Aquesta és una d’aquelles peces que hagués preferit no
haver d’escriure. Parlarà de l’assassinat d’una política jove i compromesa en
mig del brogit d’una campanya electoral. Encara és prematur, en l’inici de les
investigacions, establir una relació directa entre l’activitat pública de la
finada i la seva mort. Amb tot, sembla força probable que sigui així.
Com pot afectar el crim al resultat del referèndum britànic
del proper dia 23? Impulsarà l’opció que defensava la Jo Cox, entusiasta
defensora de la permanència del seu país en la Unió Europea? Provocarà una
reacció d’empatia emocional que afavorirà una opció que semblava condemnada a
la derrota? Els propers dies haurem de estar amatents a l’evolució dels
indicadors sobre la preferència de vot dels britànics i, òbviament, al resultat
de la mateixa consulta.
La irrupció de distorsions imprevistes, en mig de
campanyes electorals, és molt més freqüent d’allò que semblaria a primera
vista. El seu caràcter imprevisible pot alterar d’allò més el curs de la
competència política, i més si tenim en compte el poc marge de temps de que es
disposa per revertir els estralls d’una ensopegada. Erròniament, s’acostuma a identificar
qualsevol daltabaix sobtat amb un perjudici que afecta bàsicament a qui acudeix
als comicis des de posicions de govern. Ben al contrari, en moltes ocasions, la
reacció eficient d’un govern davant d’una catàstrofe o una tragèdia pot
catapultar les seves opcions de victòria; pot subratllar en positiu l’autoritat
raonable, el lideratge discutit per una campanya competitiva. No podem oblidar,
però, que també hi ha molts exemples que mostren que una gestió maldestre de la
crisi sobrevinguda pot enfonsar les aspiracions del govern sortint.
En la banda dels exemples de reforç del lideratge de l’executiu
sortint, trobem la resposta responsablement institucional del president Obama,
que va aparcar la campanya de les presidencials de 2012 per volcar-se en el
socors als afectats per l’huracà Sandy. En el cas de les catàstrofes naturals,
com aquesta, és important que relativitzem el seu caràcter imprevisible.
Precisament, la resposta de l’administració Obama, unànimement elogiada, es va
fonamentar en l’anticipació de mesures pal·liatives i l’alteració de l’agenda
presidencial abans que l’huracà fos percebut com una amenaça real per part de
la majoria de la població.
Un altra exemple d’irrupció de fets imprevistos en
campanya, que propulsen la candidatura que s’hi presenta des de posicions de
govern, el trobem en les eleccions alemanyes de 2002. Aquell any, jo mateix
vaig ser testimoni de com les inundacions del mes d’agost van rescatar Gerhard
Schröeder d’un naufragi que, fins aleshores, semblava absolutament segur. El
canceller socialdemòcrata arribava als comicis més que desgastat per raó dels
peatges creixents de la unificació (peatges no rescatats, en el llenguatge
al·legòric que tant ens agrada als catalans), la caïnita divisió del seu
partit, l’emergència d’una nova generació de polítics conservadors força més
aparents que els seus predecessors i la consolidació de una candidatura ecologista
que, liderada per Joschka Fischer, començava a rossegar els segments més
progressistes d’una socialdemocràcia, que havia renegat a bona part de la seva
històrica càrrega ideològica en favor de la raó d’estat.
Gerhard Schröeder es va arremangar, va traginar sacs de
sorra i va dirigir el país i el rescat des de l’epicentre de les inundacions, a
peu de negament. Ell es va convertir en el centre de comandament de la crisi
que colpia el país. Allà on era el canceller es gestaven les respostes que s’havien
d’aplicar sobre el terreny, es coordinaven els ajuts, es mobilitzaven els
recursos, s’acordaven els fons de rescat... I així va aconseguir capgirar les
previsions d’unes enquestes que anticipaven la seva derrota inapel·lable.
