Quan la claveguera regolfa

Que les clavegueres de l’Estat van plenes de porqueria pudent és cosa ben sabuda. Que el ministre de l’Interior sempre té la temptació de convertir-se en el pouaire del govern, tothom ho coneix. Que si el tal ministre té dèficit d’escrúpols pot arribar a rebentar la legitimitat democràtica de tot un sistema, no s’hauria d’oblidar. Que arrecerat en qualsevol ombra, durant una campanya electoral, hi podem trobar una gola profunda, ens ho van ensenyar Woodward i Bernstein. Fernández Díaz ha portat de la maneta Mariano Rajoy fins a la porta d’una suite de l’edifici Watergate.

L’Espanya dels dossiers ha pres el centre de l’escenari. La guerra bruta va camí de monopolitzar els darrers dies de campanya. Fernández Díaz i la seva fòbia antiindependentista han deixat al descobert un capteniment totalitari, que desperta un rebuig generalitzat. Aquesta revelació acaba definitivament amb el prestigi d’un govern que ja anava camí, tot sol, del descrèdit més punyent. I acaba amb la credibilitat d’un partit que l’opinió pública percep com en una maquinària institucionalitzada de corrupció. Però, compte, que encara que la porqueria ho empastifi tot, no doneu per enterrat el PP. Això sí, potser ha arribat l’hora de que us pregunteu què més hauria de passar perquè els populars perdessin les eleccions.

L’any 1968, una execrable matança en la Plaza de las Tres Culturas, va acabar amb la vida d’un nombre encara avui desconegut d’estudiants. La policia mexicana i un grup de paramilitars fortament armats van col·laborar en aquesta autèntica carnisseria que va escandalitzar mig món. Els responsables polítics d’aquell moment van justificar el comportament dels seus subordinats i el govern mexicà va continuar amb les seves funcions com si tal cosa. De fet, el president Ordaz Bolaños encara va ocupar el seu càrrec onze anys més, guanyant eleccions una darrera l’altra. La corrupció sistèmica, que s’havia instal·lat en el Mèxic del Partit Revolucionari Institucional, va amortir portes endins l’escàndol universal. Malgrat que l’estat mexicà va comportar-se com una organització criminal, una suposada raó d’Estat contra la subversió intel·lectual d’universitaris gairebé adolescents, no es va traduir en la regeneració d’un sistema polític podrit des dels seus fonaments. “La policia cumplió con su obligación en la salvaguarda de los valores del pueblo mexicano frente a la acción criminal de grupos radicales, financiados por potencias extranjeras”, va mentir Ordaz Bolaños. La manipulació de l’aparell de l’Estat va convertir la mentida en veritat i a les víctimes en agressors. Absoluta impunitat. 

  

Daniel de Alfonso, el director de l’Oficina Antifrau també ha quedat ben retratat per les revelacions del digital Público. I no únicament per ser el col·laborador necessari d’un ministre en la comissió d’un pressumpte delicte, sinó perquè, per si no n’hi hagués prou, s’ha atrevit a responsabilitzar el PSC de ser el responsable de la filtració que ha posat al descobert la conxorxa repugnant. Sense proves, sense rigor, només fent servir una més que dubtosa intuïció i la proximitat de l’obertura d'una investigació per finançament il·legal contra aquest partit.

Les clavegueres de l’Estat han regolfat. És a dir, la porqueria ha topat amb l’obstacle d’un ministre que viu permanentment en el subsòl proveït de botes d’aigua. La immundícia ha sortit a la superfície per empudegar-ho tot. L’ambient és irrespirable i el president del govern diu que mai va notar la ferum. Ara només cal que els ciutadans prenguin la iniciativa en la neteja que l’Estat és mereix. La campanya electoral arriba a la seva fi i els errors ja no es poden corregir. Segons la meva humil opinió, a Catalunya diumenge es notarà que la claveguera ha regolfat aquestes darreres hores. Però què passarà en la resta de l'Estat?

 

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

El debat a sis, via mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, de malnom la Corpo, ens ha deixat una primera conclusió lapidària: tot i el “bledoassoleiarisme prucesista” amb què acostuma a tamisar la informació que s’hi dona, en això d’organitzar discussions entre candidats, la Corpo està a anys llum de la vetusta Academia de las Artes y la Ciencias Televisivas de España, de malnom la Pepa, tota ella decimonònica, d’abans que s’inventés la Televisió.

