Situem-nos en el mes de març de 2014: Davant
d’una audiència enfervorida i entregada, el President de la Generalitat clausura
la convenció de Convergència Democràtica de Catalunya, amb una referència
bíblica: “els catalans guanyaran al seu Goliat amb astúcia, determinació i
voluntat”. L’oratòria d’en Mas mai ha estat especialment reeixida pel que fa a
referències intel·lectuals de nivell; qui sap si aquesta indigència argumental
explica el seu ascendent sobre una societat que no està per orgues ni
subtileses.
Aquell dia ens va dir que ja no calen fones i
punteria per vèncer l’enemic, ni valor, ni coratge. Ara n’hi ha prou amb
murrieria, resolució i propòsit. La guerra, la vella batalla, es guanya als
escons. A David només li queda identificar l’adversari i posar-se en mans del
més hàbil i astut..
Clar que la suposada astúcia presidencial
únicament ha servit per cobrir d’opacitat el procés. En nom d’uns plans
sibil·lins que ens han de portar a la victòria final, ha anat amagant
estratègies (si és que en tenia alguna de preconcebuda) i ens ha fet avançar de
tentines, entre secrets i ocurrències. I al final, amb tant d’enginy i artifici,
però ben a les fosques, no sabem on anem; què passarà el 28S en cas de guanyar
les candidatures sobiranistes; quina mena de país som a punt de construir.
Substituir debat obert per tacticisme ens ha
fet entrar en el terreny de la Fe. Un
negociat que va dominar el David aniquilador de gegants paorosos. Vet aquí un
dels seus salms, el 27:
1. El Senyor és la meva llum i la meva
salvació: de qui haig de tenir por?
El senyor és la defensa de la meva vida: de
qui m’haig d’espantar?
2. Quan s’aboquen contra mi els malvats, per
devorar la meva carn,
són ells, els enemics i els meus perseguidors,
els qui ensopeguen i cauen.
