No, que ningú pensi
que ens trobem davant d’un d’aquells relats de misteri on s’explica un fet
delictiu i els lectors han de resoldre l’enigma amb l’ajut de les pistes que
escadusserament va desvetllant l’autor.
Aquí de misteri no
n’hi ha cap. De fet ni tant sols s’ha perdut cap ull, en el sentit de
desaparèixer alguna cosa. Però la història és policíaca i negra, molt negra.
Tot va començar una
tarda grisa de novembre. Barcelona, aquella que va ser rosa de foc, estava en
vaga com només ho pot estar una ciutat que s’ha venut l’ànima per morralla. Una
gernació de turistes embotia els quatre carrers visitables; els botiguers ara
aixecaven la persiana, ara la tancaven, esglaiats a causa d’un vaporós pronòstic
d’agitació. El carrer estava pres per la policia amb ordres de garantir l’ordre
i aplicar la força amb la mala llet acomplexada de qui sap que té un monopoli
que governen uns altres. Mig arraconats, els vaguistes desfilaven paint el
fracàs de la convocatòria i cridant consignes que de tan fràgils es trencaven
en mil bocins només sortir-los de la boca. De cop, algú va cridar més del
compte, per neguit de la cúpula sindical, que es delia per anar a redactar un
comunicat de premsa lloant l’èpica obrera i la direcció responsable dels
alliberats de l’organització.
La policia s’hi va
posar immediatament i allà que van amunt i avall amb estrèpit, per evitar el
mal major que els aldarulls podien causar a la imatge del palmerar turístic.
Corredisses, trencadisses, insults i, de cop, algú que dispara i un ull
explota, que és el que amaga l’eufemisme d’un ull perdut. Ester Quintana es
troba al lloc perquè ha volgut pregonar les seves penúries d’aturada i clamar
contra la desigualtat d’un sistema implacable amb els afeblits. A l’Ester li
han trencat els ossos de la cara enmig del terrabastall que acompanya a la
repressió. I l’ambulància no pot arribar perquè cal deixar via lliure als que han
rebut l’ordre de garantir la pau social a garrotades.
L’Ester Quintana
perdrà la visió de l’ull, cap cabdill del fangar s’acostarà a disculpar-se o a
confortar-la en una hora tan amarga. Al contrari, el conseller Felip Puig, que
era qui tenia el comandament de la calamitat, suggerirà amb posat solemne que
han estat els mateixos manifestants qui havien ferit l’Ester.
I fins avui no ha
canviat la seva versió. Quan els advocats dels mossos acusats d’haver disparat
van reconèixer que algun projectil havia fet explotat l’ull de l’Ester, va dir
que era una estratègia de la defensa. Què dirà ara, que l’asseguradora de la
Generalitat ha decidit indemnitzar l’Ester amb 260.000 euros pels danys patits
(per evitar el pagament de la responsabilitat subsidiària, segons la
vicepresidenta Munté)?
Puig va presentar la
dimissió dies després dels fets, però el President Mas no li va acceptar.
I així acaba el cas
de l’ull perdut: les bales de goma s’han eradicat de l’armament dels cossos de
seguretat; els policies encausats esperen el judici penal; l’Ester també
l’espera amb un ull menys i el compte corrent una mica més folgat per
compensar-la, res que pagui el preu de tot el que va patir i els menyspreu de
que va ser objecte; i Felip Puig, pontificant com sempre, però ara des d’una
altra conselleria, i col·locant-se en els tacs de sortida per no fer tard al
nou repartiment de prebendes.
Nota: Felip Puig ha
dirigit, al llarg de la seva carrera política, les conselleries de Medi
Ambient, Política Territorial i Obres Públiques, Interior i Empresa i Ocupació.
Segona nota: Vull enviar un petó a l'Ester Quintana amb un desig de felicitat per a ella.
