Nova York ha dictat sentència

Les taules electorals a Nova York són iguals que a les eleccions a Olesa! Olesa=primer món

Clinton i Trump probablement han donat el cop definitiu en les primàries dels seus partits, encara que els seus rivals s’entestin en prosseguir una cursa que tenen perduda.

A la redacció del New York Times aquesta nit s’han tret un pes de sobre. La seva aposta per l’establishment demòcrata s’ha vist finalment recompensada amb una victòria indiscutible en el cor de l’Amèrica cool. Les darreres setmanes han estat un continu ai al cor, amb el candidat Sanders cada cop més venerat, cada vegada més fort, més agressiu, més valent, més incòmode. Per resumir-ho gràficament es podria dir que Sanders ha anat rejovenint a mesura que passaven els dies i la iaia Clinton perdia esma, tota ella extraviada en les seves performances de pel·lícula americana de sèrie B. Mentre el senador de Vermont sempre del bracet d’una gernació de joves il·lusionats i inconformistes, anava omplint auditoris i parcs en els barris més populars de la poma grossa, la senyora Rodham-Clinton, a manca de marit presentable, es penjava del coll del millor recaptador de fons de la campanya, l’atractiu George Clooney, who else —un canvi encertat indubtablement si ens fixem en l’aspecte de l’expresident, sempre amb cara d’estar a punt de netejar-se els rastres de semen de la corbata—.

Els demòcrates han sortit de la batalla novaiorquesa amb algunes ferides, res que no es pugui guarir en els propers mesos. Al senyor Sanders encara li queda corda, fons i moral per seguir tocant els nassos, com a mínim fins que el circ arribi a Califòrnia. La setmana que ve, però, se li anuncia nova pedregada a Pennsilvania, acompanyada de clars en altres estats menors. Si algú encara tenia dubtes, Nova York els ha esvaït definitivament: Clinton guanyarà la nominació demòcrata, Sanders ja no té marge per capgirar el resultat, els superdelegats (càrrecs institucionals i membres destacats del partit) pesen massa. L’establishment demòcrata viu en l’eufòria i ja comença a treballar per aconseguir que els partidaris de Sanders no es desmobilitzin i recolzin la senyora Clinton en les eleccions de Novembre. Alhora, resten amatents a segar l’herba de qualsevol sense etiqueta que pugui presentar candidatura d’última hora a les presidencials, contribuint a fraccionar el vot progressista per a major glòria dels conservadors. Es tracta també de fidelitzar les minories que tan útils han estat per a l’ex secretària d’estat. Les elits demòcrates, doncs, tractaran de baixar al carrer per seguir la traça que ha deixat Bernie Sanders, amorosint la imatge de la freda, distant, artificiosa i massa enverada Hillary Rodham-Clinton.