Clar que una cosa és l’embolcall, la cel·lofana que crepita, i altra, molt diferent, és el joc que practiquen els candidats que representen el més granat de la política catalana. Organitzar un debat a mitja campanya, després de que els presidenciables hagin creuat espases prèviament, li resta emoció. D’altra banda, tot i les afirmacions dels experts electoralistes, a aquestes alçades hom té la impressió que tot el peix està venut, o que tots els arguments ja s’han fet servir i que només queda lloc per repeticions tedioses. En resum, que el debat de TV3 va ser molt avorrit. Ni la Mònica Terribas, sempre en el caire de la hiperventilació ella mateixa, va ser capaç d’augmentar els nivells d’adrenalina. Com en la cançó dels Manel (Corrandes de la parella estable), els candidats han arribat al moment de concentrar-se en evitar fer-se mal en públic, atès que els ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí; han hagut de donar el millor de la seva respectiva ineptitud en la tasca de fer perdre el temps i la paciència al personal. Com diria Karlos Arguiñano, referent del “campetxanisme” monàrquic constitucional, s’han vingut al cap damunt (traducció xarnega i montserratinesca del “se han venido arriba”).

Pel que fa al debat, he de reconèixer que em va sorprendre agradablement la sornegueria entremaliada de Gabriel Rufián, l’indiscutible guanyador de la trobada. Per simpàtic, clar i esmunyedís. El republicà ha millorat molt des del debat del mes de desembre: ja no quequeja, ni s’obstrueix, ni perd el temps amb aquelles pauses dramàtiques sincopades que provocaven la hilaritat general. Ara, va de cara a barraca, no s’entreté, fixa l’objectiu i s’hi llença sense titubejar. No ha estat el pacte amb la CUP l’única cosa que ha mutat en sis mesos, un nou esperit habita dins el cos de Rufián per joia dels seus seguidors.

La mosca en la tranyina del republicà va ser Xavier Domènech. Com dirien els manilleros de casa meva: se’l va fotre de viu en viu. El candidat d’En Comú Podem va estar elusiu i ambigu. No va estar fi. El paper d’estrella emergent li va venir gran i els lògics interrogants, a qui les enquestes atorguen el paper d’alternativa, li van glaçar el seu ja famós somriure. Sí, perquè qui va riure a cor que vols va ser el Rufián, en el paper de preguntador impertinent que despulla les incoherències de l’entrevistat, mentre Domènech sentia ploure però no acabava de veure els núvols.

La senyora Batet va debutar amb notable perícia i una veu digna de tenir en compte. Francament, no va deixar lloc per enyorar la senyora Chacón. Pel que fa als arguments, va reiterar l’accent en allò que el vent s’endugué —la investidura fallida de Pedro Sánchez—, i el vaporós federalisme del PSOE, per la via de la reforma constitucional. Res de nou.

Francesc Homs també es va voler apuntar al carro de la sornegueria, amb menys sort. Va tenir, però, dos moments memorables: el primer, quan es va dir víctima de la corrupció i els corruptes. Encara el recordem en el paper de pitbull conspiranòic, millor amic d’Oriol Pujol, denunciant conxorxes contra el fill, el pare i l’esperit sant de la partitocràcia catalana. El segon moment, no menys gloriós, va venir quan es va llençar a la piscina de les solucions per Catalunya: “jo crearia una Comissió en el Congrés dels Diputats”, va deixar anar. Quina gràcia!

Juan Carlos Girauta va estar correcte. Va desgranar, sense la vehemència habitual, un inventari de propostes concretes en alguns dels punts en què es va dividir el debat. No sé si al senyor Girauta li agraden els toros, però bé podríem definir el seu paper com “una faena de aliño”, vistosa per moments, però sense arriscar. El millor va venir amb la pregunta del respectable, al voltant de les declaracions del candidat Rivera on deia que s’havia “partit la cara” per defensar el castellà en alguns llocs de Catalunya. On? preguntava l’espectador. Ves a saber, va contestar Girauta, que en cap moment va posar ni un sol exemple que avalés l’afirmació del seu cap.

Acabo amb el ministre en funcions, senyor Fernández Díaz. El candidat del Partit Popular li va fer la mercè a la senyora Terribas de posar-la en focus. Va parlar molt, el que més, tot i tenir la representació més petita. I va dir ben poca cosa. El seu missatge va ser el menys elaborat, el menys fi de tot el debat. Hauria de passar una mica de paper d’estrassa al seu discurs. Si no, queda massa aspre. L’ús sistemàtic de substantius com demagògia per referir-se als arguments dels rivals el perjudiquen notablement. La política del partit popular en immigració, drets socials, recuperació econòmica... el perjudica encara més.

