S'obre la tenda de campanya

Ja tenim aquí la “tan desitjada” campanya per a les eleccions generals del 26 de juny. Probablement tan “volguda” perquè això significa que s’ha acabat la precampanya de primavera, tediosa, previsible i depriment.

Els líders dels principals partits polítics nacionals han reaparegut jugant en camp propi en uns actes que els serveixen per desencotillar-se i descansar els peus amb les xinel·les d’estar per casa. Tots, sense excepcions, van presentar-se davant d’una audiència de fidels, amb els ulles clavats en les càmeres de televisió que, ara com ara, és l’escrutini que més interessa guanyar.

Però tots, hi eren tots? No, aliè al desplegament  un grup d’irreductibles s’ho va mirar tot amb un posat displicent. I liderant-los el simpàtic i incombustible Duran i Lleida, a qui el cel electoral li va caure sobre la closca, l’última vegada.

Amb un posat de “a mi, aquí, que se m’hi ha perdut”, Jorge Fernández Díaz es va acostar al centre cívic Portal de l’Eixample a mandrejar en l’inici d’una pugna política que no li ve gens de gust. Davant de poc més de cinquanta assistents (essent generós i assenyalant que molts estaven en nòmina —no sigueu dolents, vull dir nòmina oficial amb retenció d’IRPF i seguretat social—), el cap de llista de la circumscripció per Barcelona va desgranar, aparentment fastiguejat, alguns dels llocs comuns del discurs popular post no accepto l’encàrrec reial: gran coalició com la raonable sortida de l’atzucac en què els ciutadans han situat la política espanyola, manteniment de les útils polítiques que ens han fet sortir de la crisi (encara que segons les enquestes ningú ho acaba de notar), crítica ferotge als intrusos populistes que no tenen lloc reservat en l’anhelat gran pacte entre polítics adults i responsables, la indissoluble unitat de la pàtria...

De traca i mocador el lema dels populars. Us heu fixat que aquells que criminalitzen el dret a l’autodeterminació es presenten a unes eleccions amb sistema proporcional sota una divisa de clara arrel plebiscitària: “A favor”. Perquè en la lògica del referèndum només es pot estar o d’acord amb el plantejament que es consulta o en contra. Els dissenyadors de la campanya popular no deuen haver trobat que aquesta contradicció conceptual els hagi de fer cap mal. No deuen trobar inquietant, com jo ho trobo, aquest maniqueisme de tot o res; aquesta pauta inequívocament plebiscitària. A favor de què o de qui estant els populars? Se suposa que són favorables a tot el que Rajoy i els seus han fet des que són govern. Però estareu amb mi que l’eslògan és inconcret, poc definit, banal i buit. Un lema tan obert que pot donar peu a no pocs acudits (molt millor és l’”ahora más que nunca”, on vas a parar, encara que sospitosament s’assembla massa al ara més per Olesa del Bloc Olesà 2015). Està bé voler transmetre una imatge de positivitat, però el bon rollisme no constitueix prou actiu per atraure els votants indecisos —un 30% que, ja ho voldrien, té la clau del 26J, cosa que no m’acabo de creure—. I més quan a l’eteri a favor se li contraposa la imatge d’un candidat que, encara que no porti porra, va sorrut per la vida i renya més que parla. A favor d’un crispat que crispa, podria semblar que transmet la divisa sencera del PP, franquícia catalana.