Per la banda republicana, l’indiscutible victòria de Trump ha acabat de deprimir als capitostos d’aquest partit. Ja ho va dir el candidat en el seu discurs d’agraïment davant d’una selecta audiència concentrada en l’edifici de la cinquena avinguda, de la seva privada propietat (quina enveja deuen tenir els de CDC, embargats per un sentiment de finançament irregular): “aquest és el triomf dels americans de veritat sobre els paràsits que volen apropiar-se de la nostra gran nació”. Encara que si us he de dir la veritat, no sé si es referia als immigrants, als pobres, a les minories racials, a les dones treballadores o als dirigents del partit republicà. Trump ha apallissat els seus contrincants, a Kasich, que ha fet una meritòria segona plaça però a més de 35 punts del magnat, i a Cruz, que aquesta nit vagava per Central Park salmodiant: “Senyor, per què m’has abandonat?” Els dirigents republicans s’ensumen quatre anys més en l’oposició presidencial on no neva ni plou, però fa un fred glacial. Trump és massa impresentable per guanyar-se el favor dels votants no conservadors, tot en ell repugna, fins i tot més que la senyora Clinton, que ja és dir. Per això, al contrari que els demòcrates que aprofitaran les properes setmanes per consolidar la candidatura oficial, els republicans intentaran pressionar la perla de Wisconsin, Paul Ryan, el jove cap de la majoria que gestionen en la cambra de representants, per tal que doni un pas endavant i es decideixi a plantar batalla en la convenció que haurà d’escollir el presidenciable del partit. Estan tan trasbalsats i desesperats els republicans que no farien fàstics a desnucar el sistema de primàries, amb un cop de gràcia fatal, per evitar que Trump sigui el seu cartell aquest novembre. Clar que tenen mala peça al teler: Ryan, encara nafrat per la rebolcada que l’Obama va fer-li a la candidatura de Mitt Romney, de la qual ell n’era candidat a vicepresident, no sembla disposat a acceptar l’encàrrec. Diuen que prefereix esperar a que la senyora Clinton s’hagi cuinat en la salsa de la seva pròpia incompetència i antipatia. Però no se sap mai què pot arribar a passar. El think tank republicà, horroritzat davant el panorama, l’intenta convèncer amb l’argument de l’oportunitat que vola i que potser no es torna a presentar: la candidata demòcrata confirmada ahir és feble i desperta molt de rebuig en l’americà mitjà. I les enquestes, factuals totes elles, semblen apuntar en aquesta direcció: en cas que Ryan fos el candidat republicà tindria moltes possibilitats de vèncer la candidata Clinton. Clar que si hem de fer cas a aquestes mateixes enquestes, l’improbable Ryan perdria davant de l’ahir derrotat Sanders. Tot un embolic, si em volen fer cas. Un merder de primera que s’explica pel fet que aquells que voten en les primàries són militants o simpatitzants de partits, mentre que els cridats a votar en les presidencials són tots els ciutadans. I, ja se sap, no acostumen a pensar el mateix els enquadrats que els “desparramats”.  

  

Trump vela armas

Dentro de pocas horas, las primarias a las presidenciales norteamericanas vivirán el lance más decisivo en el bando republicano; el pescado parece vendido desde hace tiempo en el demócrata. Missouri, Illinois, Carolina del Norte y, sobre todo, Ohio y Florida —donde el candidato que venza se lleva todos los delegados en liza—, pueden dar el espaldarazo definitivo al magnate de Nueva York o, cuando menos, pueden ayudarle a desbrozar el camino hacia la nominación republicana.

Todo parece indicar que Trump mantiene el pulso firme a pesar de los excesos de la última semana que, aún cuando lo han debilitado, no parecen de suficiente enjundia como para poner en riesgo su victoria en la mayoría de los estados en los que hoy se celebran primarias: destaca por encima de todos Florida, por el añadido de que una derrota del candidato oficialista Rubio en su propio estado puede precipitar su renuncia a la carrera por la nominación. Mucho menos probable parece que Kasich sucumba al empuje de Trump en su terruño de Ohio, aunque no es descartable. En cualquier caso, todo apunta a una simplificación de la pugna por la parte del cuadro republicana, con Trump y Cruz como finalistas previsibles. Algo que tiene de los nervios al aparato republicano que, más que por la convención de julio, sufre por el descosido que anticipan en las elecciones de noviembre, con una Hillary perfectamente instalada en la centralidad y el candidato republicano vagando por el hiperespacio, sin amarres a la nave nodriza.

Sanders, en el cotarro demócrata, únicamente aspira a alargar una agonía simpática e indolora; una forma útil de quemar los últimos recursos conseguidos a través de una interesantísima campaña de recolección de fondos, a partir de incontables donaciones de pequeñas cantidades de dinero: micromecenazgo político a gran escala. Mañana, su gran baza, por llamarlo de alguna manera, la tiene en los estados del norte —o del medio oeste, si se prefiere—: Ohio, Missouri e Illinois (fundamentalmente en los dos últimos). Su propuesta a la catalana manera, una suerte de proteccionismo que preserve la industria de estos estados del embate de las economías emergentes, goza de muchas simpatías en unos territorios, muy golpeados por la crisis de los últimos años, que no acaban de levantar cabeza pese al repunte de los indicadores económicos. En Florida y Carolina del Norte, por el contario, la señora Clinton parece tener la victoria asegurada, con goleada incluida.

