Defensa del President que és víctima d'un escac al Rei

Des del púlpit de la radiofonia pública catalana, la Mònica Terribas ha coronat l’Artur Mas com a primer rei de la República catalana independent; però els campanars no han repicat en homenatge, ni les mares novelles han rebatejat els seus nadons, ni als carrers s’ha fet festa grossa, ni el cel s’ha omplert de lluminària pirotècnica, ni a les verges se’ls ha esquinçat el vel, ni les taronges han madurat de cop, ni la tardor s’ha trastocat en primavera i les roses han florit, ni ha esclatat la lluïssor dels ulls enamorats. Als carrers no s’han fet catifes amb pètals de mil colors, ni les iaies han enfornat galetes amb anissos, ni als màstils s’han penjat les banderes de popelín. Els ocells encara no han tornat del sud, el gel es continua fonent, el pa s’asseca com si res...

A la Generalitat segueixen treballant els mateixos que ja treballaven abans. La catèrvola d’assessors ociosos mandregen en els despatxos com si no hagués passat res. El govern dels millors continua exemplificant la diferència entre faula i impostura: el conseller Homs encara posa l’accent, per posar-lo en algun lloc, sobre la pe; el conseller Vila fa capelletes cada matí i lamenta amb gest sentit els morts que les seves carreteres maten; el conseller Ruiz no para de rosegar la sanitat pública amb els incisius esmolats amb el corindó que paguen les mútues; la consellera Rigau, enlloc d’anar a escola, fa el carrer d’emissora en emissora; el conseller Mas-Colell ja no sap que dir per amagar que han fet fallida, però que els endollats incompetents encara passen per caixa cada final de mes; la consellera Munté assaga futilitats davant el mirall; el conseller Puig carrega el pesat llast de la fatxenderia; i així fins al final...

Només Rajoy ha confós els estudis de la Diagonal amb Westminster, com els nostres avis van creure que, als altres estudis del carrer Casp, hi havia estampida quan un vailet feia terrabastall amb closques de coco. I, mutatis mutandi, en Rajoy ha pensat que si Mas era un rei, ell ben podria fer-li escac via Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A ningú pot sorprendre que a l’imperial Madrid, on del culte a la personalitat han fet tot un art, pensin que “muerto el perro, se acabó la rabia”.

Mas penso que no reuneix el perfil per ser el President del govern de concentració que es necessita per encetar la nova república catalana: ha estat el principal responsable d’un govern ineficient, incompetent i antisocial; és el cap d’un partit corrupte que aplicava les seves pràctiques corruptes en el govern de la Generalitat; confon Convergència amb Catalunya, amb una idea patrimonial de la nació, fins al punt que, alguns dels que l’han sentit, ara pensen que la corrupta és Catalunya i no Convergència.

Amb tot, vaig pensar que el 9 de novembre passat va fer allò que els ciutadans demanaven: va posar les urnes perquè tothom pogués votar, en llibertat, si volia una pàtria independent o no. No va desobeir al Tribunal Constitucional perquè, en la prelació d’obediències, nosaltres, els ciutadans, som els primers. I, per això, ara no el podem deixar tirat.

No m’agrada que hagi forçat una llista pretesament unitària amb ell de candidat tapat. Però, utilitzant la imatge que tan li plau, no podem deixar que les aigües, que ha estat capaç de separar, ara es tanquin sobre seu i l’engoleixin. Ha de fer el que queda de camí amb nosaltres, com un més. I això, li devem.

Edmond Burke deia que una de les causes de les commocions d’un estat són les pugnes entre el magistrat i la multitud... Ara estem vivint un d’aquests enfrontaments, ja que en un bàndol de la pugna hi ha els magistrats, i en l’altre hi hauria d’haver una multitud de catalans que fes costat al President Mas. Jo m’apunto a la lluita de la desobediència i la subversió perquè com deia el liberal Burke: “la subversió contra un govern s’hauria de considerar com una etapa preparatòria per a l’organització d’alguna cosa millor, ja sigui pel que fa a l’esquema mateix del govern, les persones que hi participen, o ambdues coses”.