L’entenimentada politòloga Maria José Canel defensa que els grans mítings ja no enganxen l’electorat com en el passat ho feien les multitudinàries concentracions de jubilats en places de braus, amb el berenar pagat. Són cares i ineficients, diu. Probablement té raó, perquè en aquesta nit d’estrena cap partit s’ha atrevit amb un acte de gran format. El PSC, per exemple, se n’ha anat fins a la platja de Pineda de Mar per donar el tret de sortida de la campanya. Buscant l’aixopluc d’un poble on governen i d’un alcalde que pugna, des de la presidència de la Federació de Municipis, per aixecar els ànims del municipalisme socialista (abans gairebé hegemònic, ara sorprenentment oblidat per la direcció nacional), el PSC va decidir convidar a botifarra als assistents, malgrat el perill que se’ls omplís de sorra. Tot i la notable assistència, cridats per la flaire de la brasa, la posada en escena feia més aviat peneta. La candidata, moderna però informal abillada amb un jersey de punt (?) vermell tercera internacional, va intenta aixecar els ànims d’uns seguidors decaiguts després de la publicació de l’enquesta del CIS que sembla enviar-los camí de la irrellevància. La senyora Batet no va estalviar entusiasme, ni èmfasis ni exaltació en el seu discurs inaugural. Ni tampoc va estalvia sís en la arenga; un sís que volien ser d’afirmació positiva i mai de incertesa condicional, no eren uns i si... eren un sí amb accent rotund. Magnífica la Batet, i ben il·luminada, que això ajuda en els resums televisius. Per la banda de la traca final, amb fanalets (de nou el referent olesà al centre de l’univers polític català), cal expressar una certa inquietud pel ball, aquest cop desmenjat, de l’Iceta, gens d’acord amb el somriure encantador de l’amfitrió, en Xavier Amor. Estic segur que el primer secretari va tenir una mala nit i que, en els propers dies, tornarà a recuperar la vitalitat Priscilla, reina del desert, que tant li escau (sigui dit amb el màxim respecte i afecte per un dels polítics més solvents de Catalunya, segons la meva humil opinió). Sobre el lema de campanya, millor no parlar: un sí pel canvi massa vist a cal puny i la rosa, que repeteix com l’all i embafa com les truites amb massa oli.

I ja que he arribat fins el tema de l’or líquid, us desitjo una feliç diada de Santa Oliva, patrona d’Olesa de Montserrat. Si us acosteu aquesta tarda a la nostra vila trobareu un gran ambient, actuacions musicals i botifarrada (sense sorra). Al vespre no us perdeu un ballable amb rumba catalana a càrrec de músics dels Ay, ay, ay. Tot organitzat pel nostre excel·lentíssim Ajuntament i els anomenats joves de Santa Oliva, que aquests sí que no canvien.

P.S.: Per si no recordeu Priscilla, reina del desert, podeu fer clic en el següent enllaç.

Demà més sobre la inauguració de la campanya: Girauta, “tiempo de acuerdo, tiempo de cambio”; Homs, “molt x defensar”; Rufián, “l’únic canvi possible”; Doménech, “guanyem el canvi”. I Iglesias “casualment enclenxinat”.   

                  

L’acció teleològica de Pedro Sánchez

Som a tocar d’unes noves eleccions generals en l’estat espanyol i tothom, en les cuinetes de les seus dels partits, esmola ganivets. Pedro Sánchez és qui té més avançada, en aparença, la pitança. Ha començat tan aviat que hi ha qui tem que, quan toqui, la teca arribi freda a taula. En la banda dels qui entenen la pressa, pesa allò del primer cop que deixa grogui el rival i l’inhabilita per sempre més. Primera incògnita: rapidesa pot convertir-se en precipitació?

Sobre el discurs del candidat socialista, destaca una clara preferència per l’acció teleològica: aquella que objectiva els individus com a mitjans o obstacles per aconseguir la fi que es persegueix. Jürgen Habermas va ser qui va definir aquest concepte clàssic a partir de les teories de Weber aplicades a les ciències socials. En el laboratori d’idees socialista, busquen fer oblidar que van fluixos de comunicació axiològica, la fonamentada en l’ètica i els valors, per culpa de la quota de corrupció institucional. Aquí, la neoproposta de Podemos està fent forat.

