Les
eleccions al Parlament de Catalunya ja són història. La campanya final de les
diferents candidatures ha donat l’empenta definitiva a la interpretació
plebiscitària d’unes eleccions que sobre el paper no ho eren. Recomptades les
paperetes, tothom té clar com han quedat els partits, però no hi ha acord a
l’hora de determinar el guanyador del plebiscit, ni n’hi haurà.
La segona
gran incògnita a resoldre era la de la incidència del vot metropolità. La comptabilització
final és prou clara: l’increment de votants en aquesta àrea —que va superar els
dos-cents mil nous electors— i la concentració del vot en menys candidatures
s’ha traduït en un creixement del vot unionista, concentrat en Ciutadans, en un
increment menor de les terceres vies (per l’efecte del nou format d’Unió), però
també en un augment remarcable del
sobiranisme, monopolitzat per la CUP.
El gran
derrotat en aquest intent de mobilització, amb un clar component identitari, ha
estat Xavier García-Albiol, el líder, acabat d’estrenar, del Partit Popular a
Catalunya. La intensa activitat d’aquest dirigent, concentrada en les comarques
del Barcelonès i Baix Llobregat, ha pretès sacsejar als sectors ciutadans que
habitualment no participaven en les eleccions al Parlament de Catalunya, amb un
índex d’abstenció molt superior al d’altres convocatòries.
Des de l’evidència
del comportament dual de l’electorat català —guanyadors diferents en les
mateixes demarcacions, en funció de l’àmbit de cada elecció—, García-Albiol ha
enfrontat amb una certa irresponsabilitat a autòctons i nouvinguts, a catalans
de soca-rel amb fills i nets d’immigrants, com si l’origen fos la principal variable
que explica el sentit de les preferències d’aquesta “majoria silenciosa”, com l'ha qualificada.
García-Albiol ha oblidat l’eix ideològic de la competència electoral i, sobretot, el
desgast que les posicions populars han patit en aquests territoris metropolitans,
on la crisi ha fet estralls i les polítiques dels seus correligionaris no han
ajudat a fer-la més passadora, sinó tot el contrari (o així és com ho perceben
els veïns d’aquests barris i ciutats).
Entre el
soci català de Rajoy i la becària de Rivera, els nous votants que han fet cap
als col·legis electorals han preferit a la segona: per ella, que s’ha mostrat
més desimbolta que el candidat badaloní, i també com un símptoma del desgast
del projecte popular i l’emergència de l’opció Ciutadans.
Els
cartells electorals són bona prova de que els assessors de campanya ja intuïen
que tot portava cap a aquí. En els pòsters del partit taronja compartien
protagonisme, en requadres separats, la candidata i el seu cap. La cartelleria
popular, amb la llegenda “plantem cara”, mostrava únicament el rostre allargassat
del candidat Albiol. De Rajoy, ni rastre.
Així,
doncs, els nous votants metropolitants s’han decantat per Ciutadans i, en menor
mesura, per la CUP. Les conseqüències semblen clares: la conurbació urbana
barcelonina ha donat l’empenta definitiva a les ambicions estatals d’Albert
Rivera, el primer català amb serioses possibilitats de ser President espanyol des de fa
molts anys, i, alhora, ha fet possible l’escac a l’Artur Mas, molt perjudicat
per l’estancament de la seva candidatura en aquest àmbit territorial.
Nota al peu: El quadre és d'elaboració pròpia a partir de les dades electorals de la Generalitat de Catalunya.
