 |
| Runes de l'United Artists Theater a Detroit. |
Les primàries dels principals partits polítics americans
arriben al nord aquest dimarts. La petita sacsejada del passat cap de setmana,
amb victòries parcials de Cruz (Kansas i Maine) i Sanders (Kansas, Maine i Nebraska)
ha deixat entreveure un canvi de tendència en el bàndol republicà on el fenomen
Trump comença a mostrar petits símptomes de fatiga que alguns voldrien que s’agreugessin
avui. En el partit de l’ase, en canvi, la revifada del senador de Vermont no ha compensat,
en el còmput de delegats, la victòria indiscutible de la senyora Clinton a
Louisiana, l’estat on es jugava la quantitat més gran de vots per a la
convenció de juliol.
Hores d’ara tot és a punt perquè Michigan i Mississippi
(tots dos partits) i Hawaii i Idaho (només els republicans) votin per escollir
els delegats que hauran de decidir, d’aquí a cinc mesos, quins seran els seus
candidats a la presidència de la nació.
Evidentment, totes les circumscripcions tenen una
rellevància inqüestionable, però, des de la distància, jo tinc un enorme
interès per conèixer el resultat de Michigan, i més concretament, de la ciutat
de Detroit, l’antiga capital de la indústria automobilística, convertida ara en
un seriós advertiment per a tots aquells europeus que juguen a desballestar l’estat
del benestar i a fiar el futur dels ciutadans a les preteses virtuts de la
llibertat de mercat.
La setmana passada, els candidats demòcrates es van
trobar en un debat, degudament televisat a la nació sencera, en un dels
epicentres de la major crisi de confiança que ha trasbalsat la societat
americana des dels anys 30 del segle passat. A Flint (Michigan), la localitat natal de
l'acid director Michael Moore, Sanders i Clinton van posar sobre la taula les contradiccions d’un
sistema polític i econòmic que assegura perseguir la prosperitat dels ciutadans
però que no troba els mecanismes, o no vol trobar-los, que evitin la pauperització
extrema, la marginalitat absoluta de qui no és capaç de seguir en ritme
imparable d’una economia que només subsisteix quan és expansiva. Per a tots
aquells que no coneixeu el cas de Detroit us poso en antecedents amb unes
poques pinzellades.
1.- Detroit, la capital de la indústria de l’automoció
americana va viure una edat d’or, amb l’expansió d’aquesta indústria que va
créixer, sense destorbs, fins a la segona meitat del segle XX, sota l’impuls de
l’embranzida inicial del gran magnat del sector: Henry Ford.
2.- La localització de les grans indústries automobilístiques
va atreure a Detroit una gran quantitat d’emigrants. La seva població es va
multiplicar per 6 en poc menys de trenta anys. Atrets per la bonança nascuda d’una
frenètica industrialització, blancs de classe mitjana baixa i afroamericans,
fugint de les pèssimes condicions de treball del sud i de les cada cop més
grans bosses d’aturats provocades per la mecanització del camp, van fer cap a la ciutat de l’estat de Michigan, on els
esperaven llocs de treball i salaris dignes.
3.- Detroit es va convertir en la ciutat dels Estats
Units amb el percentatge més alt de veïns d’origen africà. Poc a poc, aquest
tomb demogràfic es va anar fent més acusats amb la “fugida” dels sectors de
població benestants. La ciutat era massa “xava” per a qui es pretenia massa bo
per conviure amb la “púrria obrera ennegrida”. Conseqüència: els rics van anar
a viure a Sant Cugat i Valldoreix i els obrers es van quedar a la capital: la mitjana
de renda familiar disponible va baixar; es va produir un empobriment relatiu
dels habitants de Detroit.
4.- Amb l’eclosió de la indústria de l’automòbil d’altres
països, bàsicament asiàtics, els grans magnats de la indústria americana van
comprovar, en la sagnia del compte de pèrdues i guanys, que els seus costos de
producció eren molt superiors als costos dels nous gegants asiàtics,
fonamentalment per la banda del preu de la mà d’obra (l’argument fal·laç de
sempre). I els industrials americans, com els industrials catalans del tèxtil,
van veure el cel obert en la deslocalització empresarial. Efecte: tancament d’indústries
sense remordiments i increment de l’atur a Detroit, molt per sobre de la mitjana
de la resta dels Estats Units, ja que en la seva composició demogràfica hi
havia una presència massiva de mà d’obra no excessivament qualificada i
centrada en el sector de l’automòbil. Segon efecte: empobriment creixent dels
veïns, en absolut atenuat per un sistema de protecció social raquític, fonamentalment
centrat en xarxes de suport privades o familiars. Tercer efecte: esclat de la
bombolla immobiliària, amb una violència no vista en altres indrets dels Estats
Units: suma de finançament salvatge i irracional amb grans segments de població
sense recursos, embargaments a milers, deshaucis sense contemplacions, davallada imparable de preus.