Hillary esta noche descansará más o menos plácidamente. Trump, por el contrario, velará armas, protegiendo la supremacía de la civilización que a todos nos ampara, con gesto áspero, maneras de matón y garrote en ristre. Las primarias republicanas van camino de postular como inquilino de la Casa Blanca al rey de bastos.

Sebastián de la Cruz irromp en campanya

Donald Trump. El malson americà

La fase prèvia de les presidencials dels Estats Units no paren de donar-nos moments gloriosos. A una setmana de les primàries en els bastions industrialitzats del nord, l’atenció de demòcrates i republicans es centra en un dels territoris que serà decisiu en les eleccions de la tardor, i és del sud. Florida ha anat i vingut en les darreres convocatòries: ha estat demòcrata durant l’etapa Obama, però va votar majoritàriament els republicans en l’etapa Bush — a l'Al Gore se li va tancar la porta de la Casa Blanca precisament aquí—. I de cara a la propera tardor les coses no semblen estar massa més definides.

Alguns detalls mostren la gran importància que els aparells dels partits donen a aquest estat meridional. Donald Trump, per exemple, va fer el discurs d’agraïment pels bons resultats obtinguts dimarts ja des de Florida, on s’havia desplaçat ràpidament per guanyar posicions. Marco Antonio Rubio, un altre candidat republicà, no para d’acostar-s’hi sempre que pot —també deu ser perquè ell hi viu i la seva família no se’n mou—.

Sanders i Clinton, els "progressistes", van protagonitzar, abans d’ahir, un interessant debat a Univision, la tele de perfil llatí que mira bona part de la població de l’estat. No us avorriré amb detalls de la pugna dialèctica entre ambdós demòcrates. En canvi, vull destacar el moment estel·lar de la transmissió: no va ser quan l’ex secretaria d’Estat va acusar Sanders d’estar a favor dels vigilants fronterers; tampoc va ser quan el senador de Vermont va acusar la senyora Clinton d’haver proposat una llei que condemnava als immigrants a unes condicions laborals properes a l’esclavatge; ni tampoc quan tots dos es van dedicar a criticar l’absent Trump. No, la nota estrident de la trobada demòcrata la va donar Sebastián de la Cruz, “el charro de oro”. Aquest jovencell de Sant Antonio, Texas, va amenitzar els prolegòmens del debat amb una interpretació sentida de l’himne americà, vestit de mariachi. Quina escena tan patriòtica la del cantant amb vestit fosc, lazada y chorerras  pujant una octava fins al clímax declamatori que proclama que “continua onejant la bandera estelada per sobre de la terra del lliure i la llar del valent”. I quin capteniment el dels candidats, amb els ulls com a taronges, el somriure beatífic als llavis i la mà al cor. L’Amèrica mestissa que més emprenya al que fins ara s’ha convertit en el rival republicà més fort. El toc llatí que més redits els pot donar en la molt diversa Florida (un 25% llatins, un 15% negres). Però tampoc podem carregar les tintes: al bàndol de l’elefant dos dels aspirants són d’ètnia llatina: Rubio i Cruz.

Desconec de quin assessor va sortir la idea de fer irrompre al mariachi de oro precisament a Florida. Suposo que, amb la presència del texà, es pretenia aconseguir un efecte a escala nacional i no únicament en el reduït àmbit del sud-est (el cantant va fer-se famós gràcies a una interpretació del mateix himne i amb la mateixa vestimenta —en les finals de l’NBA entre els Spurs i els Heat, de Miami— que va encendre els racistes que encara campen “per sobre de la terra del lliure i la llar del valent”). Jo fa dies que hi dono voltes pensant com hagués resolt aquest dilema si fos un dels spin doctors del partit demòcrata. Perquè la idea del cantant de ranxeres no m’ha acabat de fer el pes. Florida és més de salsa, bachata i merengue. Fer sortir un combo amb camises florejades per cantar l’himne, tampoc em semblaria massa assenyat.