Schröeder es va reencarnar en el cos de l’Alemanya seriosa i eficient, la
imatge que, fins llavors sense massa èxit, volia transmetre la propaganda
electoral: una foto on apareixia amb el posat ascètic d’un central de la mannschaft (la selecció, de futbol per exemple). En
sentit contrari, Joschka Fischer, el líder verd, va veure com la seva imatge de
campanya, que projectava bonhomia, passivitat i jovialitat irresponsable (veure
la imatge que acompanya aquesta entrada), s’empetitia davant la resolució ferma
d’un canceller que va comportar-se com, segons la percepció popular, ho ha de
fer un governant en temps funestos.
El tercer exemple que vull proposar-vos ens parla de com
un candidat pot enterrar definitivament les seves opcions per culpa d’una
resposta inadequada a un daltabaix no previst. Parlo de Daniel Scioli,
governador de la província de Buenos Aires, que l’any passat presentava
candidatura a President de la República Argentina. Ras i curt, Scioli, malgrat
que les previsions meteorològiques preveien serioses inundacions en bona part
de la seva província, ve decidir viatjar a Itàlia, en un acte electoral que es
pretenia que generés simpatia antropològica. Doncs bé, als descendents d’
italians de Luján (per exemple) els va fer cap gràcia que el seu governador
marxés a Europa mentre a ells l’aigua els arribava al coll. Amb molta més
habilitat i visió, Mauricio Macri, l’alcalde de Buenos Aires i també rival de
Scioli a les presidencials, va posar tota la maquinària administrativa de la
capital (no afectada per les inundacions) al servei de la província, sense
tenir en compte les fronteres competencials. Ni el retorn precipitat de Scioli
va aconseguir apaivagar les acusacions d’irresponsabilitat que li van caure al
damunt des de tot arreu, i la sensació de que les inundacions d’octubre va ser
un dels factors que expliquen la seva derrota.
Només dues línies per fer esment del quart exemple,
aquest cop un que ens parla de la gestió desastrosa d’una crisi en campanya
electoral. Sí, ens quedem a Espanya per mencionar l’absurda i errònia resposta
del govern popular a l’atemptat terrorista de l’onze de setembre de 2004. El
caos informatiu i de gestió governamental, generat des de presidència i el Ministeri
de l’Interior, van enfonsar les expectatives electorals del partit que
monopolitzava el poder executiu. Els ciutadans espanyols van comprovar, en
menys de vint-i-quatre hores, com el govern els amagava informació, primer, els
enganyava, més tard, i no exercia un lideratge responsable en moments de crisi.
La resposta va ser fulminant: manifestacions al carrer i intensificació d’una
tendència que ja començaven a apuntar els sondejos realitzats abans de l’atemptat,
però que, fins aleshores, no semblava amb prou força com per capgirar els blocs
majoritaris.
Fins aquí alguns exemples de com un fet extraordinari i
moltes vegades imprevist pot alterar el curs d’una campanya política. Hem vist
que de la resposta en depèn la percepció que els ciutadans tenen dels seus
líders i de la seva capacitat d’enfrontar-se eficientment a aquest reptes. “És
en aquests moments quan els governants hem d’estar a l’alçada d’allò que de
nosaltres esperen els ciutadans” va dir el president Obama en un discurs a la
nació en què donava compte dels estralls provocats per l’huracà Candy. Com
contrasta amb els hilillos de plastilina que vam sentir que ens explicaven en
una altra crisi molt més propera! O amb aquell “la corrupción no sólo mata, también
inunda” que va verbalitzar el capellà de Salto per criticar la passivitat (per
dir-ho d’alguna manera) dels governs argentins davant del risc d’inundacions.
Tan de bo, avui l’article hagués tractat d’un altre assumpte,
això voldria dir que la Jo Cox encara seria viva, anant d’un costat a l’altre d’Anglaterra
per convèncer els seus veïns que no donin
un cop de porta a la Unió Europea. Els sotracs emocionals, si són negatius, mai
són bons per ningú, ni tan sols en campanya electoral
