 |
| "Mai acceptaria pertànyer a un club que m'acceptés com a soci" |
L’ enquadrament d’un individu en qualsevol col·lectiu o
grup pot ser el resultat d’una acció voluntària. Però també pot obeir a l’opinió
que terceres persones en tinguin. Les conseqüències d’aquesta socialització
sovint són positives. Com a mínim, rescaten al subjecte del risc d’un
ostracisme penós, o el permeten gaudir de les avantatges que aquesta pertinença
obsequia. Ser “un dels nostres” en el llenguatge mafiós porta aparellats drets
i obligacions en relació a l’organització criminal. I en el rèdit net que
cadascú n’obté rau l’atractiu de ser-ne membre. Tots aquests beneficis poden
tenir una doble lectura, en positiu o en negatiu: ser de la màfia em garantirà protecció
davant tercers o altres companys amb qui pugui estar enfrontat; qualsevol
vulneració del codi mafiós, o incompliment dels meus deures respecte del grup,
poden posar en perill la meva integritat física. Deixant de banda l’exemple
extrem d’una organització criminal, els homes (i les dones) preferim enfrontar-nos
als incerts reptes exteriors convenientment arrecerats en mig d’una munió de
congèneres: som un animal social. O si preferiu l’expressió aristotèlica: som
un zoon politikon.
Els clàssics grecs, amb Aristòtil al capdavant, van
establir una íntima relació entre la sociabilitat humana i la funcionalitat
política i organitzativa de les seves accions. L’home arriba a la seva plenitud
racional a través de la voluntat compartida d’aconseguir una polis millor. L’individu
singular s’enquadra en un conjunt que l’abasteix d’un nou codi ètic, d’un nou
cos de valors que depassen els propis, d’una cosmovisió a la que s’arriba amb
la complicitat dels altres ciutadans, però sempre amb un objectiu ben definit i
la certesa de que viure en grup o pertànyer-hi resulta d’allò més confortable.
I així fins arribar al segle XXI, on l’aparició de grups dificilment enquadrables, segons els cànons tradicionals, ho sacseja tot.
Un exemple el trobem en el nou partit liderat per Pablo (Manuel) Iglesias —és còmic
l’afegit que des de la cúpula del PSOE es fa del segon nom del podemita per tal
d’allunyar-lo del fundador del socialisme espanyol, per evitar-ne una analogia
i, el que seria pitjor, una apropiació— que parteix de la màxima que l’enquadrament
té més defectes que virtuts. Aquest allunyament dels cànons, socialment
acceptats fins ara, no és ni original ni nou; la història és ben plena de dissidències
sorolloses. Allò que és nou és l’histèric intent dels menyspreats per proclamar
als quatre vents que no, que els que es diuen diferents són un més del grup, que,
malgrat la imatge que projecten, els podemites són com ells.
Podemos s’ha entestat en subratllar les diferències que
els separen dels altres grups polítics espanyols. Els seus dirigents consideren
que l’enquadrament en aquest grup no els beneficia en res i, el que és pitjor, no
els proporciona un codi ètic acceptable, els proveeix d’un cos de valors que
repugnen i, a més, els allunya dels ciutadans i els nega el seu apreci. Podemos
intueix que el sistema es col·lapsa i es vol posar a recer.
Repeteixo, doncs, que el novedós no és el desinterès de Podemos
sinó la resposta dels rivals polítics. Una resposta que arriba des del
desconcert generat per la coincidència en el diagnòstic: sí, és cert, el
sistema polític espanyol va camí del desastre. Però els partits polítics
tradicionals embasten una contesta que podríem considerar quasi suïcida:
Podemos no s’equivoca, però desconfieu de Podemos perquè és un dels nostres. Els grups consolidats, sense altre
lògica que la de garantir-se la pròpia supervivència, aïllen el ciutadà de l’objectiu
original de tota acció pública, allò que els grecs definien com la millora o el
progrés de la polis. Fan arribar el missatge de que això no té remei. El discurs
majoritari, quasi hegemònic, recomana els pal·liatius de sempre per a un cos
per on avança la putrefacció. I, alhora que és incapaç de guarir el malalt, criminalitza
al guaridor alternatiu no per les cures que proposa, sinó per ser qui és: un de
la colla.
Som a poc menys de quatre mesos de que en els ajuntaments
de l’estat espanyol s’obri la veda de les mocions de censura “constructives”.
Algunes de les principals ciutats han estat governades des de les eleccions de
maig per candidatures relacionades amb grups no tradicionals. Ho fan en una
flagrant minoria que, fins al moment, ha estat objecte d’una cert bloqueig
institucional, per l’acció concertada de les majories opositores. La paràlisi evident
en la gestió de govern s’ha traduït en la impossibilitat d’aplicació d’algunes
de les seves propostes més interessants. És cert que s’han pres mesures d’un
cert impacte, però han estat bàsicament cosmètiques i superficials. Això ha
servit per bastir el discurs del “veieu com són com nosaltres i, en el fons, no
fan altra cosa que polítiques continuistes?"