Per cert, el diari Liberation, de la França que també posa murs per aturar als miserables en les fronteres, ha carregat amb duresa contra Donad Trump i l’ha comparat en la seva portada amb un mico filós. Faria bé el mitjà de l’esquerra desnortada del país veí de buscar un altre animal amb qui comparar al nostrat Manuel Valls, ja que de miserables va la cosa.

Però enfrontem-nos amb gallardia al repte dels minuts musicals, previs a la farra retòrica, muntada per Univision. Si, tal com s'ha dit, a Florida són més de ritmes cubans o sudamericans, però la majestat de l’himne no casa amb les camises estampades, hauríem potser de canviar de cançó? I ja posats, per què no canviar de país? Fins i tot a Donald Trump no li semblaria malament convidar el colombià Yuri Buenventura perquè cantés Une belle histoire, una versió salsera d’un bell èxit francès que parla d’una noia que torna al sud de vacances. Com voleu que el mico filós arrufi el nas si explica la història d’un retorn d’immigrants, a sobre voluntari?

Encara que, ben pensat, també hauríem de descartar aquesta opció perquè seria catastròfica pels demòcrates: els avis Sanders i Clinton palmarien davant la pulsió balladora dels ritmes caribenys, ja que l’osteoporosi fa estralls en els dansadors d’edat.     

Nota: les darreres enquestes sobre les primàries republicanes a Florida projecten unes ombres inquietants, sobretot si tenim en compte que qui guanya s’emporta tots els delegats (99). Ho podreu comprovar fent clic en aquest enllaç.

God bless America, God has left Detroit

Runes de l'United Artists Theater a Detroit.

Les primàries dels principals partits polítics americans arriben al nord aquest dimarts. La petita sacsejada del passat cap de setmana, amb victòries parcials de Cruz (Kansas i Maine) i Sanders (Kansas, Maine i Nebraska) ha deixat entreveure un canvi de tendència en el bàndol republicà on el fenomen Trump comença a mostrar petits símptomes de fatiga que alguns voldrien que s’agreugessin avui. En el partit de l’ase, en canvi, la revifada del senador de Vermont no ha compensat, en el còmput de delegats, la victòria indiscutible de la senyora Clinton a Louisiana, l’estat on es jugava la quantitat més gran de vots per a la convenció de juliol.

Hores d’ara tot és a punt perquè Michigan i Mississippi (tots dos partits) i Hawaii i Idaho (només els republicans) votin per escollir els delegats que hauran de decidir, d’aquí a cinc mesos, quins seran els seus candidats a la presidència de la nació.

Evidentment, totes les circumscripcions tenen una rellevància inqüestionable, però, des de la distància, jo tinc un enorme interès per conèixer el resultat de Michigan, i més concretament, de la ciutat de Detroit, l’antiga capital de la indústria automobilística, convertida ara en un seriós advertiment per a tots aquells europeus que juguen a desballestar l’estat del benestar i a fiar el futur dels ciutadans a les preteses virtuts de la llibertat de mercat.

La setmana passada, els candidats demòcrates es van trobar en un debat, degudament televisat a la nació sencera, en un dels epicentres de la major crisi de confiança que ha trasbalsat la societat americana des dels anys 30 del segle passat. A Flint (Michigan), la localitat natal de l'acid director Michael Moore, Sanders i Clinton van posar sobre la taula les contradiccions d’un sistema polític i econòmic que assegura perseguir la prosperitat dels ciutadans però que no troba els mecanismes, o no vol trobar-los, que evitin la pauperització extrema, la marginalitat absoluta de qui no és capaç de seguir en ritme imparable d’una economia que només subsisteix quan és expansiva. Per a tots aquells que no coneixeu el cas de Detroit us poso en antecedents amb unes poques pinzellades.

1.- Detroit, la capital de la indústria de l’automoció americana va viure una edat d’or, amb l’expansió d’aquesta indústria que va créixer, sense destorbs, fins a la segona meitat del segle XX, sota l’impuls de l’embranzida inicial del gran magnat del sector: Henry Ford.

