La cursa per la nominació republicana avança imparable
cap al triomf del candidat Trump, com a mínim en vot popular. Es podria dir que
és el triomf de l’americà conservador, patriota en el pitjor sentit
imperialista de la paraula, força incult, habitualment mal nodrit per excés
calòric, aquell que, segons Camille Paglia, ha acabat amb la vida intel·lectual
als Estats Units.
Però aquesta simplificació no és en absolut certa, ja que
porta a l’equívoc de pensar que l’americà tipus és com l’adherit tipus del
partit republicà (no confondre amb el votant). Per tant, tranquil·litzem-nos i
baixem el nivell d’alarma a Defcon 3. El triomf del multimilionari Trump és també
el d’un segment de la població emprenyat amb la resposta que els dirigents del
seu partit han donat a la crisi i al període de govern del president Obama. I aquí
cal situar un avís seriós: les bases enfadades tenen més força electoral que
els falcons que niden en el districte de Columbia. D’altra manera no s’explicarien
les clatellades que successivament s’han fotut els candidats preferits de la
direcció del partit: Bush (el tercer) i Rubio. El senador de Florida, humiliat
al seu propi estat, on Trump el va guanyar clarament, ja va anunciar ahir
mateix que “suspenia” la seva cursa per la nominació.
Però atenció perquè els irats viuen amb les seves
preferències dividides, entre el magnat Trump, la personalització de les
oportunitats que mai han tingut, i el missaire Cruz, un dels pocs mortals que
parla directament amb Déu. Malgrat el triomf contundent del novaiorquès que l’acosta
cada vegada més a la majoria necessària, en cap estat ha aconseguit un recolzament
superior al 50%. I això és molta contestació interna a pocs mesos de la
convenció que haurà de decidir el candidat.
Per la banda demòcrata, també ha passat allò que tothom
preveia. Amb molta diferència a Florida, i de manera més ajustada en els altres
estats, la Clinton continua la seva marxa triomfal cap a la seva proclamació.
Sanders perd amb classe i, de pas, anuncia que encara no pensa tornar a casa.
Què tenen en comú Rondham Clinton i Trump, a més de les
seves arrels a Nova York, on també va néixer Sanders? Doncs ara per ara, si hem
de fer cas a la darrera enquesta de Gallup, l’opinió majoritàriament
desfavorable que ambdós desperten entre els seus compatriotes. La demòcrata es
vista amb desconfiança per un 53% de la població. El republicà, per un 63%. Un
rebuig inèdit, segons els principals analistes polítics, pel fet que es comú a
les dues figures principals en la carrera política cap a la presidència. Els
arguments amb què els americans justifiquen el seu recel són diferents. La
senyora Clinton projecta una imatge d’una certa correcció formal i unes capacitats
contrastades, però es vista com una membre destacada de l’elit política que ha
governat d’esquena als ciutadans i ha permès la conversió del somni americà en
un malson per a molts, amb un increment inexorable de les desigualtats. El
magnat Trump, que té al seu favor una llunyania relativa dels cercles de poder
de Washington i que, per tant, és vist com un polític sense etiqueta partidista
(ja sé que això sona a increïble quan estem definint al candidat d’un partit
concret), és vist com un groller insuportable, un animal de maneres xulesques,
un racista impenitent, maleducat, tosc, escassament preparat (sobretot en
matèria diplomàtica)...
“Els dos
principals partits ara s'han d'enfrontar a l’escepticisme, la resistència i el
disgust” que, entre els seus, desperten els probables vencedors de les
primàries, afirmava el New York Times en la seva editorial d’ahir. D’aquest
desamor en parlava fa una colla d’anys en Tennessee Williams: “Vivint amb qui
estimes, pots sentir-te més sola que vivint completament sola, si la persona
que estimes no et correspon”. La sola era ni més ni menys
que l’Elizabeth Taylor, la gata sobre el... calent, calent.