5.- Si existís un manual on s’expliqués als empresaris
què fer quan la seva activitat pateix una crisi conjuntural o estructural, hi
veuríem escrit allò que saben tots els empresaris sense necessitat d’un manual,
perquè s’ho expliquen els uns als altres: el primer, ajornar el pagament d’impostos
i serveis públics, o deixar-los de pagar directament. En el cas dels pobres de
solemnitat això no és tan fàcil ja que desconeixen els principals mecanismes de
l’ajornament tributari i del frau impositiu, però quan ja no tenen ni per a
menjar, més tard que d’hora, deixen de complir les seves obligacions amb el
fisc. I, entre totes, les primeres que cauen són les que els lliguen a l’administració
local. I, encara amb més motiu, quan els qui governen han donat raons més que
sobrades per ser considerats corruptes i malànimes. I això és el que va passar
a Detroit: després de molts anys de governs demòcrates, embravits per dècades d’impunitat,
es van trobar amb una població que no disposava de recursos per pagar impostos.
I, als Estats Units, com a tants altres llocs, els ajuntaments perviuen gràcies
al que tributen els ciutadans. Sense aquests diners no hi ha forma de quadrar
els pressupostos, i més encara, si entre les competències municipals es troben, per
exemple, l’educació o les pensions dels funcionaris locals. Davant d’aquest
problema, que es va anar agreujant amb els anys, els capitostos demòcrates de
Detroit van tirar pel camí de l’endeutament públic (fins a 18.000 milions de
dolars). Resultat: càrrega per interessos cada cop més gran i, finalment,
impossibilitat de pagament de les quotes dels crèdits vençuts; l’Ajuntament fa fallida
l’any 2013. Detroit, la vella joia de la corona industrial americana en la
absoluta misèria pública i privada. A partir d’aquí:
·
Fugida de la població (que ja havia començat molts abans): en cinquanta
anys passa de tenir gairebé dos milions d’habitants a tenir-ne 700.000: massa
territori, massa habitatges, massa serveis per a tanta poca gent.
·
Increment exponencial de la delinqüència producte, entre d’altres, de
creixents segments de població que viuen molt per sota del llindar de la
pobresa.
·
Marginació creixent de la població més humil, incapaç d’incorporar-se, de
moment, als lleugers símptomes de canvi que es comencen a entreveure. Es calcula
que més d’un 80% de la població, majoritàriament negra, encara no té prou
vitalitat per pujar a un tren que acaba d’arrencar (amb quites i d’altres
maniobres s’ha pogut finalment revertir la fallida: és impossible liquidar una
ciutat).
·
L’emigració massiva ha fet que, en molts barris, s’hagin multiplicat els
habitatges buits i, per tant, la densitat demogràfica hagi baixat en picat.
Fins al punt que el mateix ajuntament ha demanat que els habitants dels barris
amb menys gent es desplacin a d’altres barris més densament poblats. Amb això,
l’administració local també pretén estalviar-se despeses en la prestació de
serveis. Moltes zones de la ciutat avui no tenen enllumenat públic, recollida d’escombraries,
seguretat ciutadana, emergències o subministrament d’aigua potable. I no
oblidem que Detroit és una ciutat del primeríssim món.
·
Malgrat que no hi ha dades oficials fiables sobre atur, moltes fons ben
informades el situen per sobre del 40% de la població en edat de treballar. La
inexistència de sistemes de protecció oficial eficients i universals fa que no
es tingui massa interès per registrar-se, malgrat els increments dels subsidis
experimentats en els darrers mesos.
·
Finalment, el paisatge urbà ha estat l’altre gran damnificat per la implosió
de la bombolla industrial de Detroit. La ciutat ha experimentat tal degradació de l’espai públic i privat que sembla un d’aquells escenaris urbans
post-apocalíptics retratats per les pel·lícules de cinema catastròfic. Alguns
dels edificis més emblemàtics reduïts a runes, escoles desfetes, barris
cremats, paviments esquerdats, parcs destruïts, propietats públiques enrunades
per no haver de fer-ne el manteniment... L’exemple de l’United Artists Theater —construït
com un homenatge de l’Amèrica artística a l’Amèrica Treballadora, com una
mostra de rebel·lia d’un grup que proclamava que l’essència de la nació més
poderosa del món es trobava en la seva laboriositat—, il·lustra perfectament la
decadència d’una ciutat que era el símbol del progrés d’una federació que es
pensava capaç de donar oportunitats de benestar a tots i cadascun dels seus
membres, si treballaven.
A Detroit, a Michigan, arriba avui el circ de les
primàries demòcrates i republicanes. Unes eleccions a les que estan cridats els
militants d’ambdues organitzacions. Caldrà estar amatents als resultats.
Sanders, l’independent, serà el beneficiari de tanta
ràbia antipartidista acumulada? Els ciutadans de Detroit faran responsable a la
senyora Clinton dels excessos dels governants demòcrates, com a representant de
l’establishment, o confiaran en les seves receptes per a sortir de la crisi?
Els joves il·lusionats amb les fórmules progressistes de Sanders hauran estat
capaços de crear opinió en un context de gent que no està per massa romanços
polítics?
Trump, l’altre vers lliure, recollirà els fruits de tot l’odi
acumulat contra les autoritats federals? O la gent de Detroit preferirà la vall
de llàgrimes i les pregàries que recepta Cruz? Rubio té alguna possibilitat,
essent com és la veu del discurs republicà oficial? Kasich renaixerà ara que s’acosta
a casa, encara que només sigui per empatia veïnal?
Les primàries arriben a Detroit, l’excepció tràgica en la mitificada Amèrica
de les oportunitats. La ciutat a qui Déu ha oblidat en un país que rep totes
les seves benediccions.
