Camuflar és
dissimular una cosa cobrint-la, transmutant-ne l’aspecte o confonent-la entre
moltes. Camuflar equival, doncs, a amagar mantenint l’objecte, la persona o la
cosa a la vista. On camuflaries un llibre? Doncs entre d’altres llibres,
similars en grandària i color a ser possible. O entre llibres, tots ells
diferents. On dissimularies un bitllet de cinc euros? En un feix de bitllets de
cinc euros. Què faries per camuflar un jove grenyut en una convenció de calbs?
El pelaries al cero.
Neus Munté,
vicepresidenta del govern pels pèls de Catalunya, ha intentat fer un exercici
de camuflatge maldestre amb les conseqüències que pot tenir l’informe de
l’Agència Antifrau sobre la privatització i posterior gestió privada d’Aigües
Ter Llobregat, l’artefacte que abasteix d’aigua potable bona part de Catalunya.
La portaveu governamental ha intentat treure ferro a un cas d’una gravetat
extrema que hauria de posar sobre la taula un assumpte llargament amagat pels representants
polítics: els efectes positius o perniciosos de la privatització (o
externalització) dels serveis públics. He de dir-vos que jo no tinc, en aquesta
matèria, una preferència clara. D’entrada, i per convicció ideològica, hauria
de estimar-me més la gestió pública. Ara bé, la meva experiència en
l’administració em fa afirmar que, en determinats supòsits, pot arribar a ser
beneficiós encarregar la prestació de determinats serveis a operadors privats.
Malauradament, la Llei de Contractes del Sector Públic, que és la que regula la
relació de l’administració amb els seus concessionaris, sembla haver estat feta
per afavorir a aquests i per afeblir l’interès general.
En els darrers
anys, empesos per uns prejudicis ben equivocats, molts càrrecs electes han llençat
les administracions que governen en braços de les grans empreses de prestació
de serveis (neteja viària i recollida d’escombraries, instal·lacions
esportives, residències geriàtriques, serveis sanitaris...). Nosaltres a Olesa
vam procurar evitar-ho (o, per ser més exactes, evitar-ne el seu increment). No
només per una qüestió de conviccions ideològiques, que també, sinó per la
constatació que supeditar l’acció pública a grans operadors pot provocar greus
problemes en la prestació d’uns serveis de qualitat.
Les diferències entre la prestació directa i
l’externalitzada són moltes. Però jo en destacaria fonamentalment tres:
- 1.- Les empreses prestatàries de serveis actuen amb afany de lucre.
-
2.-L’òrgan que contracta (l’administració), fins i tot més enllà de les
condicions pactades inicialment, ha de garantir l’equilibri econòmic de la
concessió, el subministrament o l’obra. Això vol dir que qui treballa per al
sector públic ha de tenir garantit que no generarà pèrdues econòmiques amb la
seva activitat, encara que existeixi una volàtil referència al risc i ventura
de l’empresari. Algú que llegeixi aquest article pot dir que això és fals i
posar l’exemple de les càrregues financeres que generen els impagaments
reiterats d’algunes administracions. I aquest algú té raó. Però no és menys
cert que, mentre que el proveïdor petit té moltes dificultats per a fer valer
els seus drets, les grans corporacions no tenen aquest problema. Aquests
operadors disposen de recursos més que suficients per garantir un cobrament immediat
de la seva feina —des de departaments de reclamacions que intervé quan es
produeix el menor retard fins a equips d’advocats que amenacen amb la imposició
de penalitzacions per incompliment de les condicions contractuals—. En els
llistat dels perjudicats per la morositat pública els proveïdors que han de
suportar períodes de pagament més llargs són els petits o mitjans.
L’administració de l’estat o l’autonòmica hauria d’establir mecanismes que
garantissin la igualtat de tracte entre operadors i concessionaris. Les
intervencions habilitades ho haurien de fer possible, enlloc de mirar cap a una
altra banda i quedar-se sempre ancorats en els detalls superflus. En resum que
les empreses no hi perden mai, sobretot si són grans. En el cas d’Aigües Ter
Llobregat això és tradueix en una revisió quinquennal dels preus per tal
d’integrar els costos efectius realitzats per l’empresa concessionària
(Acciona). L’Oficina Antifrau ha detectat facturació creuada entre societats
vinculades amb Acciona que únicament tenen per objecte incrementar la despesa
de prestació del servei i provocar, lògicament, un increment de les tarifes en
el moment de la revisió (per restablir l’equilibri econòmic de què parlava més
amunt).
-
3.- Es podria pensar, de manera parcialment errònia, que el gran avantatge de
la prestació privada de serveis públics es troba en el fet que ja no són
funcionaris els que han de fer la feina bàsica. Fins a cert punt això és cert,
però cal fer dues observacions: en primer lloc es fa necessari comprovar que,
cada vegada més, les administracions tenen un menor percentatge de funcionaris
de carrera en les seves plantilles; en segon lloc, la càrrega de treball
d’aquests serveis acostuma a ser subrogada sempre que hi ha un canvi
d’operador. És a dir, les empreses que guanyen una licitació estan obligades a
mantenir els mateixos treballadors que venien prestant el servei. Per tot això,
no és del tot clar que l’externalització es tradueixi automàticament en una
major eficiència de la mà d’obra, o un increment de la seva productivitat. Ben
al contrari, les condicions dels treballadors acostumen a empitjorar i els seus
drets laborals a perillar, però sense que la qualitat del servei prestat
millori significativament (l’única cosa que millora són els beneficis de les
empreses). Això només acostuma a passar, la millora de la qualitat, quan la
gestió del servei privatitzat, la concessió administrativa o l’obra pública la
tira endavant un petit o un mitjà operador local. Quan l’operador és una de les
grans corporacions, qui el contracta corre el seriós perill de perdre el
control. Així arriben els conflictes i una certa inacció de l’administració que
no acaba de sentir-se responsable d’allò que està passant, quan ho és
definitivament com a titular últim de l’obligació contreta.
Les lleis
aprovades en els últims anys han deixat indefensa l’administració davant de les
grans corporacions que han vist blindades les seves posicions. D’altra manera,
no s’entendrien casos com el de la plataforma Castor o la línia de l’AVE
Barcelona-França, que poden suposar extraordinaris beneficis per a Florentino
Pérez i el seu entramat empresarial, malgrat el seu comportament clarament
irresponsable, negligent i antieconòmic. Tampoc es podria entendre el drama de
la privatització de la gestió del subministrament de l’aigua potable a les
llars catalanes. El nostre govern, aquell que diuen que serà capaç de construir
un nou estat, es troba absolutament en mans d’Acciona, terroritzat per les
indemnitzacions que es podrien derivar de la resolució d’un contracte desastrós
i d’una concessió lamentable parida per l’equip del Conseller Recoder i beneïda
per l’actual Conseller de Cultura, Santi Vila.
En el capítol de
les felicitacions, que també n’hi ha d’haver, caldria situar a l’Oficina
Antifrau de Catalunya i al sindicat CGT que va ser qui, amb rigor i un treball
valuós, ha estat capaç de defensar l’interès públic davant la paràlisi de la Generalitat en aquest assumpte.
Un altre dia
parlarem de l’exemple contrari, que també n’hi ha: la catastròfica gestió
pública de les infraestructures ferroviàries espanyoles (i singularment les
catalanes) per part d’Adif. Però he volgut començar per l’ATLL, no fos cas que
algú penses que només per ser capaços de fer un estat serem immunes als perills d’un entramat
normatiu que afavoreix clarament determinades posicions oligopòliques.
