D’entrada seria bo que sabéssiu que estic per
la independència del meu país, que és com dir que estic per la llibertat i el
benestar de la meva gent.
Fet aquest primer advertiment, aquí va un
segon: no m’agrada com avança el procés i, menys que mai, ara que ens acostem
als moments clau. No avancem com ho feien els seguidors de Gandhi davant de
l’imperi anglès: en silenci i al descobert. Ben al contrari, busquem protecció
darrera de cada obstacle que ens fa invisibles i ajupim el cap sempre que
podem. Ens falta esplendor i noblesa. Ens sobra por.
Clar que aquells hindús esparracats tenien un
líder que anava davant de tots, a primera fila, amb unes conviccions tan fermes
que res podia aturar-lo. No s’havien de conformar amb un estratega de despatx i
maqueta.
Sempre he pensat que els que dirigeixen conflictes
des de la reraguarda acostumen a ser uns manipuladors que tenen com a principal
objectiu preservar la seva ambició, encara que sigui al preu del sacrifici dels
qui van a primera línia.
Ja ho deia aquell altre hindú,
Rabindranath Tagore: “Què fàcil és
empènyer a la gent... però que difícil és guiar-la”.
Tant de bo que no ens trobem com el personatge
de la pel·lícula Senderos de Gloria
(Kubrick, 1957) que deia: “Por Dios, tal vez lo consigamos, sabemos que es
imposible conseguir la colina, pero tal vez sea posible conseguir la medalla”.
