Ha arribat el dia del gran debat de campanya, el debat a
quatre entre els líders de les formacions estatals que margina qualsevol
altra proposta, qualsevol altre lideratge. El debat d’un nou sistema
d’equilibris polítics que ha deixat enrere un bipartidisme ranci i l’ha
substituït per un joc a quatre no menys carrincló. Un quatripartit que, com tot
instrument polític, té una natural tendència caïnita cap a la simplificació
extrema. A priori, un debat, el d’aquesta nit, que es planteja com una
compareixença pública de dos líders amb vocació protagònica i dues comparses
amb la desventurada funció d’acabar d’omplir l’escenari. La sublimació d’una
polarització entre dues concepcions ideològiques antagòniques en aparença, amb el complement de
dos secundaris que no acaben de ser percebuts ni com a carn ni com a peix. El
debat previ a la imminent desconnexió de l’electorat amb una campanya que
interessa poc. Quedar bé avui és cabdal pels candidats. A partir de demà, un
segment significatiu del trenta per cent d’indecisos probablement ja haura
triat. Qui avui guanyi tindrà bona part del camí recorregut perquè els
perdedors difícilment tindran cap altra oportunitat d’arreglar l’esguerrada, amb
el públic posant l’atenció en algun altre assumpte.
Rajoy hi arriba amb tot perdut, amb tot per guanyar.
Seria una autèntica sorpresa que aquesta nit no sortís del plató apallissat. El
president en funcions és un autèntic desastre en la conversa distesa, en la
improvisació empàtica (fa pocs dies, davant uns nens, va justificar la “colleja”
que li havia fotut al seu fill per haver dit públicament el que no tocava). Tot
el que no sigui rebre a consciència, serà percebut com un autèntic èxit per l’equip
de campanya del Partit Popular. Segur que ahir, mentre preparaven el debat, no
paraven de repetir al seu candidat que callés quan més millor: “si no dius res,
els ciutadans poden arribar a pensar que tens alguna cosa a dir, però que la
sensatesa t’impedeix parlar en mig d’un guirigall de trepes ambiciosos”.
Pablo Iglesias és qui té més a perdre aquesta nit. Les
confluències de Podemos hi arriben a velocitat de creuer, camí del sorpasso
definitiu, que no és altre que prendre-li al PP la primera posició. A sobre,
ahir mateix, el seu company Alberto Garzón, el simpàtic acneàtic, l’os amorós
de l’esquerra recauxutada, va guanyar el monogràfic sobre economia. La cosa té
la seva paradoxa: Garzón, que en números va justet, va ser capaç de tombar amb
la seva oratòria Pocoyo a un estel d’especialistes de primer nivell: De
Guindos, Sevilla, Garicano. Amb aquests antecedents, Iglesias no pot fallar. Ja
sabem que és habil en el cos a cos, ràpid en la rèplica i sobradament preparat
en bona part dels temes que aquesta nit centraran l’atenció dels espectadors.
Però, ull, que avui ja és tot un candidat a la presidència del govern. S’han
superat els dies en què passejava pels platós de televisió amb propostes
maximalistes i inviables, o aquells altres en que presentava plans de govern
amb la convicció que no aniria més enllà de liderar una oposició combativa.
Avui, Iglesias arriba investit d’alternativa factible, a un pas d’enfonsar el
PP a la misèria, però també massa a prop dels que el segueixen com per a
confiar-se excessivament. En llenguatge antic, podríem dir que aquesta nit és
la de la revalida de Pablo Iglesias. Ell, passi el que passi, serà el gran protagonista.
Tot es llegirà en clau de com surten les confluències i el seu líder d’aquest
repte televisiu.
Pedro Sánchez, pel contrari, hi arriba com a secundari d’última
oportunitat. Recorda a aquelles antigues estrelles del cinema mut, atlètiques i
heroiques, que el sonor va enviar al més cru ostracisme. Va ser quan a la imatge
se li va afegir el discurs. Tots coneixem de sobres les limitacions del primer
secretari del PSOE, el seu excés de midó i el monstruós pes de l’equipatge que
carrega (la Susana Díaz és a la política socialista el que el baul de la
Piquer era a l’univers de la copla). Però ull, perquè una actuació brillant de
Sánchez en el debat d’aquesta nit pot introduir un element d’incertesa en el
curs “natural” per on transita la campanya, que podria arribar a capgirar-ho
tot. Faria bé Rajoy d’acostar-se al seu rival castós (arrimar el ascua a la
sardina), buscant confort en la discussió, però també comoditat de cara a
futur. I més, quan Sánchez ha fet pública contrició dient que insultar Rajoy va
ser, segons opinió contrastada, un error.