Però tornem a l’aplicació de la teleologia d’Habermas al discurs polític de Sánchez. En les eleccions del mes de desembre, l’objectiu, fer fora Rajoy, va eclipsar absolutament qualsevol altra missatge emès. La personalització d’una incompatibilitat radical va centrar la pugna en la figura dels dos líders —amb moments impagables, com el de l’insult de Sánchez titllantd’indecent el seu rival— i va deixar sense espai i altaveu a altres propostes programàtiques o a altres candidats territorials del partit —excepte al vaporós Iceta i la seva dança dels set vels—. Va ser la posada en focus d’una rivalitat personalíssima, una mutació extraparlamentària del “Vayase, señor González” que José Maria Aznar havia escenificat fa més de vint anys i que a Ciutadans van adaptar algunes setmanes més tard amb més polidesa.

El fracàs de la investidura i el camí traçat per l’hàbil Ribera, ha convençut els socialistes de la necessitat de mudar lleument l’acció comunicativa. Seguim, però, en el pla teleològic: guanyar per fer possible una finalitat que els rivals pretenen impedir. Ara amb la incorporació d’un nou element tàctic: el relat sobre l’acció de govern, portant al primer pla del discurs la presumpció d’una activitat executiva futura; no tant una descripció programàtica o un inventari de propostes concretes. L’experiència del discurs del presidenciable Sánchez desgranant, des del faristol del Congrés, un seguit de mesures inintel·ligibles, insípides i soporíferes —ventilades amb una certa sornegueria pels seus rivals—, probablement ha estat en l’origen de la posada en escena d’una alineació governamental amb posat futbolístic, però sense un estil de joc definit. Una presentació que planteja al receptor no poques incògnites sobre la complicitat dels seus membres i la coherència de la futura feina d’aquest govern. Per això, i exclusivament des d’un punt de vista comunicatiu, el PSOE es presenta davant l’electorat, per una banda, amb un nou missatge del que es desprenen massa incerteses i, per una altra, amb la vella i explícita voluntat d’exclusió del seu principal rival polític, Rajoy, a la qual cal sumar l’atac directe a qui es presenta com alternativa des de la proximitat ideològica, Podemos (Pablo Iglesias).

Vist a distància no sembla que l’estratègia de Sánchez —percebuda per l’electorat com a tàctica discutible, davant l’obligatorietat d’aconseguir pactes de govern en un escenari polític fraccionat— sigui massa raonable. Amb el Partit Popular, a més d’una mútua animadversió, potser menys explícita en el discurs dels conservadors, els socialistes comparteixen la preferència d’un segment de votants sociològica i demogràficament propers. A més, tots dos desperten l’antipatia d’importants grups de població joves i decebuts amb un sistema polític cada cop més desprestigiat. Al PSOE no li agrada, però totes les enquestes d’opinió el situen en el rovell de l’ou d’un sistema que sembla en vies de col·lapsar. I el nínxol dels votants sistèmics el comparteix precisament amb el PP, un grup en clar retrocés si hem de fer cas als darrers resultats electorals que han finiquitat el bipartidisme històric sorgit de la transició. La confrontació directa amb els conservadors pot aproximar-los a votants centrifugats per les excentricitats histriòniques de la nova esquerra emergent; però a la vegada pot allunyar-los d’un segment de votants fidels, intranquils davant d’una al·lèrgia que posa en risc la governabilitat de l’estat.

Tampoc sembla raonable pensar que les joves generacions crítiques es sentin especialment disposades a deixar-se seduir pels cants de sirena d’un govern de postal. Ben al contrari, un excés de teatralització pot provocar un increment del seu rebuig: la població intel·lectualment més ben preparada de la història d’Espanya demana rigor, seriositat i poca comèdia. I aquí cal parar atenció, ja que no es tracta d’una generació permeable acríticament a qualsevol dictat o d’un grup políticament apàtic: ja no són els avis o els pares els que guien el vot dels joves, ara són els joves els qui creen opinió i, a més, dominen en exclusiva (o quasi) els recursos per fer difusió massiva de les seves preferències. Els comunicadors polítics no haurien d’oblidar que l’envelliment de la població ja no és el factor més decisiu en la collita electoral.

