La televisió ja té
aquestes coses: si no esperes dues hores per anar a dormir després d’haver-la
vist et pot provocar un tall de digestió cerebral; una atroç activitat mental
en fase REM que molt poques vegades recordes quan despertes baldat després d’una
nit agitada.
Això em va passar l’endemà
del debat electoral de TV3. Tot, excepte que aquesta vegada recordava
nítidament el meu somni i no em va quedar altra solució que demanar una sessió
urgent amb el meu psicòleg.
Vosaltres penseu,
com jo, que els debats electorals han deixat entreveure una certa tensió sexual
entre la pubilla de l’unionisme i el mascle alfa del sobiranisme? Vosaltres no
penseu que la murrieria revoltosa de la ciutadana Arrimadas i la indignació amb
sordina del Romeva amaguen una atracció capaç d’enderrocar les barreres
identitàries que els separen?
Doncs en el meu
somni, ambdós han guanyat la batalla a les convencions i als apriorismes i es
casen en un temple lluminós curull de margarides i camèlies. El Rowan Atkinson
(com a quatre casaments i un funeral) oficia el feliç enllaç, flanquejat pel
Garcia Albiol i l’Iceta, el primer vestit d’escolanet —sempre m’han fet gràcia
els oficis religiosos on els escolanets són més grossos que els capellans— i el
segon abillat amb transparències de querubí.
Els bancs de la
família del nuvi han quedat petits, ja que hi són convidats els 50.000 germans i
germanes amb qui comparteix candidatura. El Rabell, que fa de pare del Romeva,
no pot amagar la seva indignació pel fet que el nen que era un Montesc ara s’ha
tornat un Capulet i, a sobre, emparenta amb una Bòrgia.
Tampoc està massa
content el padrí de la núvia, quasi tan alfa com el nuvi, però es consola pensant
que al desembre serà ell el desitjat.
Un
convidat s’acosta al faristol a llegir les escriptures. És l’Espadaler, que,
amb el seu to capellanívol, clama en favor de la família i llegeix amb delit la
Constitució, encara que acaba dient que li falten afegits.
Al fons de la sala
té lloc un incident desagradable entre el servei de seguretat i la Mònica
Terribas. La periodista vol accedir a les cabines de transmissió. Els goril·les
li neguen el pas adduint que les cabines són reservades per la premsa.
Però si sóc la veu
de Catalunta — es reivindica la Terribas.
A nosaltres no ens
enganya, vostè ve de la part del nuvi— li etziben els de seguretat.
L’església és tan
gran que, malgrat la fresa que provoca l’incident, la cerimònia pot continuar
sense problemes.
El maldestre
Atkinson, entre quequejos, pregunta si algú té algun retret a fer que impedeixi
celebrar el casori. Des del públic s’aixequen mosquejats el Baños i la Gabriel
i li retreuen ben alt: Vostè calli, capellanot, que aquí les preguntes les fem
nosaltres!
Però l’interrogatori
cupaire tampoc en treu l’aigua clara ni provoca cap daltabaix. Els nuvis són a
punt de donar-se la mútua aprovació...
I en aquest moment
em vaig despertar, febrívol i trasbalsat, el casament era impossible: els de
Pronovias han fotut el camp de Catalunya! Quina tragèdia!
