La primera gran cita electoral de les primàries
presidencials dels Estats Units ja és història. Els partits demòcrata i
republicà arribaven amb circumstàncies relativament diferents i, vistos els
primers resultats en surten, també, en condicions gairebé oposades.
Partit demòcrata
Tot semblava apuntar que els resultats de l’1 de març
catapultarien la senyora Clinton cap a una nominació prèviament anunciada. La
incògnita estava en conèixer l’abast de la derrota del seu adversari i les
ganes que li quedarien de continuar en la pugna un cop perdudes les darreres
esperances. Il·lustres pensadors de la causa demòcrata pregaven perquè la
patacada no fos d’una magnitud tal que empenyés al senador de Vermont a tornar
a casa, tenint en compte que a la senyora Clinton ja no li quedava cap altre
d’adversari. Segons aquests analistes, és positiu preservar un to de
competència cordial que mantingui la mobilització dels fidels i no apagui la
brasa d’una certa presència mediàtica, malgrat l’evident manca d’interès d’unes
primàries decidides. A més, continuar amb la confrontació viva és d’allò més
rendible des del punt de vista econòmic: es pot seguir fent calaix amb les
donacions dels afins sense necessitat de dedicar massa recursos a la campanya:
guardiola per a les presidencials de la tardor.
Els primers resultats (encara no definitius pel que fa a
l’assignació de delegats) confirmen aquesta derrota ma non troppo de Bernie
Sanders. La bossa principal de vots ha anat a parar a la senyora Clinton amb
diverses bones notícies afegides:
1.- Ha guanyat a Alabama, Arkansas, Georgia, Massachussets,
Tenessee, Texas i Virgínia. Bàsicament en tots aquells estats on en les
presidencials de la tardor no tindrà res a fer davant els republicans. Amb
l’excepció de Massachussets on ha aconseguit guanyar per la mínima (només un
punt de diferència percentual).
2.- Les minories ètniques o racials l’han votada
majoritàriament. I això, que no té massa transcendència en els estats que van participar
en les primàries de l’1 de març —perquè repeteixo que són territoris que en les
presidencials es decanten majoritàriament per l’opció republicana—, pot arribar
a tenir gran importància en altres estats de resultat més incerts. Reitero que
en les primàries d’un partit només participen els seus membres registrats i,
per tant, no són equivalents al cens que finalment es conforma en les
presidencials, amb un matís important: els ciutadans que volen exercir el seu
dret de vot s’han de registrar amb antelació.
3.- Un subtil canvi en les tendències de vot cap a la
senyora Clinton. L’any 2008, el súper dimarts es va convertir en un autèntic
calvari per a la candidata. Aquella jornada va certificar l’emergència imparable
del fenomen Obama. El passat diumenge, la Hillary va aconseguir la victòria en
estats on abans havia estat derrotada: Alabama, Georgia i Virginia. I també cal
parar molta atenció a l’increment de vot obtingut en estats on ja va guanyar
l’any 2008, singularment a Texas. En canvi, ha perdut suports en els estats de
cor demòcrata, però tampoc gaires.
Tot plegat ha endolcit el discurs de la candidata cap al
seu rival Sanders. Ara es tracta d’aprofitar en propi benefici aquells sectors
que van recolzar al vell polític independent. Però els resultats d’aquest
festeig són incerts ja que bona part venen d’una generació que detesta
l’establishment partidari i a una de les seves mes il·lustres representants.
Pel que fa al Bernie Sanders puc afirmar que perd amb el
cap ben alt i amb una certesa inqüestionable: l’ànima demòcrata és seva. Els
estats amb una significativa presència de nuclis urbans importants,
majoritàriament blancs i ideològicament progressistes el prefereixen a ell. La
població dels estats que històricament donen majories demòcrates, i voten a
governadors i a senadors d’aquest partit, s’han decantat clarament per Bernie
Sanders. Fins i tot Massachussetts, amb la irlandesa Boston al capdavant, feu
de la nissaga Kennedy i bressol de la nomenclatura del partit de l’ase, ha
estat a punt de donar la majoria a un sense etiqueta, cosa que té un mèrit
innegable. Una medalla que no té ni el carismàtic Obama que aquí va perdre per
molt en la nominació de 2008, en plena onada del yes we can.
I, per acabar, una nota romàntica que explica el bon polític
que és Sanders: a Vermont, l’estat on viu, del qual és senador i on ha estat congressista
i alcalde, ha aconseguit el percentatge de vot més alt
en aquestes primàries de 2016. El més alt de qualsevol candidat i de qualsevol
partit. Ni més ni menys que un 86% dels seus veïns el van votar. Com era allò
del profeta i la terra pròpia?
Partit Republicà
El balanç de la situació del partit republicà és del tot
laberíntic. En primer lloc, pel nombre de candidats encara vius en la
competició (si els demòcrates en són 2, al bàndol republicà encara en respiren
quatre; el súperdimarts va certificar el decés del doctor Carson). I, en segon
lloc, per la dificultat d’enquadrament d’alguns d’aquests individus en les
categories que és capaç de processar el meu limitat cervell d’europeu no massa
despert.
