Des del púlpit de la radiofonia pública
catalana, la Mònica Terribas ha coronat l’Artur Mas com a primer rei de la
República catalana independent; però els campanars no han repicat en homenatge,
ni les mares novelles han rebatejat els seus nadons, ni als carrers s’ha fet
festa grossa, ni el cel s’ha omplert de lluminària pirotècnica, ni a les verges
se’ls ha esquinçat el vel, ni les taronges han madurat de cop, ni la tardor s’ha
trastocat en primavera i les roses han florit, ni ha esclatat la lluïssor dels
ulls enamorats. Als carrers no s’han fet catifes amb pètals de mil colors, ni
les iaies han enfornat galetes amb anissos, ni als màstils s’han penjat les banderes
de popelín. Els ocells encara no han tornat del sud, el gel es continua fonent,
el pa s’asseca com si res...
A la Generalitat segueixen treballant els
mateixos que ja treballaven abans. La catèrvola d’assessors ociosos mandregen
en els despatxos com si no hagués passat res. El govern dels millors continua exemplificant
la diferència entre faula i impostura: el conseller Homs encara posa l’accent,
per posar-lo en algun lloc, sobre la pe; el conseller Vila fa capelletes cada
matí i lamenta amb gest sentit els morts que les seves carreteres maten; el
conseller Ruiz no para de rosegar la sanitat pública amb els incisius esmolats
amb el corindó que paguen les mútues; la consellera Rigau, enlloc d’anar a
escola, fa el carrer d’emissora en emissora; el conseller Mas-Colell ja no sap
que dir per amagar que han fet fallida, però que els endollats incompetents
encara passen per caixa cada final de mes; la consellera Munté assaga futilitats
davant el mirall; el conseller Puig carrega el pesat llast de la fatxenderia;
i així fins al final...
Només Rajoy ha confós els estudis de la
Diagonal amb Westminster, com els nostres avis van creure que, als altres estudis
del carrer Casp, hi havia estampida quan un vailet feia terrabastall amb
closques de coco. I, mutatis mutandi, en Rajoy ha pensat que si Mas era un rei,
ell ben podria fer-li escac via Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A
ningú pot sorprendre que a l’imperial Madrid, on del culte a la personalitat
han fet tot un art, pensin que “muerto el perro, se acabó la rabia”.
Mas penso que no reuneix el perfil per ser el
President del govern de concentració que es necessita per encetar la nova
república catalana: ha estat el principal responsable d’un govern ineficient, incompetent
i antisocial; és el cap d’un partit corrupte que aplicava les seves pràctiques
corruptes en el govern de la Generalitat; confon Convergència amb Catalunya,
amb una idea patrimonial de la nació, fins al punt que, alguns dels que l’han
sentit, ara pensen que la corrupta és Catalunya i no Convergència.
Amb tot, vaig pensar que el 9 de novembre passat va fer allò que els ciutadans demanaven: va posar les urnes
perquè tothom pogués votar, en llibertat, si volia una pàtria independent o no.
No va desobeir al Tribunal Constitucional perquè, en la prelació d’obediències,
nosaltres, els ciutadans, som els primers. I, per això, ara no el podem deixar
tirat.
No m’agrada que hagi forçat una llista
pretesament unitària amb ell de candidat tapat. Però, utilitzant la imatge que
tan li plau, no podem deixar que les aigües, que ha estat capaç de separar,
ara es tanquin sobre seu i l’engoleixin. Ha de fer el que queda de camí amb
nosaltres, com un més. I això, li devem.
Edmond Burke deia que una de les causes de les
commocions d’un estat són les pugnes entre el magistrat i la multitud... Ara
estem vivint un d’aquests enfrontaments, ja que en un bàndol de la pugna hi ha
els magistrats, i en l’altre hi hauria d’haver una multitud de catalans que fes
costat al President Mas. Jo m’apunto a la lluita de la desobediència i la
subversió perquè com deia el liberal Burke: “la subversió contra un govern s’hauria
de considerar com una etapa preparatòria per a l’organització d’alguna cosa
millor, ja sigui pel que fa a l’esquema mateix del govern, les persones que hi
participen, o ambdues coses”.
Nota al peu: La citació correspon a Pensamientos sobre la causa de los actuales
descontentos, Edmund Burke, 1770.
