Quan la claveguera regolfa

Que les clavegueres de l’Estat van plenes de porqueria pudent és cosa ben sabuda. Que el ministre de l’Interior sempre té la temptació de convertir-se en el pouaire del govern, tothom ho coneix. Que si el tal ministre té dèficit d’escrúpols pot arribar a rebentar la legitimitat democràtica de tot un sistema, no s’hauria d’oblidar. Que arrecerat en qualsevol ombra, durant una campanya electoral, hi podem trobar una gola profunda, ens ho van ensenyar Woodward i Bernstein. Fernández Díaz ha portat de la maneta Mariano Rajoy fins a la porta d’una suite de l’edifici Watergate.

L’Espanya dels dossiers ha pres el centre de l’escenari. La guerra bruta va camí de monopolitzar els darrers dies de campanya. Fernández Díaz i la seva fòbia antiindependentista han deixat al descobert un capteniment totalitari, que desperta un rebuig generalitzat. Aquesta revelació acaba definitivament amb el prestigi d’un govern que ja anava camí, tot sol, del descrèdit més punyent. I acaba amb la credibilitat d’un partit que l’opinió pública percep com en una maquinària institucionalitzada de corrupció. Però, compte, que encara que la porqueria ho empastifi tot, no doneu per enterrat el PP. Això sí, potser ha arribat l’hora de que us pregunteu què més hauria de passar perquè els populars perdessin les eleccions.

L’any 1968, una execrable matança en la Plaza de las Tres Culturas, va acabar amb la vida d’un nombre encara avui desconegut d’estudiants. La policia mexicana i un grup de paramilitars fortament armats van col·laborar en aquesta autèntica carnisseria que va escandalitzar mig món. Els responsables polítics d’aquell moment van justificar el comportament dels seus subordinats i el govern mexicà va continuar amb les seves funcions com si tal cosa. De fet, el president Ordaz Bolaños encara va ocupar el seu càrrec onze anys més, guanyant eleccions una darrera l’altra. La corrupció sistèmica, que s’havia instal·lat en el Mèxic del Partit Revolucionari Institucional, va amortir portes endins l’escàndol universal. Malgrat que l’estat mexicà va comportar-se com una organització criminal, una suposada raó d’Estat contra la subversió intel·lectual d’universitaris gairebé adolescents, no es va traduir en la regeneració d’un sistema polític podrit des dels seus fonaments. “La policia cumplió con su obligación en la salvaguarda de los valores del pueblo mexicano frente a la acción criminal de grupos radicales, financiados por potencias extranjeras”, va mentir Ordaz Bolaños. La manipulació de l’aparell de l’Estat va convertir la mentida en veritat i a les víctimes en agressors. Absoluta impunitat. 

  

Daniel de Alfonso, el director de l’Oficina Antifrau també ha quedat ben retratat per les revelacions del digital Público. I no únicament per ser el col·laborador necessari d’un ministre en la comissió d’un pressumpte delicte, sinó perquè, per si no n’hi hagués prou, s’ha atrevit a responsabilitzar el PSC de ser el responsable de la filtració que ha posat al descobert la conxorxa repugnant. Sense proves, sense rigor, només fent servir una més que dubtosa intuïció i la proximitat de l’obertura d'una investigació per finançament il·legal contra aquest partit.

Les clavegueres de l’Estat han regolfat. És a dir, la porqueria ha topat amb l’obstacle d’un ministre que viu permanentment en el subsòl proveït de botes d’aigua. La immundícia ha sortit a la superfície per empudegar-ho tot. L’ambient és irrespirable i el president del govern diu que mai va notar la ferum. Ara només cal que els ciutadans prenguin la iniciativa en la neteja que l’Estat és mereix. La campanya electoral arriba a la seva fi i els errors ja no es poden corregir. Segons la meva humil opinió, a Catalunya diumenge es notarà que la claveguera ha regolfat aquestes darreres hores. Però què passarà en la resta de l'Estat?

 

Jo Cox, el sotrac emocional

Aquesta és una d’aquelles peces que hagués preferit no haver d’escriure. Parlarà de l’assassinat d’una política jove i compromesa en mig del brogit d’una campanya electoral. Encara és prematur, en l’inici de les investigacions, establir una relació directa entre l’activitat pública de la finada i la seva mort. Amb tot, sembla força probable que sigui així.