Rivera, com la Raquel de la sèrie de televisió, “busca su
sitio”. Ja fa dies que s’ha perdut i no s’acaba de trobar. El seu discurs ha
envellit i cada cop s’assembla més al de l’emperador del paralelo que fa
vuitanta anys va inflamar una part de la societat catalana, però que mai va
passar d’ocupar un lloc de comparsa folklòrica. El pacte fallit en la
investidura de Sánchez, que en un dia va passar de pacte de perdedors a pacte
de fracassats, li ha passat una factura ben onerosa. Aquesta nit, per tant,
haurà de visualitzar el trencament d’aquell acord sense recorregut. Rivera
probablement equilibrarà els seus atacs. Dispararà, en sentit figurat, contra
qualsevol que es mogui, l’ombra de Girauta és allargada (alguns amics
comunicadors canviarien això de l’ombra per la mala sombra). El líder de Ciutadans
té una necessitat urgent de treure el cap i, probablement, serà el més agosarat
en la seva posada en escena. No cridar l’atenció podria significar la fi
prematura de l’eclosió d’un projecte fins ara no nat (o quasi).
Així, doncs, al debat d’aquesta nit Podemos arriba viento
en popa a toda vela. A Iglesias li han recomanat contenció i, si és possible,
ensenyar sempre a càmera el seu costat bo, amagant les arestes que l’han
convertit en un dels polítics pitjor valorats de l’estat espanyol (ull, entre
els seus rivals). Ara bé, tampoc pot passar-se de conservador perquè d’ell no s’espera
això, sinó tot el contrari. Iglesias té davant seu el repte de ser capaç d’equilibrar-se
en directe, improvisant no solament en el discurs, sinó també en el
capteniment. L’ajudaria molt que els altres l’ataquessin a mata-degoll.
Rajoy també somia en un tres contra ell per tal de
mostrar-se com el diferent, el raonable, el sensat, la víctima propiciatòria d’un
aquelarre d’extremistes. A mi em sembla, però, que les coses aniran d’una altre
manera. Els resultats de les enquestes ja han posat en marxa les calculadores
i, per a molts, aquest debat no és el moment de fer estrips que no es puguin
sargir en el futur.
A Sánchez i Rivera aquesta nit els toca reivindicar-se.
Però els errors del passat més recent llasten el seu discurs i els escenaris
previsibles del 27, també. L’un i l’altre parlaran de regeneració, però segur
que els decibels baixaran significativament respecte dels emprats el passat mes
de desembre.
He d’acabar escrivint, com a català responsable que sóc,
dels grans absents del debat televisiu: Gabriel Rufián i Francesc Homs.
A Esquerra Republicana se’ls ha girat feina si no volen
acabar la cursa electoral a anys llum d’En Comú Podem. Aquest primers dies ens
han deixat veure una campanya rància i sense gràcia. Tenen un evident problema
de comunicació, o d’anàlisi factual. Però no patiu que tot això ho arreglarà el
Carles A. Foguet, olesà de pro que dirigeix de fa poc aquest negociat al vell
partit republicà. Estic segur de que una de les primeres coses que farà, en el
seu nou càrrec, serà prohibir l’ús de l’expressió Ai, las! en els actes públics
dels partits. La senyora Rovira va tenir la gosadia de fer servir aquest fòssil
dialèctic en un acte de campanya aquest cap de setmana I, clar, els periodistes
perversos van destacar aquest tros que ha sortit en tots els talls dels mitjans
de comunicació. I que ningú s’ho prengui pel costat conspiratori. Si l’Albert
Rivera hagués fet servir la paraula cáspita també ho haguessin destacat, idem
si Iglesias hagués utilitzat pardiez o voto a bríos. En fi, que el senyor Foguet,
a qui La Vanguardia va escriure una necrològica laudatòria quan va ser nomenat,
no ho té senzill. A Nou Barris, a Badia i a Fondo encara riuen ara de l’Ai,
las! de la Rovira i, per descomptat, els vots d’aquests barris també ajuden a
guanyar unes eleccions. Jo també prometo no fer servir més la paraula
capteniment (si ho puc evitar). Rufiàn segur que no hagués fet servir l'Ai, las! en el debat. Enyorarem el seu discurs dinàmic i endreçat, però sobretot enyorarem el lleu moviment de cella amb què acostuma a sentar càtedra.
Pel que fa al senyor Homs, també absent per incompareixença
forçada aquesta nit, està fent una campanya més aviat desventurada: acompanyat tothora per Mas (Mr. Bojangles, i un altre dia ja ho explicaré) i Puigdemont (fins
i tot sense corbata). Ni tan sols li van deixar fer els cors del President quan l’altre dia va
tocar amb els Sopa de Cabra. Quin destí anguniós el del candidat convergent opacat a casa i ignorat a fora.
