dimarts, 7 de juny del 2016

Junqueras i els ocells de fang



Junqueres, el segon de bord de la gran deriva metafòrica, dilluns va posar-se a tir de la Terribas, fins no fa massa implacable stopper, ara voluntariosa assistent de la davantera del procés (Dugarry, Roberto Dinamita i Romerito uns craks al seu costat).

El motiu de l’entrevista, si no vaig errat, va ser el pressupost 2016 de la Generalitat de Catalunya. La Terribas centrava pilotes tenses, a mitja alçada, ben dirigides. I el conseller d’Economia s’entretenia driblant-se ell mateix, sense acabar d’empènyer la pilota dins de la porta buida per gentilesa de Catalunya Ràdio —informació lliure, rigorosa i solvent—.

El bon Jonqueras no és home de subjecte, verb i complement. Al contrari, el seu discurs, carregat de subordinades que es subordinen a xarxes de subordinades prèvies, ve a ser com la materialització retòrica dels dibuixos de l’Esher: escales amunt i avall que semblen no portar enlloc i que si t’hi fixes massa pots acabar marejat.      

Junqueras de la mà de la Terribas es va endinsar en el seu laberint pressupostari, sense que poc aconseguís entendre un borrall (en graciós gir lingüístic presidencial). Serà que no tinc ni idea de sumes i de restes, de comptes públics i de capítols pressupostaris. Vaig quedar tan trasbalsat per la meva supina ignorància que, més tard, vaig tornar a sentir l’entrevista, aquest cop armat amb el diccionari Collins, no fos cas que el vicepresident hagués respost en anglès, sense jo saber-ho. Però no, l’idioma emprat va ser el català. I jo vaig plorar amargament, com una regidora de Badia del Vallès que la setmana passada al Parlament es queixava, amb raó, que les discussions sobre pressupostos no les entén ni Déu.

L’observació dels debats sobre comptes públics a Catalunya, des de fa una colla d’anys, em porta a pensar que l’opacitat en les explicacions obeeix a la voluntat de mantenir els ciutadans lluny de les claus d’una economia que cau a trossos (la de la Generalitat) —i a la inoperància d’uns responsables polítics que mai s’han vist amb cor de redimir-la, ni ara—. Desvetllar els misteris de la comptabilitat del govern català significaria posar al descobert els desequilibris que perpetuen el repartiment injust i classista dels recursos del país, la subordinació punyent als capricis de l’estat espanyol, el maltractament sistemàtic als ens territorials i, a traves d’ells, als veïns que han suportat amb santa paciència l’empobriment en la prestació dels serveis públics essencials.

Els pressupostos 2016 no són els més socials de la història, no són els més justos de la història, no són els més realistes de la història. Preveuen tancar amb números vermells (un 0,7% del PIB en termes del Sistema Europeu de Comptes) però camuflen moltes més pèrdues; amaguen despeses executades en exercicis anteriors no comptabilitzades; condemnen l’administració pública a seguir operant amb entitats financeres que han massacrat els catalans més fràgils (quina indignitat!); rendeixen la Generalitat als interessos d’una colla de grans empreses que monopolitzen la prestació de serveis bàsics essencials; hipotequen el futur del país sense proposar cap mena de modificació pressupostària estructural. I d’això la culpa no la busqueu a Madrid.

Al contrari, pregunteu-vos per què Junqueras manté el discurs econòmic del govern, com abans ho havia fet Mas-Colell, lluny del debat ideològic, de l’anàlisi a fons de la realitat econòmica del país. Pregunteu-vos per què Junqueras es queda en una retòrica provinciana, obscura i opaca, sense aixecar les estores que amaguen totes les desigualtats.

La principal funció d’un pressupost públic consisteix, no ho oblideu, en convertir-se en un instrument que garanteixi la redistribució de la riquesa del país. Els comptes públics de la Generalitat de l’any 2016 no compleixen aquesta funció redistributiva. Junqueras ho sap, i per això no en parla. Al contrari, prefereix fer ocells de fang i, des dels estudis de Catalunya Ràdio, llençar-los a volar... No trigarem a veure’ls caure i esmicolar-se en mil bocins i, amb ells, les il·lusions dels pocs que s’han deixat enlluernar per un miratge més aviat maldestre: segons la darrera enquesta del CIS, més d'un 80% dels ciutadans pensen que la situació econòmica és dolenta. Potser algú haurà de canviar el discurs.
          
P.S.: No perdem l’esperança sobre una futura millora de la capacitat comunicativa de Junqueras en el futur: ERC ha tingut l’encert de nomenar cap de comunicació a un ciutadà olesà: Carles A. Foguet. He de confessar-vos que quan vaig llegir la notícia a La Vanguardia, em vaig espantar. Era tan laudatòria, en un estil tan de necrològica de la casa, que, en un  primer moment, vaig pensar que el Carles s’havia mort. Però no, únicament en cantava els mèrits i lloava l’elecció dels republicans. Feia temps que, en el diari del senyor comte de Godó, no llegia un perfil tan entregat sobre ningú. De fet, des que Durán i Lleida va desallotjar la suite ocupada del Palace. Ah! Junqueras driblant el discurs ideològic i La Vanguardia lloant el nou director de comunicació d’ERC: alguna cosa està canviant a Catalunya, però no forçosament a millor (i quedi clar que no ho dic pel nomenament d’en Carles).