Com pot afectar el crim al resultat del referèndum britànic del proper dia 23? Impulsarà l’opció que defensava la Jo Cox, entusiasta defensora de la permanència del seu país en la Unió Europea? Provocarà una reacció d’empatia emocional que afavorirà una opció que semblava condemnada a la derrota? Els propers dies haurem de estar amatents a l’evolució dels indicadors sobre la preferència de vot dels britànics i, òbviament, al resultat de la mateixa consulta.

La irrupció de distorsions imprevistes, en mig de campanyes electorals, és molt més freqüent d’allò que semblaria a primera vista. El seu caràcter imprevisible pot alterar d’allò més el curs de la competència política, i més si tenim en compte el poc marge de temps de que es disposa per revertir els estralls d’una ensopegada. Erròniament, s’acostuma a identificar qualsevol daltabaix sobtat amb un perjudici que afecta bàsicament a qui acudeix als comicis des de posicions de govern. Ben al contrari, en moltes ocasions, la reacció eficient d’un govern davant d’una catàstrofe o una tragèdia pot catapultar les seves opcions de victòria; pot subratllar en positiu l’autoritat raonable, el lideratge discutit per una campanya competitiva. No podem oblidar, però, que també hi ha molts exemples que mostren que una gestió maldestre de la crisi sobrevinguda pot enfonsar les aspiracions del govern sortint.

En la banda dels exemples de reforç del lideratge de l’executiu sortint, trobem la resposta responsablement institucional del president Obama, que va aparcar la campanya de les presidencials de 2012 per volcar-se en el socors als afectats per l’huracà Sandy. En el cas de les catàstrofes naturals, com aquesta, és important que relativitzem el seu caràcter imprevisible. Precisament, la resposta de l’administració Obama, unànimement elogiada, es va fonamentar en l’anticipació de mesures pal·liatives i l’alteració de l’agenda presidencial abans que l’huracà fos percebut com una amenaça real per part de la majoria de la població.

Un altra exemple d’irrupció de fets imprevistos en campanya, que propulsen la candidatura que s’hi presenta des de posicions de govern, el trobem en les eleccions alemanyes de 2002. Aquell any, jo mateix vaig ser testimoni de com les inundacions del mes d’agost van rescatar Gerhard Schröeder d’un naufragi que, fins aleshores, semblava absolutament segur. El canceller socialdemòcrata arribava als comicis més que desgastat per raó dels peatges creixents de la unificació (peatges no rescatats, en el llenguatge al·legòric que tant ens agrada als catalans), la caïnita divisió del seu partit, l’emergència d’una nova generació de polítics conservadors força més aparents que els seus predecessors i la consolidació de una candidatura ecologista que, liderada per Joschka Fischer, començava a rossegar els segments més progressistes d’una socialdemocràcia, que havia renegat a bona part de la seva històrica càrrega ideològica en favor de la raó d’estat.

Gerhard Schröeder es va arremangar, va traginar sacs de sorra i va dirigir el país i el rescat des de l’epicentre de les inundacions, a peu de negament. Ell es va convertir en el centre de comandament de la crisi que colpia el país. Allà on era el canceller es gestaven les respostes que s’havien d’aplicar sobre el terreny, es coordinaven els ajuts, es mobilitzaven els recursos, s’acordaven els fons de rescat... I així va aconseguir capgirar les previsions d’unes enquestes que anticipaven la seva derrota inapel·lable. Schröeder es va reencarnar en el cos de l’Alemanya seriosa i eficient, la imatge que, fins llavors sense massa èxit, volia transmetre la propaganda electoral: una foto on apareixia amb el posat ascètic d’un central de la mannschaft (la selecció, de futbol per exemple). En sentit contrari, Joschka Fischer, el líder verd, va veure com la seva imatge de campanya, que projectava bonhomia, passivitat i jovialitat irresponsable (veure la imatge que acompanya aquesta entrada), s’empetitia davant la resolució ferma d’un canceller que va comportar-se com, segons la percepció popular, ho ha de fer un governant en temps funestos.