2.- La localització de les grans indústries automobilístiques va atreure a Detroit una gran quantitat d’emigrants. La seva població es va multiplicar per 6 en poc menys de trenta anys. Atrets per la bonança nascuda d’una frenètica industrialització, blancs de classe mitjana baixa i afroamericans, fugint de les pèssimes condicions de treball del sud i de les cada cop més grans bosses d’aturats provocades per la mecanització del camp, van fer cap a la ciutat de l’estat de Michigan, on els esperaven llocs de treball i salaris dignes.

3.- Detroit es va convertir en la ciutat dels Estats Units amb el percentatge més alt de veïns d’origen africà. Poc a poc, aquest tomb demogràfic es va anar fent més acusats amb la “fugida” dels sectors de població benestants. La ciutat era massa “xava” per a qui es pretenia massa bo per conviure amb la “púrria obrera ennegrida”. Conseqüència: els rics van anar a viure a Sant Cugat i Valldoreix i els obrers es van quedar a la capital: la mitjana de renda familiar disponible va baixar; es va produir un empobriment relatiu dels habitants de Detroit.

4.- Amb l’eclosió de la indústria de l’automòbil d’altres països, bàsicament asiàtics, els grans magnats de la indústria americana van comprovar, en la sagnia del compte de pèrdues i guanys, que els seus costos de producció eren molt superiors als costos dels nous gegants asiàtics, fonamentalment per la banda del preu de la mà d’obra (l’argument fal·laç de sempre). I els industrials americans, com els industrials catalans del tèxtil, van veure el cel obert en la deslocalització empresarial. Efecte: tancament d’indústries sense remordiments i increment de l’atur a Detroit, molt per sobre de la mitjana de la resta dels Estats Units, ja que en la seva composició demogràfica hi havia una presència massiva de mà d’obra no excessivament qualificada i centrada en el sector de l’automòbil. Segon efecte: empobriment creixent dels veïns, en absolut atenuat per un sistema de protecció social raquític, fonamentalment centrat en xarxes de suport privades o familiars. Tercer efecte: esclat de la bombolla immobiliària, amb una violència no vista en altres indrets dels Estats Units: suma de finançament salvatge i irracional amb grans segments de població sense recursos, embargaments a milers, deshaucis sense contemplacions, davallada imparable de preus.

5.- Si existís un manual on s’expliqués als empresaris què fer quan la seva activitat pateix una crisi conjuntural o estructural, hi veuríem escrit allò que saben tots els empresaris sense necessitat d’un manual, perquè s’ho expliquen els uns als altres: el primer, ajornar el pagament d’impostos i serveis públics, o deixar-los de pagar directament. En el cas dels pobres de solemnitat això no és tan fàcil ja que desconeixen els principals mecanismes de l’ajornament tributari i del frau impositiu, però quan ja no tenen ni per a menjar, més tard que d’hora, deixen de complir les seves obligacions amb el fisc. I, entre totes, les primeres que cauen són les que els lliguen a l’administració local. I, encara amb més motiu, quan els qui governen han donat raons més que sobrades per ser considerats corruptes i malànimes. I això és el que va passar a Detroit: després de molts anys de governs demòcrates, embravits per dècades d’impunitat, es van trobar amb una població que no disposava de recursos per pagar impostos. I, als Estats Units, com a tants altres llocs, els ajuntaments perviuen gràcies al que tributen els ciutadans. Sense aquests diners no hi ha forma de quadrar els pressupostos, i més encara, si entre les competències municipals es troben, per exemple, l’educació o les pensions dels funcionaris locals. Davant d’aquest problema, que es va anar agreujant amb els anys, els capitostos demòcrates de Detroit van tirar pel camí de l’endeutament públic (fins a 18.000 milions de dolars). Resultat: càrrega per interessos cada cop més gran i, finalment, impossibilitat de pagament de les quotes dels crèdits vençuts; l’Ajuntament fa fallida l’any 2013. Detroit, la vella joia de la corona industrial americana en la absoluta misèria pública i privada. A partir d’aquí:

·         Fugida de la població (que ja havia començat molts abans): en cinquanta anys passa de tenir gairebé dos milions d’habitants a tenir-ne 700.000: massa territori, massa habitatges, massa serveis per a tanta poca gent.

