Conec a molta gent que forma part de la
candidatura de Junts pel Sí i una majoria em cauen rebé o simplement els admiro.
Ara, amb la llista de confluència sobiranista
em passa com amb la macedònia: molts dels ingredients m’agraden fins a la
bogeria. Però no puc amb la pera. I una macedònia amb pera, la veritat, és que
no me l’empasso.
Ja sé que molts dels meus coneguts em diran
que la pera en la seva macedònia és poca cosa més que una anècdota, un
ingredient que no podia quedar al marge si es volia aconseguir una amanida
complerta. I potser tenen raó. Però a mi, què voleu que us digui, el seu gust
el trobo dominant i, francament, la seva presència em toca la pera.
Amb tot, vull reconèixer el compromís de
pomes, figues, préssecs, melons, síndries, cireres, maduixes i tutti quanti.
Estic convençut, però, de que quan arribem al
clímax, la pera voldrà imposar la seva fortor a totes les altres fruites.
Llavors caldrà ser implacable i confinar-la al paper d’un membre de l’amanida
com qualsevol altre. Ella s’hi resistirà. En vosaltres, amics, confio.