El tercer exemple que vull proposar-vos ens parla de com un candidat pot enterrar definitivament les seves opcions per culpa d’una resposta inadequada a un daltabaix no previst. Parlo de Daniel Scioli, governador de la província de Buenos Aires, que l’any passat presentava candidatura a President de la República Argentina. Ras i curt, Scioli, malgrat que les previsions meteorològiques preveien serioses inundacions en bona part de la seva província, ve decidir viatjar a Itàlia, en un acte electoral que es pretenia que generés simpatia antropològica. Doncs bé, als descendents d’ italians de Luján (per exemple) els va fer cap gràcia que el seu governador marxés a Europa mentre a ells l’aigua els arribava al coll. Amb molta més habilitat i visió, Mauricio Macri, l’alcalde de Buenos Aires i també rival de Scioli a les presidencials, va posar tota la maquinària administrativa de la capital (no afectada per les inundacions) al servei de la província, sense tenir en compte les fronteres competencials. Ni el retorn precipitat de Scioli va aconseguir apaivagar les acusacions d’irresponsabilitat que li van caure al damunt des de tot arreu, i la sensació de que les inundacions d’octubre va ser un dels factors que expliquen la seva derrota.

Només dues línies per fer esment del quart exemple, aquest cop un que ens parla de la gestió desastrosa d’una crisi en campanya electoral. Sí, ens quedem a Espanya per mencionar l’absurda i errònia resposta del govern popular a l’atemptat terrorista de l’onze de setembre de 2004. El caos informatiu i de gestió governamental, generat des de presidència i el Ministeri de l’Interior, van enfonsar les expectatives electorals del partit que monopolitzava el poder executiu. Els ciutadans espanyols van comprovar, en menys de vint-i-quatre hores, com el govern els amagava informació, primer, els enganyava, més tard, i no exercia un lideratge responsable en moments de crisi. La resposta va ser fulminant: manifestacions al carrer i intensificació d’una tendència que ja començaven a apuntar els sondejos realitzats abans de l’atemptat, però que, fins aleshores, no semblava amb prou força com per capgirar els blocs majoritaris.

Fins aquí alguns exemples de com un fet extraordinari i moltes vegades imprevist pot alterar el curs d’una campanya política. Hem vist que de la resposta en depèn la percepció que els ciutadans tenen dels seus líders i de la seva capacitat d’enfrontar-se eficientment a aquest reptes. “És en aquests moments quan els governants hem d’estar a l’alçada d’allò que de nosaltres esperen els ciutadans” va dir el president Obama en un discurs a la nació en què donava compte dels estralls provocats per l’huracà Candy. Com contrasta amb els hilillos de plastilina que vam sentir que ens explicaven en una altra crisi molt més propera! O amb aquell “la corrupción no sólo mata, también inunda” que va verbalitzar el capellà de Salto per criticar la passivitat (per dir-ho d’alguna manera) dels governs argentins davant del risc d’inundacions.

Tan de bo, avui l’article hagués tractat d’un altre assumpte, això voldria dir que la Jo Cox encara seria viva, anant d’un costat a l’altre d’Anglaterra per convèncer  els seus veïns que no donin un cop de porta a la Unió Europea. Els sotracs emocionals, si són negatius, mai són bons per ningú, ni tan sols en campanya electoral     

Debate electoral a cuatro: apañados estamos

Sir Alec Guinnes afirmaba que, cuando llegaba a un teatro en el que había de representar una función, lo primero que hacía era memorizar sus dimensiones: la boca del escenario, su profundidad, la caída del telón, el abismo que se abre ante el foso de los músicos. Contaba el inolvidable actor que tal costumbre la adquirió cuando un primo suyo, también actor, aunque aficionado, se rompió la nariz al precipitarse sobre la platea por no haberse hecho con las anchuras, las superficies y las longitudes del escenario antes de que los focos lo cegasen. Desde muy joven, sir Alec aprendió, por nariz interpuesta, que hay que reconocer previamente el terreno en el que se va a trabajar y, si es posible, proponer los cambios y las extensiones que lo ayuden a uno.

El no debate a cuatro, entre los candidatos estatales a la presidencia del gobierno, tuvo un ganador incontestable: el equipo de campaña de Rajoy, el grupo de negociadores que consiguió disimular la miopía de su líder mediante el ejercicio de preparar el escenario de la manera que más le ayudaba. El Rajoy torpón y sin cintura se encontró con un terreno de disputa en el que le habían hecho la gracia de achicarle los espacios. Cierto es que, para ello, los diseñadores del encuentro se cargaron el debate, pero en el Partido Popular sabían que la simple comparecencia ya era una victoria.