·         Increment exponencial de la delinqüència producte, entre d’altres, de creixents segments de població que viuen molt per sota del llindar de la pobresa.

·         Marginació creixent de la població més humil, incapaç d’incorporar-se, de moment, als lleugers símptomes de canvi que es comencen a entreveure. Es calcula que més d’un 80% de la població, majoritàriament negra, encara no té prou vitalitat per pujar a un tren que acaba d’arrencar (amb quites i d’altres maniobres s’ha pogut finalment revertir la fallida: és impossible liquidar una ciutat).

·         L’emigració massiva ha fet que, en molts barris, s’hagin multiplicat els habitatges buits i, per tant, la densitat demogràfica hagi baixat en picat. Fins al punt que el mateix ajuntament ha demanat que els habitants dels barris amb menys gent es desplacin a d’altres barris més densament poblats. Amb això, l’administració local també pretén estalviar-se despeses en la prestació de serveis. Moltes zones de la ciutat avui no tenen enllumenat públic, recollida d’escombraries, seguretat ciutadana, emergències o subministrament d’aigua potable. I no oblidem que Detroit és una ciutat del primeríssim món. 

·         Malgrat que no hi ha dades oficials fiables sobre atur, moltes fons ben informades el situen per sobre del 40% de la població en edat de treballar. La inexistència de sistemes de protecció oficial eficients i universals fa que no es tingui massa interès per registrar-se, malgrat els increments dels subsidis experimentats en els darrers mesos.

·         Finalment, el paisatge urbà ha estat l’altre gran damnificat per la implosió de la bombolla industrial de Detroit. La ciutat ha experimentat tal degradació de l’espai públic i privat que sembla un d’aquells escenaris urbans post-apocalíptics retratats per les pel·lícules de cinema catastròfic. Alguns dels edificis més emblemàtics reduïts a runes, escoles desfetes, barris cremats, paviments esquerdats, parcs destruïts, propietats públiques enrunades per no haver de fer-ne el manteniment... L’exemple de l’United Artists Theater —construït com un homenatge de l’Amèrica artística a l’Amèrica Treballadora, com una mostra de rebel·lia d’un grup que proclamava que l’essència de la nació més poderosa del món es trobava en la seva laboriositat—, il·lustra perfectament la decadència d’una ciutat que era el símbol del progrés d’una federació que es pensava capaç de donar oportunitats de benestar a tots i cadascun dels seus membres, si treballaven.

A Detroit, a Michigan, arriba avui el circ de les primàries demòcrates i republicanes. Unes eleccions a les que estan cridats els militants d’ambdues organitzacions. Caldrà estar amatents als resultats.

Sanders, l’independent, serà el beneficiari de tanta ràbia antipartidista acumulada? Els ciutadans de Detroit faran responsable a la senyora Clinton dels excessos dels governants demòcrates, com a representant de l’establishment, o confiaran en les seves receptes per a sortir de la crisi? Els joves il·lusionats amb les fórmules progressistes de Sanders hauran estat capaços de crear opinió en un context de gent que no està per massa romanços polítics?

Trump, l’altre vers lliure, recollirà els fruits de tot l’odi acumulat contra les autoritats federals? O la gent de Detroit preferirà la vall de llàgrimes i les pregàries que recepta Cruz? Rubio té alguna possibilitat, essent com és la veu del discurs republicà oficial? Kasich renaixerà ara que s’acosta a casa, encara que només sigui per empatia veïnal?

Les primàries arriben a Detroit, l’excepció tràgica en la mitificada Amèrica de les oportunitats. La ciutat a qui Déu ha oblidat en un país que rep totes les seves benediccions.