Colors càlids,
mobiliari funcional però robust, tecnologia integrada amb discreció, el Parlament
de Catalunya no pateix d’estètica nou ric, que bé! Excepte els passadissos, els espais són minúsculs; els despatxos menuts; el
saló de sessions de tant xiquet fa angunia i sorprèn a qui el visita si abans
l’ha vist per televisió: la profunditat de camp és només un artifici de la
càmera i ses senyories debaten amuntegades; a les sales de grups no hi cap
tothom que vol assistir a les reunions i la premsa treballa com pot en racons o
passadissos.
Al Parlament de
Catalunya tot és de la mida de la legislació de segon ordre que, fins ara, s´hi
venia discutint i aprovant.
Només el bar té una
grandària comparable a la d’altres cambres de primer nivell. Perquè també aquí,
els dies de ple parlamentari (no de control), la majoria de representants viuen
a qualsevol lloc excepte al saló de plens. Alguns es queden feinejant als
despatxos (habitualment tasca de partit que no fa profit al país), d’altres la
fan petar pausadament als sofàs de les sales comunes sobre qualsevol tema que
vingui de gust. I molts, probablement una majoria, parlen amigablement davant d’una
consumició subvencionada. Però tots amb un ull a les pantalles del circuit tancat
que emet en directe imatges del faristol de la sala de plens, on un o altre es
dedica a la retòrica fina per mitja dotzena de companys i, sobretot, per la
televisió.
Mai aquests dies
de vergonya es punxen les càmeres que ofereixen plans generals de la sala. Si ho
fessin, ens entristiríem amb un panorama d’escons buits i potser se’ns donaria
per pensar que qui sap si cent trenta-cinc senyories són massa per la feina que
s’hi fa.
Però atenció! El
potent equip de so, que hi és però que també està integrat amb gust, avisa a toc de
sirena que s’acosta l’hora de les votacions. Els parlamentaris tanquen els
portàtils, o ajornen les tertúlies o acaben els beures i s’afanyen a ocupar els
seus escons. No saben què s’ha discutit, no saben com ha anat el debat, no
tenen ni idea de què proposa el seu grup ni de quines són les propostes dels
rivals. Però no pateixen: un coordinador
els instruirà, quan la presidenta els commini a pitjar els botons, sobre què
han de votar: si aixeca la mà i estira un dit, el vot haurà de ser afirmatiu;
si els dits aixecats són dos, abstenció; però si en són tres, morruts a votar
que no.
En un parlament
de mobiliari funcional i discret, la rusticitat de la consigna manual és un
anacronisme a superar. Però mentre aquest sistema continuï vigent,
assegureu-vos a l’hora d’anar a votar que els candidats tenen com a mínim tres
dits en una mà. Amb una mica de sort els serviran per aprovar, entre d’altres:
-
La
constitució de la República Catalana.
-
Uns
pressupostos que garanteixen l’Estat del Benestar.
-
Unes
lleis tributàries justes i redistributives.
-
La
llei d’Hisendes Locals.
-
La
llei Electoral Catalana.
-
La
llei de Governs Locals.
