 |
| Donald Trump. El malson americà |
La fase prèvia de les presidencials dels Estats Units no
paren de donar-nos moments gloriosos. A una setmana de les primàries en els
bastions industrialitzats del nord, l’atenció de demòcrates i republicans es
centra en un dels territoris que serà decisiu en les eleccions de la tardor, i
és del sud. Florida ha anat i vingut en les darreres convocatòries: ha estat
demòcrata durant l’etapa Obama, però va votar majoritàriament els republicans
en l’etapa Bush — a l'Al Gore se li va tancar la porta de la Casa Blanca precisament aquí—. I de cara a la propera tardor les coses no semblen estar massa més definides.
Alguns detalls mostren la gran importància que els
aparells dels partits donen a aquest estat meridional. Donald Trump, per
exemple, va fer el discurs d’agraïment pels bons resultats obtinguts dimarts
ja des de Florida, on s’havia desplaçat ràpidament per guanyar posicions. Marco
Antonio Rubio, un altre candidat republicà, no para d’acostar-s’hi sempre que
pot —també deu ser perquè ell hi viu i la seva família no se’n mou—.
Sanders i Clinton, els "progressistes", van protagonitzar, abans d’ahir, un
interessant debat a Univision, la tele de perfil llatí que mira bona part de la
població de l’estat. No us avorriré amb detalls de la pugna dialèctica entre
ambdós demòcrates. En canvi, vull destacar el moment estel·lar de la
transmissió: no va ser quan l’ex secretaria d’Estat va acusar Sanders d’estar a
favor dels vigilants fronterers; tampoc va ser quan el senador de Vermont va
acusar la senyora Clinton d’haver proposat una llei que condemnava als
immigrants a unes condicions laborals properes a l’esclavatge; ni tampoc quan
tots dos es van dedicar a criticar l’absent Trump. No, la nota estrident de la
trobada demòcrata la va donar Sebastián de la Cruz, “el charro de oro”. Aquest
jovencell de Sant Antonio, Texas, va amenitzar els prolegòmens del debat amb una
interpretació sentida de l’himne americà, vestit de mariachi. Quina escena tan
patriòtica la del cantant amb vestit fosc, lazada y chorerras pujant una octava fins al clímax declamatori
que proclama que “continua onejant la bandera estelada per sobre de la terra
del lliure i la llar del valent”. I quin capteniment el dels candidats, amb els
ulls com a taronges, el somriure beatífic als llavis i la mà al cor. L’Amèrica
mestissa que més emprenya al que fins ara s’ha convertit en el rival republicà
més fort. El toc llatí que més redits els pot donar en la molt diversa Florida
(un 25% llatins, un 15% negres). Però
tampoc podem carregar les tintes: al bàndol de l’elefant dos dels aspirants són
d’ètnia llatina: Rubio i Cruz.
Desconec de quin assessor va sortir la idea de fer
irrompre al mariachi de oro precisament a Florida. Suposo que, amb la presència
del texà, es pretenia aconseguir un efecte a escala nacional i no únicament en
el reduït àmbit del sud-est (el cantant va fer-se famós gràcies a una
interpretació del mateix himne i amb la mateixa vestimenta —en les finals de l’NBA entre els Spurs i els
Heat, de Miami— que va encendre els racistes
que encara campen “per sobre de la terra del lliure i la llar del valent”). Jo
fa dies que hi dono voltes pensant com hagués resolt aquest dilema si fos un
dels spin doctors del partit demòcrata. Perquè la idea del cantant de ranxeres
no m’ha acabat de fer el pes. Florida és més de salsa, bachata i merengue. Fer
sortir un combo amb camises florejades per cantar l’himne, tampoc em semblaria
massa assenyat.
Per cert, el diari Liberation,
de la França que també posa murs per aturar als miserables en les
fronteres, ha carregat amb duresa contra Donad Trump i l’ha comparat en la seva
portada amb un mico filós. Faria bé el mitjà de l’esquerra desnortada del país
veí de buscar un altre animal amb qui comparar al nostrat Manuel Valls, ja que
de miserables va la cosa.
Però enfrontem-nos amb gallardia al repte dels minuts
musicals, previs a la farra retòrica, muntada per Univision. Si, tal com s'ha dit, a Florida són més de ritmes cubans o sudamericans, però la
majestat de l’himne no casa amb les camises estampades, hauríem potser de
canviar de cançó? I ja posats, per què no canviar de país? Fins i tot a Donald
Trump no li semblaria malament convidar el colombià Yuri Buenventura perquè cantés Une belle histoire, una versió salsera d’un bell èxit francès que parla d’una noia
que torna al sud de vacances. Com voleu que el mico filós arrufi el nas si explica la història
d’un retorn d’immigrants, a sobre voluntari?
Encara que, ben pensat, també hauríem de descartar aquesta opció
perquè seria catastròfica pels demòcrates: els avis Sanders i Clinton palmarien
davant la pulsió balladora dels ritmes caribenys, ja que l’osteoporosi fa
estralls en els dansadors d’edat.
Nota: les darreres enquestes sobre les primàries
republicanes a Florida projecten unes ombres inquietants, sobretot si tenim en compte que qui
guanya s’emporta tots els delegats (99). Ho podreu comprovar fent clic en
aquest enllaç.
