García-Albiol s’extravia en l’àrea metropolitana

Les eleccions al Parlament de Catalunya ja són història. La campanya final de les diferents candidatures ha donat l’empenta definitiva a la interpretació plebiscitària d’unes eleccions que sobre el paper no ho eren. Recomptades les paperetes, tothom té clar com han quedat els partits, però no hi ha acord a l’hora de determinar el guanyador del plebiscit, ni n’hi haurà.

La segona gran incògnita a resoldre era la de la incidència del vot metropolità. La comptabilització final és prou clara: l’increment de votants en aquesta àrea —que va superar els dos-cents mil nous electors— i la concentració del vot en menys candidatures s’ha traduït en un creixement del vot unionista, concentrat en Ciutadans, en un increment menor de les terceres vies (per l’efecte del nou format d’Unió), però també en  un augment remarcable del sobiranisme, monopolitzat per la CUP.

 

El gran derrotat en aquest intent de mobilització, amb un clar component identitari, ha estat Xavier García-Albiol, el líder, acabat d’estrenar, del Partit Popular a Catalunya. La intensa activitat d’aquest dirigent, concentrada en les comarques del Barcelonès i Baix Llobregat, ha pretès sacsejar als sectors ciutadans que habitualment no participaven en les eleccions al Parlament de Catalunya, amb un índex d’abstenció molt superior al d’altres convocatòries.

Des de l’evidència del comportament dual de l’electorat català —guanyadors diferents en les mateixes demarcacions, en funció de l’àmbit de cada elecció—, García-Albiol ha enfrontat amb una certa irresponsabilitat a autòctons i nouvinguts, a catalans de soca-rel amb fills i nets d’immigrants, com si l’origen fos la principal variable que explica el sentit de les preferències d’aquesta “majoria silenciosa”, com l'ha qualificada.

García-Albiol ha oblidat l’eix ideològic de la competència electoral i, sobretot, el desgast que les posicions populars han patit en aquests territoris metropolitans, on la crisi ha fet estralls i les polítiques dels seus correligionaris no han ajudat a fer-la més passadora, sinó tot el contrari (o així és com ho perceben els veïns d’aquests barris i ciutats).

Entre el soci català de Rajoy i la becària de Rivera, els nous votants que han fet cap als col·legis electorals han preferit a la segona: per ella, que s’ha mostrat més desimbolta que el candidat badaloní, i també com un símptoma del desgast del projecte popular i l’emergència de l’opció Ciutadans.

Els cartells electorals són bona prova de que els assessors de campanya ja intuïen que tot portava cap a aquí. En els pòsters del partit taronja compartien protagonisme, en requadres separats, la candidata i el seu cap. La cartelleria popular, amb la llegenda “plantem cara”, mostrava únicament el rostre allargassat del candidat Albiol. De Rajoy, ni rastre.

Així, doncs, els nous votants metropolitants s’han decantat per Ciutadans i, en menor mesura, per la CUP. Les conseqüències semblen clares: la conurbació urbana barcelonina ha donat l’empenta definitiva a les ambicions estatals d’Albert Rivera, el primer català amb serioses possibilitats de ser President espanyol des de fa molts anys, i, alhora, ha fet possible l’escac a l’Artur Mas, molt perjudicat per l’estancament de la seva candidatura en aquest àmbit territorial.

Nota al peu: El quadre és d'elaboració pròpia a partir de les dades electorals de la Generalitat de Catalunya.

I have a dream... esbojarrat

La televisió ja té aquestes coses: si no esperes dues hores per anar a dormir després d’haver-la vist et pot provocar un tall de digestió cerebral; una atroç activitat mental en fase REM que molt poques vegades recordes quan despertes baldat després d’una nit agitada.

Això em va passar l’endemà del debat electoral de TV3. Tot, excepte que aquesta vegada recordava nítidament el meu somni i no em va quedar altra solució que demanar una sessió urgent amb el meu psicòleg.

Vosaltres penseu, com jo, que els debats electorals han deixat entreveure una certa tensió sexual entre la pubilla de l’unionisme i el mascle alfa del sobiranisme? Vosaltres no penseu que la murrieria revoltosa de la ciutadana Arrimadas i la indignació amb sordina del Romeva amaguen una atracció capaç d’enderrocar les barreres identitàries que els separen?

Doncs en el meu somni, ambdós han guanyat la batalla a les convencions i als apriorismes i es casen en un temple lluminós curull de margarides i camèlies. El Rowan Atkinson (com a quatre casaments i un funeral) oficia el feliç enllaç, flanquejat pel Garcia Albiol i l’Iceta, el primer vestit d’escolanet —sempre m’han fet gràcia els oficis religiosos on els escolanets són més grossos que els capellans— i el segon abillat amb transparències de querubí.

Els bancs de la família del nuvi han quedat petits, ja que hi són convidats els 50.000 germans i germanes amb qui comparteix candidatura. El Rabell, que fa de pare del Romeva, no pot amagar la seva indignació pel fet que el nen que era un Montesc ara s’ha tornat un Capulet i, a sobre, emparenta amb una Bòrgia.

Tampoc està massa content el padrí de la núvia, quasi tan alfa com el nuvi, però es consola pensant que al desembre serà ell el desitjat.

 Un convidat s’acosta al faristol a llegir les escriptures. És l’Espadaler, que, amb el seu to capellanívol, clama en favor de la família i llegeix amb delit la Constitució, encara que acaba dient que li falten afegits.

Al fons de la sala té lloc un incident desagradable entre el servei de seguretat i la Mònica Terribas. La periodista vol accedir a les cabines de transmissió. Els goril·les li neguen el pas adduint que les cabines són reservades per la premsa.

Però si sóc la veu de Catalunta — es reivindica la Terribas.

A nosaltres no ens enganya, vostè ve de la part del nuvi— li etziben els de seguretat.

L’església és tan gran que, malgrat la fresa que provoca l’incident, la cerimònia pot continuar sense problemes.

El maldestre Atkinson, entre quequejos, pregunta si algú té algun retret a fer que impedeixi celebrar el casori. Des del públic s’aixequen mosquejats el Baños i la Gabriel i li retreuen ben alt: Vostè calli, capellanot, que aquí les preguntes les fem nosaltres!

Però l’interrogatori cupaire tampoc en treu l’aigua clara ni provoca cap daltabaix. Els nuvis són a punt de donar-se la mútua aprovació...

I en aquest moment em vaig despertar, febrívol i trasbalsat, el casament era impossible: els de Pronovias han fotut el camp de Catalunya! Quina tragèdia!