Junqueras i els ocells de fang

Junqueres, el segon de bord de la gran deriva metafòrica, dilluns va posar-se a tir de la Terribas, fins no fa massa implacable stopper, ara voluntariosa assistent de la davantera del procés (Dugarry, Roberto Dinamita i Romerito uns craks al seu costat).

El motiu de l’entrevista, si no vaig errat, va ser el pressupost 2016 de la Generalitat de Catalunya. La Terribas centrava pilotes tenses, a mitja alçada, ben dirigides. I el conseller d’Economia s’entretenia driblant-se ell mateix, sense acabar d’empènyer la pilota dins de la porta buida per gentilesa de Catalunya Ràdio —informació lliure, rigorosa i solvent—.

El bon Jonqueras no és home de subjecte, verb i complement. Al contrari, el seu discurs, carregat de subordinades que es subordinen a xarxes de subordinades prèvies, ve a ser com la materialització retòrica dels dibuixos de l’Esher: escales amunt i avall que semblen no portar enlloc i que si t’hi fixes massa pots acabar marejat.      

Junqueras de la mà de la Terribas es va endinsar en el seu laberint pressupostari, sense que poc aconseguís entendre un borrall (en graciós gir lingüístic presidencial). Serà que no tinc ni idea de sumes i de restes, de comptes públics i de capítols pressupostaris. Vaig quedar tan trasbalsat per la meva supina ignorància que, més tard, vaig tornar a sentir l’entrevista, aquest cop armat amb el diccionari Collins, no fos cas que el vicepresident hagués respost en anglès, sense jo saber-ho. Però no, l’idioma emprat va ser el català. I jo vaig plorar amargament, com una regidora de Badia del Vallès que la setmana passada al Parlament es queixava, amb raó, que les discussions sobre pressupostos no les entén ni Déu.

L’observació dels debats sobre comptes públics a Catalunya, des de fa una colla d’anys, em porta a pensar que l’opacitat en les explicacions obeeix a la voluntat de mantenir els ciutadans lluny de les claus d’una economia que cau a trossos (la de la Generalitat) —i a la inoperància d’uns responsables polítics que mai s’han vist amb cor de redimir-la, ni ara—. Desvetllar els misteris de la comptabilitat del govern català significaria posar al descobert els desequilibris que perpetuen el repartiment injust i classista dels recursos del país, la subordinació punyent als capricis de l’estat espanyol, el maltractament sistemàtic als ens territorials i, a traves d’ells, als veïns que han suportat amb santa paciència l’empobriment en la prestació dels serveis públics essencials.

Els pressupostos 2016 no són els més socials de la història, no són els més justos de la història, no són els més realistes de la història. Preveuen tancar amb números vermells (un 0,7% del PIB en termes del Sistema Europeu de Comptes) però camuflen moltes més pèrdues; amaguen despeses executades en exercicis anteriors no comptabilitzades; condemnen l’administració pública a seguir operant amb entitats financeres que han massacrat els catalans més fràgils (quina indignitat!); rendeixen la Generalitat als interessos d’una colla de grans empreses que monopolitzen la prestació de serveis bàsics essencials; hipotequen el futur del país sense proposar cap mena de modificació pressupostària estructural. I d’això la culpa no la busqueu a Madrid.

Al contrari, pregunteu-vos per què Junqueras manté el discurs econòmic del govern, com abans ho havia fet Mas-Colell, lluny del debat ideològic, de l’anàlisi a fons de la realitat econòmica del país. Pregunteu-vos per què Junqueras es queda en una retòrica provinciana, obscura i opaca, sense aixecar les estores que amaguen totes les desigualtats.

La principal funció d’un pressupost públic consisteix, no ho oblideu, en convertir-se en un instrument que garanteixi la redistribució de la riquesa del país. Els comptes públics de la Generalitat de l’any 2016 no compleixen aquesta funció redistributiva. Junqueras ho sap, i per això no en parla. Al contrari, prefereix fer ocells de fang i, des dels estudis de Catalunya Ràdio, llençar-los a volar... No trigarem a veure’ls caure i esmicolar-se en mil bocins i, amb ells, les il·lusions dels pocs que s’han deixat enlluernar per un miratge més aviat maldestre: segons la darrera enquesta del CIS, més d'un 80% dels ciutadans pensen que la situació econòmica és dolenta. Potser algú haurà de canviar el discurs.