Aburrido sin ambages, el debate a cuatro tuvo una primera parte especialmente soporífera, con un Rajoy que llevó la manija del espectáculo sin otro esfuerzo que asistir a los reproches cruzados entre sus rivales. Volviendo una y otra vez sobre la improbable creación de dos millones de puestos de trabajo, transcurrió toda la primera parte del debate a ritmo rajonita, que es sinónimo de caribeño. ¡Hasta la incombustible y siempre correcta Ana Blanco estuvo a punto de dormirse! 

Más tarde, cuando los escarceos se especiaron, la mitad de la audiencia se había quedado dormida con la televisión encendida, lo que sin duda desvirtuó los índices de audiencia. Otro acierto de los asesores del presidente en funciones: conseguir situar los temas favorables en los primeros minutos de la transmisión.

Iglesias, que era quien podía salir más escaldado, sacrificó su carismática egolatría a favor de un conservadurismo impropio. Cierto es que no se dejó la ventaja acumulada en los días previos, pero tampoco se mostró tan brillante como en ocasiones precedentes. El Iglesias antagónico dejó paso al Iglesias simplemente alternativo. Eso sí, consolidó una imagen de presidente posible, aunque no probable. Sin el encorsetamiento de las normas del debate podría haber destacado, pero tampoco le hizo ascos a un planteamiento ultradefensivo. Quizás porque sabía que el postdebate en las redes y en buena parte de los medios, el auténtico amplificador de los mensajes y de las impresiones, era suyo y de sus jóvenes aliados. Antes de empezar la retransmisión estaba claro que los “bacarios” podemitas iban a difundir eficientemente el triunfo de Pablo, hubiese vencido o no.

Lo de Pedro Sánchez, pero sobretodo lo de su equipo de campaña, fue sencillamente un horror. Instalado en el “señorita, Pablo y su primo Mariano me han mangado la merienda”, supuró resentimiento en cada una de sus intervenciones. Lamentable error estratégico que tuvo su punto culminante en el minuto final, en el que se dirigió a la audiencia como el mejor garante de la estabilidad “de sus hijos, y de sus nietos y nietas”. Una intervención en la que apeló al llamado voto Imserso, un segmento de población con el voto mayoritariamente decidio a favor del Partido Popular. Fue uno de aquellos momentos de oro que escasearon en el pseudodebate. Iglesias incluso sonrió: debe ser un ejemplo de la revolución de las sonrisas de la que tanto habla.

Rivera, el francotirador, intentó repartir a diestro y siniestro. De largo, el más agresivo que no el más oscuro (papel reservado a Sánchez). Espumoso en los planteamientos, algo crispado en el gesto, el líder de Ciudadanos buscó hacerse un espacio en un contexto que anticipaba su centrifugación hacia la periferia de la centralidad política del Estado. Emboscado en cada rincón oscuro, con una cartulina a punto de ser lanzada a la cabeza de sus rivales, únicamente perdió fuelle cuando se olvidó de la crítica razonada a favor de alguna fullería de político rancio. Rajoy e Iglesias no perdieron oportunidad, en estas ocasiones, de afear las trampas dialécticas de Rivera, lo que quito fuste y empaque al remarcable tono general de sus intervenciones.

¿Quién fue el gran perdedor del debate? Claramente la Academia de las Artes y las Ciencias de la Televisión, otra vez. Si en Diciembre fueron criticados sin piedad a causa del envaramiento de su presidente, en esta ocasión han recibido un castigo implacable por haber consentido un formato que ha vaciado de interés el debate. Si el periodismo se pliega a los límites impuetos por los políticos, la información deja paso a la propaganda. Y un debate electoral debería de tener más de material informativo que de producto propagandístico. Como diria el gran Obi Wan Kenobi (por boca del prudente Alec Guinnes): "Apañados estamos".   

