Un estimat amic de
la meva Olesa natal, histrió deliciós, cada cop que anava a sopar amb els seus
amics casats i amb les seves criatures, un cop acabada la teca, actuava pels
més petits, divertint-los i escandalitzant-los alhora.
El meu amic,
desacomplexat, s’aixecava la camisa i tot ensenyant la seva panxota de bon
vivant, cantava La vaca per delit de
la mainada. Els menuts reien i acompanyaven l’artista amb crits, riures i
moviments compassats.
Han passat els anys,
aquells nens ara ja tenen família i d’aquells sopars de festa només recorden la
vaca. Gairebé no se’n recorden els uns dels altres, ni guarden memòria de quins
pares hi eren i quins no. Però
el meu amic i la seva vaca han vençut al temps i a l’oblit.
Això és el que
passarà amb el ball que es va marcar l’Iceta el dia de l’inici de la campanya
de les eleccions del 27S. El líder socialista s’ha guanyat un bocí
d’immortalitat amb la seva desinhibició dansaire.
Per sempre, els
manuals de màrqueting polític citaran l’Iceta com aquell pioner que va ensenyar
que entra dins del possible guanyar-se la simpatia dels votants amb les consignes
polítiques, però el que és segur és que tindràs la seva benevolença pietosa si balles esbojarrat,
cantes La vaca o aquella altra
d’”emocionada, agradecida, solamente puedo decir: gracias por venir”.
Clar que els Iceta
de torn es poden trobar amb el problema de que els que tinguin al voltant no
segueixin la coreografia. A aquests els recomano que facin el cor fort, posin
cara d’entremaliadura i, entre divertits
i escandalitzats, provin d’acompanyar l’artista principal.
El Pedro Sánchez,
amb els seus texans planxats amb ratlla (i si no ho són, ho semblen) i el seu
excés de midó (en sentit figurat), no va estar a l’alçada de la històrica
novetat el primer dia que l’Iceta es va deixar anar. Afortunadament ja ha après
que quan el públic riu i es diverteix té tendència a oblidar la vacuïtat del
que ha sentit. I ara ja balla.