          

P.S.: No perdem l’esperança sobre una futura millora de la capacitat comunicativa de Junqueras en el futur: ERC ha tingut l’encert de nomenar cap de comunicació a un ciutadà olesà: Carles A. Foguet. He de confessar-vos que quan vaig llegir la notícia a La Vanguardia, em vaig espantar. Era tan laudatòria, en un estil tan de necrològica de la casa, que, en un  primer moment, vaig pensar que el Carles s’havia mort. Però no, únicament en cantava els mèrits i lloava l’elecció dels republicans. Feia temps que, en el diari del senyor comte de Godó, no llegia un perfil tan entregat sobre ningú. De fet, des que Durán i Lleida va desallotjar la suite ocupada del Palace. Ah! Junqueras driblant el discurs ideològic i La Vanguardia lloant el nou director de comunicació d’ERC: alguna cosa està canviant a Catalunya, però no forçosament a millor (i quedi clar que no ho dic pel nomenament d’en Carles).  

 

Defensa del President que és víctima d'un escac al Rei

Des del púlpit de la radiofonia pública catalana, la Mònica Terribas ha coronat l’Artur Mas com a primer rei de la República catalana independent; però els campanars no han repicat en homenatge, ni les mares novelles han rebatejat els seus nadons, ni als carrers s’ha fet festa grossa, ni el cel s’ha omplert de lluminària pirotècnica, ni a les verges se’ls ha esquinçat el vel, ni les taronges han madurat de cop, ni la tardor s’ha trastocat en primavera i les roses han florit, ni ha esclatat la lluïssor dels ulls enamorats. Als carrers no s’han fet catifes amb pètals de mil colors, ni les iaies han enfornat galetes amb anissos, ni als màstils s’han penjat les banderes de popelín. Els ocells encara no han tornat del sud, el gel es continua fonent, el pa s’asseca com si res...

A la Generalitat segueixen treballant els mateixos que ja treballaven abans. La catèrvola d’assessors ociosos mandregen en els despatxos com si no hagués passat res. El govern dels millors continua exemplificant la diferència entre faula i impostura: el conseller Homs encara posa l’accent, per posar-lo en algun lloc, sobre la pe; el conseller Vila fa capelletes cada matí i lamenta amb gest sentit els morts que les seves carreteres maten; el conseller Ruiz no para de rosegar la sanitat pública amb els incisius esmolats amb el corindó que paguen les mútues; la consellera Rigau, enlloc d’anar a escola, fa el carrer d’emissora en emissora; el conseller Mas-Colell ja no sap que dir per amagar que han fet fallida, però que els endollats incompetents encara passen per caixa cada final de mes; la consellera Munté assaga futilitats davant el mirall; el conseller Puig carrega el pesat llast de la fatxenderia; i així fins al final...

Només Rajoy ha confós els estudis de la Diagonal amb Westminster, com els nostres avis van creure que, als altres estudis del carrer Casp, hi havia estampida quan un vailet feia terrabastall amb closques de coco. I, mutatis mutandi, en Rajoy ha pensat que si Mas era un rei, ell ben podria fer-li escac via Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A ningú pot sorprendre que a l’imperial Madrid, on del culte a la personalitat han fet tot un art, pensin que “muerto el perro, se acabó la rabia”.

Mas penso que no reuneix el perfil per ser el President del govern de concentració que es necessita per encetar la nova república catalana: ha estat el principal responsable d’un govern ineficient, incompetent i antisocial; és el cap d’un partit corrupte que aplicava les seves pràctiques corruptes en el govern de la Generalitat; confon Convergència amb Catalunya, amb una idea patrimonial de la nació, fins al punt que, alguns dels que l’han sentit, ara pensen que la corrupta és Catalunya i no Convergència.

Amb tot, vaig pensar que el 9 de novembre passat va fer allò que els ciutadans demanaven: va posar les urnes perquè tothom pogués votar, en llibertat, si volia una pàtria independent o no. No va desobeir al Tribunal Constitucional perquè, en la prelació d’obediències, nosaltres, els ciutadans, som els primers. I, per això, ara no el podem deixar tirat.

No m’agrada que hagi forçat una llista pretesament unitària amb ell de candidat tapat. Però, utilitzant la imatge que tan li plau, no podem deixar que les aigües, que ha estat capaç de separar, ara es tanquin sobre seu i l’engoleixin. Ha de fer el que queda de camí amb nosaltres, com un més. I això, li devem.

Edmond Burke deia que una de les causes de les commocions d’un estat són les pugnes entre el magistrat i la multitud... Ara estem vivint un d’aquests enfrontaments, ja que en un bàndol de la pugna hi ha els magistrats, i en l’altre hi hauria d’haver una multitud de catalans que fes costat al President Mas. Jo m’apunto a la lluita de la desobediència i la subversió perquè com deia el liberal Burke: “la subversió contra un govern s’hauria de considerar com una etapa preparatòria per a l’organització d’alguna cosa millor, ja sigui pel que fa a l’esquema mateix del govern, les persones que hi participen, o ambdues coses”.

Nota al peu: La citació correspon a Pensamientos sobre la causa de los actuales descontentos, Edmund Burke, 1770.