Anem a pams: a diferència del que passa en les primàries
dels seus rivals, en les republicanes van destacats justament els candidats
menys afins a l’estructura del partit. Si Donald Trump espanta a la
nomenclatura conservadora amb seu a Washington, Ted Cruz la terroritza. Si
l’excèntric magnat novaiorquès cau malament, el senador texà desperta un odi
visceral entre els dirigents del partit.
Trump és primari, bocamoll, mal educat, baladrer, voluble
i ideològicament inconsistent. Un hereu de casa bona, egòlatra contra tota
lògica, amb l’autocomplaença greixosa que neix d’un compte corrent encebat.
Cruz és un missaire fanàtic que parla amb Déu cada matí
per tal de quadrar agendes i portar els americans pel camí de la virtut, la puresa
i la castedat. A les propostes polítiques dels republicans ortodoxos, respon
Cruz amb cops al pit, jaculatòries i penitències. I, clar, qui té línia directa
amb el Senyor és dipositari d’una veritat inapel·lable i no li cal escoltar les
opinions dels altres, per molt polítics venerables que siguin. La paraula de
Cruz, miraculosament inspirada, no pot generar més controvèrsia que la que neix
de la profanació i de l’heretgia. Els rivals de Cruz no únicament perdran les
eleccions, probablement s’hauran guanyat la condemnació eterna. En resum, i per
aquells que guardeu memòria, en Ted Cruz és com el padre Apeles, però sense
espantaputes.
Dimarts passat, aquests engendres van guanyar les
primàries republicanes a Alabama, Arkansas, Georgia, Massachussets, Tenessee,
Vermont i Virginia (Trump) i a Alaska, Oklahoma i Texas (Cruz). En el cas de l’ultraconservador
texà, va guanyar a casa i a altres territoris de clar domini republicà. Trump
ho va fer en el sud profund però també a llocs de clara preponderància
demòcrata. En ambdós casos, amb un percentatge de vot que en cap cas supera el
50% i amb un cert rebuig per part dels sectors menys fonamentalistes del
republicanisme moderat. Tot plegat, un pobre bagatge per qui vol tenir alguna
possibilitat en les presidencials de tardor, davant d’una candidata demòcrata
que no inspira tanta animadversió entre els segments de votants demogràficament
més significatius.
Davant d’aquestes fures incontrolables, la directiva republicana
patrocina un peix petit, una sardina poc feta, un seitonet fràgil, un Nemo perdut
en l’oceà inhòspit per on neden ferotges taurons carregats de dolars i de creus
quasi gamades. Marco Antonio Rubio és l’homenet (el “mindundi” en llenguatge
Trumpès). Senador de la sempre decisiva Florida, esperança del republicanisme
ortodox que encara no s’ha sobreposat a la implosió de la candidatura de Jeb
Bush, l’adorat germà i fill. Rubio navega lluny de l’epicentre de l’atenció del
votant conservador, emprenyat amb les velles glòries que el patrocinen. Un votant orfe en el cru hivern del mandat d’Obama que pensa que ha estat abandonat per una colla de manaires, còmodament
instal·lats en els despatxos del poder federal. Potser això explica perquè Rubio s’està
marcint en mig de l’ufanós esclat de candidats que es declaren enemics de la “casta” del Districte de Columbia. Potser això explica
perquè Rubio només ha pogut treure el cap en un territori amb un adn clarament
demòcrata: Minnesota.
Encara en una posició més marginal trobem al quart
aspirant: John Kasich. Des d’una certa equidistància, qui sap si amb l’amagada
pretensió de pescar alguna sinecura secundària, Kasich sembla estar esperant el
moment propici per anunciar la seva retirada de la pugna. Encara que segur que
no ho farà abans que les primàries arribin als estats del nord, al seu
territori, el 15 de març. El governador d’Ohio vol plegar, però abans necessita
omplir-se la butxaca de delegats per tal de millorar la seva posició
negociadora. Clar que Marco Antonio Rubio, el 15 de març, també haurà fet pila de
delegats a Florida on aspira, raonablement, a guanyar. I penseu que en aquest
estat no hi ha repartiment proporcional: el primer s’ho emporta tot (99
delegats).
Així, doncs, en el bàndol demòcrata la senyora Clinton va
a tota castanya cap a la nominació, preservant una tensió afable i somorta amb
el seu contrincant que, lluny de desgastar-la, la tonifica. Pel contrari, en
les files republicanes el desconcert és absolut: els candidats més
extravagants, els que tenen menys mèrits per fer front a l’ex primera dama en
les eleccions de la tardor, van clarament destacats. Però en aquest segon cas el
desenllaç no sembla tan clar; tot és més confús, tot està més fraccionat i els
avantatges no són irreversibles en absolut. La pugna resta oberta, les desqualificacions
entre candidats pugen de to i el desgast progressa de forma imparable. Males
notícies pels republicans, de moment.