En resum, que el debat de TV3 no passarà a la història com un esdeveniment digne de ser recordat. No haurà servit per convèncer els indecisos ni haurà provocat un traspàs significatiu de vots. Com en les últimes etapes del Tour de França, tothom es va dedicar a conservar allò que prèviament havia aconseguit. Només Rufián, el quasi reportero dicharachero, va vèncer la monotonia general. I el seu somriure de nen tip de donettes va guanyar, indiscutiblement.    

          

Jo Cox, el sotrac emocional

Aquesta és una d’aquelles peces que hagués preferit no haver d’escriure. Parlarà de l’assassinat d’una política jove i compromesa en mig del brogit d’una campanya electoral. Encara és prematur, en l’inici de les investigacions, establir una relació directa entre l’activitat pública de la finada i la seva mort. Amb tot, sembla força probable que sigui així.

Com pot afectar el crim al resultat del referèndum britànic del proper dia 23? Impulsarà l’opció que defensava la Jo Cox, entusiasta defensora de la permanència del seu país en la Unió Europea? Provocarà una reacció d’empatia emocional que afavorirà una opció que semblava condemnada a la derrota? Els propers dies haurem de estar amatents a l’evolució dels indicadors sobre la preferència de vot dels britànics i, òbviament, al resultat de la mateixa consulta.

La irrupció de distorsions imprevistes, en mig de campanyes electorals, és molt més freqüent d’allò que semblaria a primera vista. El seu caràcter imprevisible pot alterar d’allò més el curs de la competència política, i més si tenim en compte el poc marge de temps de que es disposa per revertir els estralls d’una ensopegada. Erròniament, s’acostuma a identificar qualsevol daltabaix sobtat amb un perjudici que afecta bàsicament a qui acudeix als comicis des de posicions de govern. Ben al contrari, en moltes ocasions, la reacció eficient d’un govern davant d’una catàstrofe o una tragèdia pot catapultar les seves opcions de victòria; pot subratllar en positiu l’autoritat raonable, el lideratge discutit per una campanya competitiva. No podem oblidar, però, que també hi ha molts exemples que mostren que una gestió maldestre de la crisi sobrevinguda pot enfonsar les aspiracions del govern sortint.

En la banda dels exemples de reforç del lideratge de l’executiu sortint, trobem la resposta responsablement institucional del president Obama, que va aparcar la campanya de les presidencials de 2012 per volcar-se en el socors als afectats per l’huracà Sandy. En el cas de les catàstrofes naturals, com aquesta, és important que relativitzem el seu caràcter imprevisible. Precisament, la resposta de l’administració Obama, unànimement elogiada, es va fonamentar en l’anticipació de mesures pal·liatives i l’alteració de l’agenda presidencial abans que l’huracà fos percebut com una amenaça real per part de la majoria de la població.

Un altra exemple d’irrupció de fets imprevistos en campanya, que propulsen la candidatura que s’hi presenta des de posicions de govern, el trobem en les eleccions alemanyes de 2002. Aquell any, jo mateix vaig ser testimoni de com les inundacions del mes d’agost van rescatar Gerhard Schröeder d’un naufragi que, fins aleshores, semblava absolutament segur. El canceller socialdemòcrata arribava als comicis més que desgastat per raó dels peatges creixents de la unificació (peatges no rescatats, en el llenguatge al·legòric que tant ens agrada als catalans), la caïnita divisió del seu partit, l’emergència d’una nova generació de polítics conservadors força més aparents que els seus predecessors i la consolidació de una candidatura ecologista que, liderada per Joschka Fischer, començava a rossegar els segments més progressistes d’una socialdemocràcia, que havia renegat a bona part de la seva històrica càrrega ideològica en favor de la raó d’estat.

