seu rival Sanders. Ara es tracta d’aprofitar en propi benefici aquells sectors que van recolzar al vell polític independent. Però els resultats d’aquest festeig són incerts ja que bona part venen d’una generació que detesta l’establishment partidari i a una de les seves mes il·lustres representants.

Pel que fa al Bernie Sanders puc afirmar que perd amb el cap ben alt i amb una certesa inqüestionable: l’ànima demòcrata és seva. Els estats amb una significativa presència de nuclis urbans importants, majoritàriament blancs i ideològicament progressistes el prefereixen a ell. La població dels estats que històricament donen majories demòcrates, i voten a governadors i a senadors d’aquest partit, s’han decantat clarament per Bernie Sanders. Fins i tot Massachussetts, amb la irlandesa Boston al capdavant, feu de la nissaga Kennedy i bressol de la nomenclatura del partit de l’ase, ha estat a punt de donar la majoria a un sense etiqueta, cosa que té un mèrit innegable. Una medalla que no té ni el carismàtic Obama que aquí va perdre per molt en la nominació de 2008, en plena onada del yes we can.

I, per acabar, una nota romàntica que explica el bon polític que és Sanders: a Vermont, l’estat on viu, del qual és senador i on ha estat congressista i alcalde, ha aconseguit el percentatge de vot més alt en aquestes primàries de 2016. El més alt de qualsevol candidat i de qualsevol partit. Ni més ni menys que un 86% dels seus veïns el van votar. Com era allò del profeta i la terra pròpia?

Partit Republicà

El balanç de la situació del partit republicà és del tot laberíntic. En primer lloc, pel nombre de candidats encara vius en la competició (si els demòcrates en són 2, al bàndol republicà encara en respiren quatre; el súperdimarts va certificar el decés del doctor Carson). I, en segon lloc, per la dificultat d’enquadrament d’alguns d’aquests individus en les categories que és capaç de processar el meu limitat cervell d’europeu no massa despert.

Anem a pams: a diferència del que passa en les primàries dels seus rivals, en les republicanes van destacats justament els candidats menys afins a l’estructura del partit. Si Donald Trump espanta a la nomenclatura conservadora amb seu a Washington, Ted Cruz la terroritza. Si l’excèntric magnat novaiorquès cau malament, el senador texà desperta un odi visceral entre els dirigents del partit.

Trump és primari, bocamoll, mal educat, baladrer, voluble i ideològicament inconsistent. Un hereu de casa bona, egòlatra contra tota lògica, amb l’autocomplaença greixosa que neix d’un compte corrent encebat.

Cruz és un missaire fanàtic que parla amb Déu cada matí per tal de quadrar agendes i portar els americans pel camí de la virtut, la puresa i la castedat. A les propostes polítiques dels republicans ortodoxos, respon Cruz amb cops al pit, jaculatòries i penitències. I, clar, qui té línia directa amb el Senyor és dipositari d’una veritat inapel·lable i no li cal escoltar les opinions dels altres, per molt polítics venerables que siguin. La paraula de Cruz, miraculosament inspirada, no pot generar més controvèrsia que la que neix de la profanació i de l’heretgia. Els rivals de Cruz no únicament perdran les eleccions, probablement s’hauran guanyat la condemnació eterna. En resum, i per aquells que guardeu memòria, en Ted Cruz és com el padre Apeles, però sense espantaputes.

Dimarts passat, aquests engendres van guanyar les primàries republicanes a Alabama, Arkansas, Georgia, Massachussets, Tenessee, Vermont i Virginia (Trump) i a Alaska, Oklahoma i Texas (Cruz). En el cas de l’ultraconservador texà, va guanyar a casa i a altres territoris de clar domini republicà. Trump ho va fer en el sud profund però també a llocs de clara preponderància demòcrata. En ambdós casos, amb un percentatge de vot que en cap cas supera el 50% i amb un cert rebuig per part dels sectors menys fonamentalistes del republicanisme moderat. Tot plegat, un pobre bagatge per qui vol tenir alguna possibilitat en les presidencials de tardor, davant d’una candidata demòcrata que no inspira tanta animadversió entre els segments de votants demogràficament més significatius.

Davant d’aquestes fures incontrolables, la directiva republicana patrocina un peix petit, una sardina poc feta, un seitonet fràgil, un Nemo perdut en l’oceà inhòspit per on neden ferotges taurons carregats de dolars i de creus quasi gamades. Marco Antonio Rubio és l’homenet (el “mindundi” en llenguatge Trumpès). Senador de la sempre decisiva Florida, esperança del republicanisme ortodox que encara no s’ha sobreposat a la implosió de la candidatura de Jeb Bush, l’adorat germà i fill. Rubio navega lluny de l’epicentre de l’atenció del votant conservador, emprenyat amb les velles glòries que el patrocinen. Un votant orfe en el cru hivern del mandat d’Obama que pensa que ha estat abandonat per una colla de manaires, còmodament instal·lats en els despatxos del poder federal. Potser això explica perquè Rubio s’està marcint en mig de l’ufanós esclat de candidats que es declaren enemics de la “casta” del Districte de Columbia. Potser això explica perquè Rubio només ha pogut treure el cap en un territori amb un adn clarament demòcrata: Minnesota.

Encara en una posició més marginal trobem al quart aspirant: John Kasich. Des d’una certa equidistància, qui sap si amb l’amagada pretensió de pescar alguna sinecura secundària, Kasich sembla estar esperant el moment propici per anunciar la seva retirada de la pugna. Encara que segur que no ho farà abans que les primàries arribin als estats del nord, al seu territori, el 15 de març. El governador d’Ohio vol plegar, però abans necessita omplir-se la butxaca de delegats per tal de millorar la seva posició negociadora. Clar que Marco Antonio Rubio, el 15 de març, també haurà fet pila de delegats a Florida on aspira, raonablement, a guanyar. I penseu que en aquest estat no hi ha repartiment proporcional: el primer s’ho emporta tot (99 delegats).

Així, doncs, en el bàndol demòcrata la senyora Clinton va a tota castanya cap a la nominació, preservant una tensió afable i somorta amb el seu contrincant que, lluny de desgastar-la, la tonifica. Pel contrari, en les files republicanes el desconcert és absolut: els candidats més extravagants, els que tenen menys mèrits per fer front a l’ex primera dama en les eleccions de la tardor, van clarament destacats. Però en aquest segon cas el desenllaç no sembla tan clar; tot és més confús, tot està més fraccionat i els avantatges no són irreversibles en absolut. La pugna resta oberta, les desqualificacions entre candidats pugen de to i el desgast progressa de forma imparable. Males notícies pels republicans, de moment.

Caldrà estar amatents a partir de demà mateix ja que les primàries i caucus continuen: Kansas, Kentucky, Louisiana i Maine per la banda republicana; Kansas Louisiana i Nebraska pel costat dels demòcrates.