   

El debat a quatre, apaga y vámonos

Ha arribat el dia del gran debat de campanya, el debat a quatre entre els líders de les formacions estatals que margina qualsevol altra proposta, qualsevol altre lideratge. El debat d’un nou sistema d’equilibris polítics que ha deixat enrere un bipartidisme ranci i l’ha substituït per un joc a quatre no menys carrincló. Un quatripartit que, com tot instrument polític, té una natural tendència caïnita cap a la simplificació extrema. A priori, un debat, el d’aquesta nit, que es planteja com una compareixença pública de dos líders amb vocació protagònica i dues comparses amb la desventurada funció d’acabar d’omplir l’escenari. La sublimació d’una polarització entre dues concepcions ideològiques antagòniques en aparença, amb el complement de dos secundaris que no acaben de ser percebuts ni com a carn ni com a peix. El debat previ a la imminent desconnexió de l’electorat amb una campanya que interessa poc. Quedar bé avui és cabdal pels candidats. A partir de demà, un segment significatiu del trenta per cent d’indecisos probablement ja haura triat. Qui avui guanyi tindrà bona part del camí recorregut perquè els perdedors difícilment tindran cap altra oportunitat d’arreglar l’esguerrada, amb el públic posant l’atenció en algun altre assumpte.

Rajoy hi arriba amb tot perdut, amb tot per guanyar. Seria una autèntica sorpresa que aquesta nit no sortís del plató apallissat. El president en funcions és un autèntic desastre en la conversa distesa, en la improvisació empàtica (fa pocs dies, davant uns nens, va justificar la “colleja” que li havia fotut al seu fill per haver dit públicament el que no tocava). Tot el que no sigui rebre a consciència, serà percebut com un autèntic èxit per l’equip de campanya del Partit Popular. Segur que ahir, mentre preparaven el debat, no paraven de repetir al seu candidat que callés quan més millor: “si no dius res, els ciutadans poden arribar a pensar que tens alguna cosa a dir, però que la sensatesa t’impedeix parlar en mig d’un guirigall de trepes ambiciosos”.

Pablo Iglesias és qui té més a perdre aquesta nit. Les confluències de Podemos hi arriben a velocitat de creuer, camí del sorpasso definitiu, que no és altre que prendre-li al PP la primera posició. A sobre, ahir mateix, el seu company Alberto Garzón, el simpàtic acneàtic, l’os amorós de l’esquerra recauxutada, va guanyar el monogràfic sobre economia. La cosa té la seva paradoxa: Garzón, que en números va justet, va ser capaç de tombar amb la seva oratòria Pocoyo a un estel d’especialistes de primer nivell: De Guindos, Sevilla, Garicano. Amb aquests antecedents, Iglesias no pot fallar. Ja sabem que és habil en el cos a cos, ràpid en la rèplica i sobradament preparat en bona part dels temes que aquesta nit centraran l’atenció dels espectadors. Però, ull, que avui ja és tot un candidat a la presidència del govern. S’han superat els dies en què passejava pels platós de televisió amb propostes maximalistes i inviables, o aquells altres en que presentava plans de govern amb la convicció que no aniria més enllà de liderar una oposició combativa. Avui, Iglesias arriba investit d’alternativa factible, a un pas d’enfonsar el PP a la misèria, però també massa a prop dels que el segueixen com per a confiar-se excessivament. En llenguatge antic, podríem dir que aquesta nit és la de la revalida de Pablo Iglesias. Ell, passi el que passi, serà el gran protagonista. Tot es llegirà en clau de com surten les confluències i el seu líder d’aquest repte televisiu.

Pedro Sánchez, pel contrari, hi arriba com a secundari d’última oportunitat. Recorda a aquelles antigues estrelles del cinema mut, atlètiques i heroiques, que el sonor va enviar al més cru ostracisme. Va ser quan a la imatge se li va afegir el discurs. Tots coneixem de sobres les limitacions del primer secretari del PSOE, el seu excés de midó i el monstruós pes de l’equipatge que carrega (la Susana Díaz és a la política socialista el que el baul de la Piquer era a l’univers de la copla). Però ull, perquè una actuació brillant de Sánchez en el debat d’aquesta nit pot introduir un element d’incertesa en el curs “natural” per on transita la campanya, que podria arribar a capgirar-ho tot. Faria bé Rajoy d’acostar-se al seu rival castós (arrimar el ascua a la sardina), buscant confort en la discussió, però també comoditat de cara a futur. I més, quan Sánchez ha fet pública contrició dient que insultar Rajoy va ser, segons opinió contrastada, un error.