Gerhard Schröeder es va arremangar, va traginar sacs de sorra i va dirigir el país i el rescat des de l’epicentre de les inundacions, a peu de negament. Ell es va convertir en el centre de comandament de la crisi que colpia el país. Allà on era el canceller es gestaven les respostes que s’havien d’aplicar sobre el terreny, es coordinaven els ajuts, es mobilitzaven els recursos, s’acordaven els fons de rescat... I així va aconseguir capgirar les previsions d’unes enquestes que anticipaven la seva derrota inapel·lable. Schröeder es va reencarnar en el cos de l’Alemanya seriosa i eficient, la imatge que, fins llavors sense massa èxit, volia transmetre la propaganda electoral: una foto on apareixia amb el posat ascètic d’un central de la mannschaft (la selecció, de futbol per exemple). En sentit contrari, Joschka Fischer, el líder verd, va veure com la seva imatge de campanya, que projectava bonhomia, passivitat i jovialitat irresponsable (veure la imatge que acompanya aquesta entrada), s’empetitia davant la resolució ferma d’un canceller que va comportar-se com, segons la percepció popular, ho ha de fer un governant en temps funestos.

El tercer exemple que vull proposar-vos ens parla de com un candidat pot enterrar definitivament les seves opcions per culpa d’una resposta inadequada a un daltabaix no previst. Parlo de Daniel Scioli, governador de la província de Buenos Aires, que l’any passat presentava candidatura a President de la República Argentina. Ras i curt, Scioli, malgrat que les previsions meteorològiques preveien serioses inundacions en bona part de la seva província, ve decidir viatjar a Itàlia, en un acte electoral que es pretenia que generés simpatia antropològica. Doncs bé, als descendents d’ italians de Luján (per exemple) els va fer cap gràcia que el seu governador marxés a Europa mentre a ells l’aigua els arribava al coll. Amb molta més habilitat i visió, Mauricio Macri, l’alcalde de Buenos Aires i també rival de Scioli a les presidencials, va posar tota la maquinària administrativa de la capital (no afectada per les inundacions) al servei de la província, sense tenir en compte les fronteres competencials. Ni el retorn precipitat de Scioli va aconseguir apaivagar les acusacions d’irresponsabilitat que li van caure al damunt des de tot arreu, i la sensació de que les inundacions d’octubre va ser un dels factors que expliquen la seva derrota.

Només dues línies per fer esment del quart exemple, aquest cop un que ens parla de la gestió desastrosa d’una crisi en campanya electoral. Sí, ens quedem a Espanya per mencionar l’absurda i errònia resposta del govern popular a l’atemptat terrorista de l’onze de setembre de 2004. El caos informatiu i de gestió governamental, generat des de presidència i el Ministeri de l’Interior, van enfonsar les expectatives electorals del partit que monopolitzava el poder executiu. Els ciutadans espanyols van comprovar, en menys de vint-i-quatre hores, com el govern els amagava informació, primer, els enganyava, més tard, i no exercia un lideratge responsable en moments de crisi. La resposta va ser fulminant: manifestacions al carrer i intensificació d’una tendència que ja començaven a apuntar els sondejos realitzats abans de l’atemptat, però que, fins aleshores, no semblava amb prou força com per capgirar els blocs majoritaris.

Fins aquí alguns exemples de com un fet extraordinari i moltes vegades imprevist pot alterar el curs d’una campanya política. Hem vist que de la resposta en depèn la percepció que els ciutadans tenen dels seus líders i de la seva capacitat d’enfrontar-se eficientment a aquest reptes. “És en aquests moments quan els governants hem d’estar a l’alçada d’allò que de nosaltres esperen els ciutadans” va dir el president Obama en un discurs a la nació en què donava compte dels estralls provocats per l’huracà Candy. Com contrasta amb els hilillos de plastilina que vam sentir que ens explicaven en una altra crisi molt més propera! O amb aquell “la corrupción no sólo mata, también inunda” que va verbalitzar el capellà de Salto per criticar la passivitat (per dir-ho d’alguna manera) dels governs argentins davant del risc d’inundacions.

Tan de bo, avui l’article hagués tractat d’un altre assumpte, això voldria dir que la Jo Cox encara seria viva, anant d’un costat a l’altre d’Anglaterra per convèncer  els seus veïns que no donin un cop de porta a la Unió Europea. Els sotracs emocionals, si són negatius, mai són bons per ningú, ni tan sols en campanya electoral     

Montserratí: Enquesta 26J

Montserratí Avança és un grup de reflexió i acció format per diverses persones que aspirem al reconeixement d’una realitat territorial que ultrapassa els àmbits en què ara s’ofeguen les ambicions dels municipis i els ciutadans situats a l’entorn de la muntanya de Montserrat i del seu Parc Natural.