Nota al peu: La citació correspon a Pensamientos sobre la causa de los actuales descontentos, Edmund Burke, 1770.  

El cas de l’ull perdut

No, que ningú pensi que ens trobem davant d’un d’aquells relats de misteri on s’explica un fet delictiu i els lectors han de resoldre l’enigma amb l’ajut de les pistes que escadusserament va desvetllant l’autor.

Aquí de misteri no n’hi ha cap. De fet ni tant sols s’ha perdut cap ull, en el sentit de desaparèixer alguna cosa. Però la història és policíaca i negra, molt negra.

Tot va començar una tarda grisa de novembre. Barcelona, aquella que va ser rosa de foc, estava en vaga com només ho pot estar una ciutat que s’ha venut l’ànima per morralla. Una gernació de turistes embotia els quatre carrers visitables; els botiguers ara aixecaven la persiana, ara la tancaven, esglaiats a causa d’un vaporós pronòstic d’agitació. El carrer estava pres per la policia amb ordres de garantir l’ordre i aplicar la força amb la mala llet acomplexada de qui sap que té un monopoli que governen uns altres. Mig arraconats, els vaguistes desfilaven paint el fracàs de la convocatòria i cridant consignes que de tan fràgils es trencaven en mil bocins només sortir-los de la boca. De cop, algú va cridar més del compte, per neguit de la cúpula sindical, que es delia per anar a redactar un comunicat de premsa lloant l’èpica obrera i la direcció responsable dels alliberats de l’organització.

La policia s’hi va posar immediatament i allà que van amunt i avall amb estrèpit, per evitar el mal major que els aldarulls podien causar a la imatge del palmerar turístic. Corredisses, trencadisses, insults i, de cop, algú que dispara i un ull explota, que és el que amaga l’eufemisme d’un ull perdut. Ester Quintana es troba al lloc perquè ha volgut pregonar les seves penúries d’aturada i clamar contra la desigualtat d’un sistema implacable amb els afeblits. A l’Ester li han trencat els ossos de la cara enmig del terrabastall que acompanya a la repressió. I l’ambulància no pot arribar perquè cal deixar via lliure als que han rebut l’ordre de garantir la pau social a garrotades.

L’Ester Quintana perdrà la visió de l’ull, cap cabdill del fangar s’acostarà a disculpar-se o a confortar-la en una hora tan amarga. Al contrari, el conseller Felip Puig, que era qui tenia el comandament de la calamitat, suggerirà amb posat solemne que han estat els mateixos manifestants qui havien ferit l’Ester.

I fins avui no ha canviat la seva versió. Quan els advocats dels mossos acusats d’haver disparat van reconèixer que algun projectil havia fet explotat l’ull de l’Ester, va dir que era una estratègia de la defensa. Què dirà ara, que l’asseguradora de la Generalitat ha decidit indemnitzar l’Ester amb 260.000 euros pels danys patits (per evitar el pagament de la responsabilitat subsidiària, segons la vicepresidenta Munté)?

Puig va presentar la dimissió dies després dels fets, però el President Mas no li va acceptar.

I així acaba el cas de l’ull perdut: les bales de goma s’han eradicat de l’armament dels cossos de seguretat; els policies encausats esperen el judici penal; l’Ester també l’espera amb un ull menys i el compte corrent una mica més folgat per compensar-la, res que pagui el preu de tot el que va patir i els menyspreu de que va ser objecte; i Felip Puig, pontificant com sempre, però ara des d’una altra conselleria, i col·locant-se en els tacs de sortida per no fer tard al nou repartiment de prebendes.

Nota: Felip Puig ha dirigit, al llarg de la seva carrera política, les conselleries de Medi Ambient, Política Territorial i Obres Públiques, Interior i Empresa i Ocupació.

Segona nota: Vull enviar un petó a l'Ester Quintana amb un desig de felicitat per a ella.