Sánchez i els seus perseveren, però, en la seva acció teleològica de bons i dolents, infantil i mal manufacturada: dramatúrgia encarcarada, comunicació desconcertant pels propis partidaris i gens atractiva per aquells a qui pretén seduir. Una tàctica que els aïlla i els debilita.

Al davant, el pacte Podemos-Izquierda Unida, la suma que multiplica (segons ells mateixos), ha obert un ventall d’accions que, de moment, està posant en meitat de l’escenari electoral aquesta opció política. La crítica ad hominem que els seus rivals estan desplegant no aconsegueix altra cosa que fer-los encara més visibles, més alternatius. I bé que se’n aprofiten, amb una extraordinària operació, que va des de l’ús de recursos psicològics (llàgrimes, petons...) a la seducció a través de l’apropiació de conceptes massivament compartits (dignitat, igualtat, llibertat...) confrontats amb d’altres que han caigut en un lamentable descrèdit (democràcia...). Un discurs centrat en objectius diàfans, però complementat amb apel·lacions als valors i l’ètica.

Sánchez hauria de prendre nota de la versatilitat de la precampanya de Podemos. Sense oblidar que la nova confluència cau en excessos ensucrats i en errors lamentables, com la presència en l’espectacle televisiu a peu de carrer, amb motiu de l’aniversari del 15M, que va ser entès, amb raó, com un intent d’apropiació i manipulació d’un moviment d’arrel cívica i popular. Però farien bé els socialistes de no deixar la seva sort en mans de la improbable reiteració de desencerts dels seus rivals. Si volen millorar els resultats del 20D (que ja eren els pitjors de la seva història recent), els convé dissenyar una estratègia que els permeti superar el tacticisme suïcida en què s’han instal·lat.  

        

La vaca

Un estimat amic de la meva Olesa natal, histrió deliciós, cada cop que anava a sopar amb els seus amics casats i amb les seves criatures, un cop acabada la teca, actuava pels més petits, divertint-los i escandalitzant-los alhora.

El meu amic, desacomplexat, s’aixecava la camisa i tot ensenyant la seva panxota de bon vivant, cantava La vaca per delit de la mainada. Els menuts reien i acompanyaven l’artista amb crits, riures i moviments compassats.

Han passat els anys, aquells nens ara ja tenen família i d’aquells sopars de festa només recorden la vaca. Gairebé no se’n recorden els uns dels altres, ni guarden memòria de quins pares hi eren i quins no. Però el meu amic i la seva vaca han vençut al temps i a l’oblit.

Això és el que passarà amb el ball que es va marcar l’Iceta el dia de l’inici de la campanya de les eleccions del 27S. El líder socialista s’ha guanyat un bocí d’immortalitat amb la seva desinhibició dansaire.

Per sempre, els manuals de màrqueting polític citaran l’Iceta com aquell pioner que va ensenyar que entra dins del possible guanyar-se la simpatia dels votants amb les consignes polítiques, però el que és segur és que tindràs la seva benevolença pietosa si balles esbojarrat, cantes La vaca o aquella altra d’”emocionada, agradecida, solamente puedo decir: gracias por venir”.

Clar que els Iceta de torn es poden trobar amb el problema de que els que tinguin al voltant no segueixin la coreografia. A aquests els recomano que facin el cor fort, posin cara d’entremaliadura  i, entre divertits i escandalitzats, provin d’acompanyar l’artista principal.

El Pedro Sánchez, amb els seus texans planxats amb ratlla (i si no ho són, ho semblen) i el seu excés de midó (en sentit figurat), no va estar a l’alçada de la històrica novetat el primer dia que l’Iceta es va deixar anar. Afortunadament ja ha après que quan el públic riu i es diverteix té tendència a oblidar la vacuïtat del que ha sentit. I ara ja balla.