La simple comparació de les magnituds econòmiques, geogràfiques, demogràfiques i culturals, entre les nostres poblacions i d’altres de les comarques on ara se’ns ubica, mostra ben clarament que el Montserratí conforma una realitat ben diferent. I, el que és pitjor, la nostra ubicació perifèrica ens condemna a un ostracisme i una marginalitat que tenen poc a veure amb el dinamisme, empenta i impuls de la nostra terra.

Per tot això, Montserratí Avança pretén reflexionar sobre aquest fet diferencial i les múltiples manifestacions que el conformen.

Per exemple, arribats a l’equador de la campanya per a les eleccions generals del 26 de juny, ens ha semblat que seria interessant prendre el pols a la configuració política del Montserratí, amb una enquesta sobre intenció de vot als partits polítics que s’ha realitzat entre els dies 14 i 15 de juny, mitjançant entrevistes telefòniques a 319 veïns de 9 municipis (no tots els que conformen el nostre territori): Abrera, El Bruc, Collbató, Esparreguera, Marganell, Martorell, Monistrol, Olesa de Montserrat i Sant Esteve de Sesrovires.  

Un 21,3% de les persones amb qui hem parlat han assegurat que no votaran el 26 de juny. I un gens menyspreable 19,6% afirmen que, hores d’ara, encara no han decidit a qui votar. Aquesta és una primera dada significativa: les darreres enquestes publicades situen la població indecisa en uns percentatges significativament més alts que els expressats pels enquestats del Montserratí.

Pel que fa al vot a partits, destaquem, en primer lloc, el previsible triomf de la candidatura d’En Comú Podem, que incrementaria el seu suport i doblaria al segon partit en intenció de vot, que continuaria sent el PSC, encara que patiria una lleugera davallada —però atenció perquè aquest segon lloc el podria arribar a perdre en algun municipi significatiu—. Per la banda baixa, destaquen els retrocessos del Partit Popular i de Convergència Democràtica (Democràcia i Llibertat al mes de desembre), dos partits que ja van patir un important desgast en la darrera convocatòria electoral. Convergència tampoc sembla sortir beneficiada de la retirada de la candidatura d’Unió Democràtica que ara no es presenta a les eleccions, al contrari del passat mes de desembre

En el cas de Ciutadans i d’Esquerra Republicana es produeix una novetat significativa ja que, malgrat no experimentar grans canvis pel que fa a l’assignació de vots, el lleuger retrocés dels republicans i el lleuger increment dels constitucionalistes pot situar als segons per sobre dels primers, a diferència del que va succeir fa sis mesos:. Així doncs, Ciutadans prendria la tercera posició a Esquerra, que quedaria relegada a la quarta posició. En qualsevol cas, amb resultats molt diferents, per exemple, als que ambdues formacions poden arribar a obtenir en l’anomenat Baix Llobregat Sud.

Pel que fa als escons, si els nou municipis enquestats conformessin una circumscripció on s’escollissin 31 representants (els diputats en joc en tota la província de Barcelona), el repartiment d’escons ens mostraria que En Comú Podem n’obtindria 11 (un més que al mes de desembre), el PSC n’aconseguiria 5 (un menys que fa sis mesos), Ciutadans (de 4 a 5) guanyaria l’escó que perdria Esquerra (de 5 a 4), capgirant els resultats dels anteriors comicis. Partit Popular i Convergència Democràtica, malgrat la davallada en vot, per aplicació de la fórmula d’Hondt, mantindria la representació (3 diputats).

Aquestes són les dades més significatives que hem obtingut en l’enquesta realitzada exclusivament en poblacions del Montserratí. Recordem, però, que encara resta més d’una setmana de campanya. En els propers set dies s’intensificaran els actes i la presència dels diferents grups polítics en el nostre territori. Fins ara, han destacat la visita de matí dels republicans Rufián i Tardà a una empresa d’Olesa de Montserrat i l’acte públic de Convergència Democràtica a Martorell, la que fins ara es podia considerar la seva plaça forta, amb la participació d’Artur Mas i el candidat Francesc Homs. Per la setmana que ve, també a Martorell, En Comú Podem ha anunciat la presència del diputat del Parlament de Catalunya, Albano Dante. També resta per celebrar-se el debat televisiu a sis entre els candidats de la circumscripció de Barcelona. Per tant, i malgrat les tendències observades en la fotografia fixa que hem fet els dies 14 i 15,  la propera setmana pot portar canvis importants.