Aquest divendres a València
hi haurà vetlles de resistència: el món de l’arquebisbe Cañizares col·lapsa,
els enemics de la pàtria retrunyen amb estrèpit ensordidor i cal convocar a oració
sentida i multitudinària. S’ha d’establir comunicació amb el bon Déu perquè ens
empleni de benaurances i ens ajudi a salvar la pàtria que és desfà.
Això no és lluita política,
ha dit Cañizares, aquest és un combat moral. I com en tota causa eminent, és
imprescindible que tothom inverteixi en la batalla el millor de sí mateix, fins
al martiri, si és el cas.
Algú podria pensar
que aquesta crida a la resistència espiritual és un recurs massa emprat pel
nacional catolicisme espanyol (un dels corrents de la cúria de l’Estat, n’hi ha
més). Ho exemplificaran amb aquelles altres vetlles on des del púlpit de les
esglésies espanyoles es pregava al Senyor perquè acabés amb els moros impius que lluitaven
per la independència del nord d’Àfrica; o aquelles altres on la parròquia
enfervorida resava perquè el bon Déu fes miques als desagraïts americans que
pagaven amb ressentiment i traïdoria el salconduit evangelitzador a la glòria
eterna que els espanyols els havien facilitat; o aquelles súpliques per la
victòria en la lluita empresa pel General Franco i altres defensors de la Fe:
la Cruzada que “como el amor patrio, cuando se ha sobrenaturalizado por el amor
de Jesucristo, nuestro Dios y Señor, toca las cumbres de la caridad cristiana,
hemos visto una explosión de verdadera caridad que ha tenido su expresión
máxima en la sangre de millares de españoles que le han dado la grito de
"¡Viva España!" "¡Viva Cristo Rey!".
Al contrari, la
iniciativa del Cardenal Cañizares per la seva senzillesa no té precedents. Es
potser massa tèbia i oblida la protecció dels anyells que en primera línia, com
Rajoy, volen salvar la unitat d’Espanya. Un greu error.
Fixeu-vos sinó en la
història d’Anselmo Oñate, mestre de primària d’una escola rural castellana, que,
per tal d’aconseguir diners per pagar la
cirugia d’un alumne, s’havia d’apuntar a un concurs radiofònic de doblo o me
planto.
El dia del repte, el
bon professor va anar acumulant pessetes i contestant preguntes de dificultat
creixent, mentre tot el poble que s’havia aplegat al voltant d’un aparell de
ràdio l’animava des de la distància.
Bé, tot el poble no.
Un capella i dues velletes també escoltaven un aparell de bovines des de l’habitació
del nen malalt. Però, alhora, no paraven de resar a una imatge de San Narcís.
Als estudis
radiofònics de Madrid el venerable mestre va arribar a l'última pregunta que
el podia fer guanyar la quantitat que necessitaven. Els locutors, perversos i
retorçats, com tots els d’aquesta espècie indigna, van manipular el concurs
fins a trobar la pregunta més difícil: “¿Quien fue el delantero centro que
marcó el primer gol oficial en el antiguo campo del Club Ciclista de San
Sebastián el dia de su inauguración?”
La lectura de la
pregunta va provocar una autèntica commoció: el mestre va patir un mareig que
semblava que li impediria respondre; el públic de l’estudi compadia al vell
professor que se’ls havia fet simpàtic; al poble el desànim era general; les
velles i el capellà que confortaven l’infant ploraven desconsolats; només el
nen va fer el cor fort i va continuar pregant a San Narcís.
I llavors es va
produir el miracle, el vell mestre s’aixecà i va fer-se repetir la pregunta:
¿Quien fue el delantero centro que marcó...? I tocant-se el pit, amb la
dignitat que només tenen els mestres cultes, però morts de gana, va dir: “Yo,
Anselmo Oñate, Pichirri, en 1915... y de penalti”.
El Senyor havia
escoltat les pregàries del nen moribund i havia intervingut amb divina gràcia.
El cardenal
Cañizares hauria d’haver estat tant perseverant i amatent com aquell vailet de
la postguerra. Ahir no s’hauria d’haver mogut de costat de la ràdio per evitar
que el president Rajoy fes el més gran dels ridículs en mans d’un periodista
pervers. Si s’hagués entregat a l’oració com calia, al President del Govern
també li haurien fet preguntes de les que coneixia la resposta: ¿Cómo se
llamaba el capitán que acompañava a Valentina en sus viajes a lo largo y ancho
de este mundo? ¿Cuánto suman tres más dos? ¿Como suena la silaba formada por
las letras B y U? ¿Qué contenían los sobres que repartia Bárcenas cuando era
tesorero del PP?
Nota al peu: La
citació entre cometes és un fragment literal de la Carta colectiva de los obispos españoles con motivo de la guerra en
España. Val a dir que la dita carta va ser col·lectiva, però no tots els
bisbes la van signar, cosa que honora a qui no ho va fer.
Segona nota: La història de Pichirri és original de José Luis Sáenz de Heredia, guionista y director de la pel·lícula Historias de la Radio, de 1955.