Rivera, com la Raquel de la sèrie de televisió, “busca su sitio”. Ja fa dies que s’ha perdut i no s’acaba de trobar. El seu discurs ha envellit i cada cop s’assembla més al de l’emperador del paralelo que fa vuitanta anys va inflamar una part de la societat catalana, però que mai va passar d’ocupar un lloc de comparsa folklòrica. El pacte fallit en la investidura de Sánchez, que en un dia va passar de pacte de perdedors a pacte de fracassats, li ha passat una factura ben onerosa. Aquesta nit, per tant, haurà de visualitzar el trencament d’aquell acord sense recorregut. Rivera probablement equilibrarà els seus atacs. Dispararà, en sentit figurat, contra qualsevol que es mogui, l’ombra de Girauta és allargada (alguns amics comunicadors canviarien això de l’ombra per la mala sombra). El líder de Ciutadans té una necessitat urgent de treure el cap i, probablement, serà el més agosarat en la seva posada en escena. No cridar l’atenció podria significar la fi prematura de l’eclosió d’un projecte fins ara no nat (o quasi).

Així, doncs, al debat d’aquesta nit Podemos arriba viento en popa a toda vela. A Iglesias li han recomanat contenció i, si és possible, ensenyar sempre a càmera el seu costat bo, amagant les arestes que l’han convertit en un dels polítics pitjor valorats de l’estat espanyol (ull, entre els seus rivals). Ara bé, tampoc pot passar-se de conservador perquè d’ell no s’espera això, sinó tot el contrari. Iglesias té davant seu el repte de ser capaç d’equilibrar-se en directe, improvisant no solament en el discurs, sinó també en el capteniment. L’ajudaria molt que els altres l’ataquessin a mata-degoll.

Rajoy també somia en un tres contra ell per tal de mostrar-se com el diferent, el raonable, el sensat, la víctima propiciatòria d’un aquelarre d’extremistes. A mi em sembla, però, que les coses aniran d’una altre manera. Els resultats de les enquestes ja han posat en marxa les calculadores i, per a molts, aquest debat no és el moment de fer estrips que no es puguin sargir en el futur.

A Sánchez i Rivera aquesta nit els toca reivindicar-se. Però els errors del passat més recent llasten el seu discurs i els escenaris previsibles del 27, també. L’un i l’altre parlaran de regeneració, però segur que els decibels baixaran significativament respecte dels emprats el passat mes de desembre.

He d’acabar escrivint, com a català responsable que sóc, dels grans absents del debat televisiu: Gabriel Rufián i Francesc Homs.

A Esquerra Republicana se’ls ha girat feina si no volen acabar la cursa electoral a anys llum d’En Comú Podem. Aquest primers dies ens han deixat veure una campanya rància i sense gràcia. Tenen un evident problema de comunicació, o d’anàlisi factual. Però no patiu que tot això ho arreglarà el Carles A. Foguet, olesà de pro que dirigeix de fa poc aquest negociat al vell partit republicà. Estic segur de que una de les primeres coses que farà, en el seu nou càrrec, serà prohibir l’ús de l’expressió Ai, las! en els actes públics dels partits. La senyora Rovira va tenir la gosadia de fer servir aquest fòssil dialèctic en un acte de campanya aquest cap de setmana I, clar, els periodistes perversos van destacar aquest tros que ha sortit en tots els talls dels mitjans de comunicació. I que ningú s’ho prengui pel costat conspiratori. Si l’Albert Rivera hagués fet servir la paraula cáspita també ho haguessin destacat, idem si Iglesias hagués utilitzat pardiez o voto a bríos. En fi, que el senyor Foguet, a qui La Vanguardia va escriure una necrològica laudatòria quan va ser nomenat, no ho té senzill. A Nou Barris, a Badia i a Fondo encara riuen ara de l’Ai, las! de la Rovira i, per descomptat, els vots d’aquests barris també ajuden a guanyar unes eleccions. Jo també prometo no fer servir més la paraula capteniment (si ho puc evitar). Rufiàn segur que no hagués fet servir l'Ai, las! en el debat. Enyorarem el seu discurs dinàmic i endreçat, però sobretot enyorarem el lleu moviment de cella amb què acostuma a sentar càtedra.

Pel que fa al senyor Homs, també absent per incompareixença forçada aquesta nit, està fent una campanya més aviat desventurada: acompanyat tothora per Mas (Mr. Bojangles, i un altre dia ja ho explicaré) i Puigdemont (fins i tot sense corbata). Ni tan sols li van deixar  fer els cors del President quan l’altre dia va tocar amb els Sopa de Cabra. Quin destí anguniós el del candidat convergent opacat a casa i ignorat a fora.