L’acció teleològica de Pedro Sánchez

Som a tocar d’unes noves eleccions generals en l’estat espanyol i tothom, en les cuinetes de les seus dels partits, esmola ganivets. Pedro Sánchez és qui té més avançada, en aparença, la pitança. Ha començat tan aviat que hi ha qui tem que, quan toqui, la teca arribi freda a taula. En la banda dels qui entenen la pressa, pesa allò del primer cop que deixa grogui el rival i l’inhabilita per sempre més. Primera incògnita: rapidesa pot convertir-se en precipitació?

Sobre el discurs del candidat socialista, destaca una clara preferència per l’acció teleològica: aquella que objectiva els individus com a mitjans o obstacles per aconseguir la fi que es persegueix. Jürgen Habermas va ser qui va definir aquest concepte clàssic a partir de les teories de Weber aplicades a les ciències socials. En el laboratori d’idees socialista, busquen fer oblidar que van fluixos de comunicació axiològica, la fonamentada en l’ètica i els valors, per culpa de la quota de corrupció institucional. Aquí, la neoproposta de Podemos està fent forat.

Però tornem a l’aplicació de la teleologia d’Habermas al discurs polític de Sánchez. En les eleccions del mes de desembre, l’objectiu, fer fora Rajoy, va eclipsar absolutament qualsevol altra missatge emès. La personalització d’una incompatibilitat radical va centrar la pugna en la figura dels dos líders —amb moments impagables, com el de l’insult de Sánchez titllantd’indecent el seu rival— i va deixar sense espai i altaveu a altres propostes programàtiques o a altres candidats territorials del partit —excepte al vaporós Iceta i la seva dança dels set vels—. Va ser la posada en focus d’una rivalitat personalíssima, una mutació extraparlamentària del “Vayase, señor González” que José Maria Aznar havia escenificat fa més de vint anys i que a Ciutadans van adaptar algunes setmanes més tard amb més polidesa.

El fracàs de la investidura i el camí traçat per l’hàbil Ribera, ha convençut els socialistes de la necessitat de mudar lleument l’acció comunicativa. Seguim, però, en el pla teleològic: guanyar per fer possible una finalitat que els rivals pretenen impedir. Ara amb la incorporació d’un nou element tàctic: el relat sobre l’acció de govern, portant al primer pla del discurs la presumpció d’una activitat executiva futura; no tant una descripció programàtica o un inventari de propostes concretes. L’experiència del discurs del presidenciable Sánchez desgranant, des del faristol del Congrés, un seguit de mesures inintel·ligibles, insípides i soporíferes —ventilades amb una certa sornegueria pels seus rivals—, probablement ha estat en l’origen de la posada en escena d’una alineació governamental amb posat futbolístic, però sense un estil de joc definit. Una presentació que planteja al receptor no poques incògnites sobre la complicitat dels seus membres i la coherència de la futura feina d’aquest govern. Per això, i exclusivament des d’un punt de vista comunicatiu, el PSOE es presenta davant l’electorat, per una banda, amb un nou missatge del que es desprenen massa incerteses i, per una altra, amb la vella i explícita voluntat d’exclusió del seu principal rival polític, Rajoy, a la qual cal sumar l’atac directe a qui es presenta com alternativa des de la proximitat ideològica, Podemos (Pablo Iglesias).

Vist a distància no sembla que l’estratègia de Sánchez —percebuda per l’electorat com a tàctica discutible, davant l’obligatorietat d’aconseguir pactes de govern en un escenari polític fraccionat— sigui massa raonable. Amb el Partit Popular, a més d’una mútua animadversió, potser menys explícita en el discurs dels conservadors, els socialistes comparteixen la preferència d’un segment de votants sociològica i demogràficament propers. A més, tots dos desperten l’antipatia d’importants grups de població joves i decebuts amb un sistema polític cada cop més desprestigiat. Al PSOE no li agrada, però totes les enquestes d’opinió el situen en el rovell de l’ou d’un sistema que sembla en vies de col·lapsar. I el nínxol dels votants sistèmics el comparteix precisament amb el PP, un grup en clar retrocés si hem de fer cas als darrers resultats electorals que han finiquitat el bipartidisme històric sorgit de la transició. La confrontació directa amb els conservadors pot aproximar-los a votants centrifugats per les excentricitats histriòniques de la nova esquerra emergent; però a la vegada pot allunyar-los d’un segment de votants fidels, intranquils davant d’una al·lèrgia que posa en risc la governabilitat de l’estat.

Tampoc sembla raonable pensar que les joves generacions crítiques es sentin especialment disposades a deixar-se seduir pels cants de sirena d’un govern de postal. Ben al contrari, un excés de teatralització pot provocar un increment del seu rebuig: la població intel·lectualment més ben preparada de la història d’Espanya demana rigor, seriositat i poca comèdia. I aquí cal parar atenció, ja que no es tracta d’una generació permeable acríticament a qualsevol dictat o d’un grup políticament apàtic: ja no són els avis o els pares els que guien el vot dels joves, ara són els joves els qui creen opinió i, a més, dominen en exclusiva (o quasi) els recursos per fer difusió massiva de les seves preferències. Els comunicadors polítics no haurien d’oblidar que l’envelliment de la població ja no és el factor més decisiu en la collita electoral.

Sánchez i els seus perseveren, però, en la seva acció teleològica de bons i dolents, infantil i mal manufacturada: dramatúrgia encarcarada, comunicació desconcertant pels propis partidaris i gens atractiva per aquells a qui pretén seduir. Una tàctica que els aïlla i els debilita.

Al davant, el pacte Podemos-Izquierda Unida, la suma que multiplica (segons ells mateixos), ha obert un ventall d’accions que, de moment, està posant en meitat de l’escenari electoral aquesta opció política. La crítica ad hominem que els seus rivals estan desplegant no aconsegueix altra cosa que fer-los encara més visibles, més alternatius. I bé que se’n aprofiten, amb una extraordinària operació, que va des de l’ús de recursos psicològics (llàgrimes, petons...) a la seducció a través de l’apropiació de conceptes massivament compartits (dignitat, igualtat, llibertat...) confrontats amb d’altres que han caigut en un lamentable descrèdit (democràcia...). Un discurs centrat en objectius diàfans, però complementat amb apel·lacions als valors i l’ètica.

Sánchez hauria de prendre nota de la versatilitat de la precampanya de Podemos. Sense oblidar que la nova confluència cau en excessos ensucrats i en errors lamentables, com la presència en l’espectacle televisiu a peu de carrer, amb motiu de l’aniversari del 15M, que va ser entès, amb raó, com un intent d’apropiació i manipulació d’un moviment d’arrel cívica i popular. Però farien bé els socialistes de no deixar la seva sort en mans de la improbable reiteració de desencerts dels seus rivals. Si volen millorar els resultats del 20D (que ja eren els pitjors de la seva història recent), els convé dissenyar una estratègia que els permeti superar el tacticisme suïcida en què s’han instal·lat.