La setmana passada vaig conèixer la Shan i el Ru, dos
joves estudiants de la província de Hunan, al sud de la Xina. Els vaig trobar a
la plaça Urquinaona de Barcelona, perduts. Anaven buscant el Palau de la
Música, una joia del modernisme segons explicava una guia de viatge francesa,
prou atrotinada com per fer entendre que els dos joves xinesos la consultaven
potser massa sovint. Vam fer coneixença en aquella hora del migdia en què ja
has acabat de dinar, ja t’has passat per la llibreria habitual sense trobar cap
novetat assequible i fas temps, tot passejant abans d’agafar un transport
públic que et torni a la corona metropolitana, per continuar sumant i restant
fins acabar la jornada laboral.
Als joves xinesos se’ls veia extenuats de tant anar i
venir per la Barcelona esplendorosa que atrau milers de visitants, amb les
seves franquícies de tapes amb productes de fora de temporada, els museus
curulls d’art de primer nivell, els edificis que s’han escapat de la vigilància
de les avantguardes i les botigues que no tanquen mai, sempre disposades a fer
la gara-gara al client amb la cartera plena. La ciutat de les paelles d’arròs ja
no covat sinó poc cuit, la sangria aigualida, la cervesa massa gasificada i el
pa tomaca per on han escampat tomàquet triturat, sucant-lo com si fos la
mantega dels esmorzars continentals. La capital del seu mar recuperat i tornat
a perdre definitivament darrera d’una barrera d’hotels luxosos, la del paisatge
sense horitzons, encaixat entre turons i gegantins creuers de luxe asiàtic
aconseguit amb lluentons de purpurina.
Els nois feien tan mala cara que vaig decidir
acompanyar-los i, feta la visita per davant de la façana i la nota amb els
horaris d’obertura al públic, vaig convidar-los a prendre un cafè a prop del
Palau, en una bodega més aviat infecta, apartada del circuit habitual. Van
explicar-me que estaven fent una estada d’un curs lectiu a París: ell en una
prestigiosa facultat de Sciences Po; ella en un per a mi desconegut centre de
comunicació audiovisual. Encara no sé com vaig ser capaç d’entendre res del que
em deien: parlaven el francès més enrevessat que he sentit mai, i jo la veritat
és que tinc l’orella molt de fusta. Ara bé, un cop els vaig explicar que la
Barcelona de guia turística no m’agrada ni poc ni gens, van ser prou clars per dir-me
sense embuts que ells prefereixen París i que Barcelona no li arriba ni a...
Barcelona al mes de maig o París? La resposta és ben
senzilla i la trobem en la vella cançó d’Aznavour i Roche: sempre París. La
ciutat que tot d’una s’omple de vida, feliç de veure el sol brillar; la ciutat
on es senten les places i els carrers encanten. La ciutat que ha estat capaç de
mimetitzar els turistes mantenint inalterable la seva personalitat. Potser ha
sacrificat Montmatre, alguns racons del barri llatí, una mica les Tuileries i tots
els Champs-Elysées, però resta l’essència d’una ciutat dinàmica i absolutament
viva. Una ciutat presa a mig gas pels manifestants de la Nuit Debout, a punt de
ser devorada per les banlieues mestisses, habitada per francesos que fan pudor
de formatge i francesos que fan servir amb solvència la tajine i han incorporat
al plat du jour el cus-cus royal. La capital de les contradiccions, a manta, que
t’agafen desprevingut en qualsevol cantonada o en la petita taula de qualsevol
cafè. Una ciutat viva que ha evitat fer de la tramoia la seva principal
activitat.
Paris és una capital que segueix bategant fins i tot quan
s’apaguen els milions de bombetes que l’il·luminen; que en moments de crisi és
capaç de sobreposar-se, guanyant-se la immortalitat i el títol de la millor
vila del món que li concedí Willemetz, un lletrista que coneix que el seusecret consisteix en ser sempre ella mateixa. Amb bombes a deshora, ascensors
socials trencats i desigualtats esfereïdores.
Barcelona, curta de personalitat, voldria ser Paris ara
que ens ha pres el títol de Rosa de Foc. Però ho té magre. Potser pot competir
en monuments (discutible) o en racons amb encant; pot presumir d’estar a tocar
de mar, d’obrir-se de cames sense resistència a la violació turística diària,
d’enllustrar amb cura les restes d’un passat gloriós. Però Barcelona es queda
aquí: no hi ha dialèctica, no fa futur.
La Shan i el Ru m’ho van dir sense embuts: sota el cel de
París es foten de gana, però ser-hi els permet crear, investigar, pensar. A
París se l’estimen pels quadres, per les biblioteques, pels
museus, però sobretot perquè acull amb els braços oberts a arquitectes,
pintors, narradors, filòsofs, poetes, músics, gent que pensa molt i creu poc. Perquè a París tenen clar que la història no l'escriuen només les perdres.
A la Barcelona avantguardista, qui l’ha vista i qui la
veu. Va tenir el seu minut de glòria fa un segle i d’aquell conflicte permanent
encara vivim. Era quan totes les idees feien por i totes enlluernaven alhora.
Després van venir dècades de mediocritat, de parsimònia de llei i ordre, de
consciències adormides i burgesia rància, ay, senyor! La nostrada lluita de classes,
versió industrialització menestral, va deixar pas a la pau del miracle de les
pedres en fem pans, versió els estalvis a La Caixa. I així fins ara.
Arreu, tothom canta les excel·lències de Paris acumulades
durant segles d’activitat ininterrompuda. Barcelona només hi pot oposar els
vestigis de poques dècades glorioses i les despulles que el temps no ha
esborrat d’un anar i venir de civilitzacions, no sempre ben acollides. Però,
algú s’ha encarregat de donar notícia al món dels nostres grans literats, o
dels nostres grans pensadors, o dels nostres grans músics; dels actuals, que
també n’hi ha? Qui ha evitat l’exili dels nostres millors científics? Qui ha
procurat que Barcelona pensi o creï?
La Shan i el Ru van trobar una ciutat desolada que erosiona
la seva memòria a velocitat creixent; una ciutat que porta gairebé un segle pansint-se.
La van comparar amb la seva Paris, més de tres-cents anys de vitalitat
inesgotable. I Barcelona va perdre: la ciutat dels prodigis no la van trobar
enlloc. Com Porter, la Shan, entusiasta xinesa del sud, va acabar dient-me: j’aimeParis.
BSO: Al llarg del text haureu trobat fins a quatre
enllaços amb cançons que expliquen l’amor dels seus autors per la ciutat de
Paris:
1.- J’aime Paris au mois de mai. Escrita per Pierre Roche,
nascut en les rodalies de la ciutat, i Shahnourh Varinag Azanavourian (Charles
Aznavour), parisenc d’origen armeni, parla de la màgia que desprèn una ciutat
quan esclata la primavera. És un relat costumista i poètic d’un paisatge urbà i
la geografia humana que l’habita. La versió que us proposo és un directe del mateix
Charles Aznavour, més francès que mai.
“M'encanta París al maig,
Quan els brots tornen a néixer,
En una nova joventut”.
2.- Paris sera toujours Paris. Albert Willemetz,
parisenc, va escriure aquesta cançó pel gran Maurice Chevalier. Parla de
l’instint de supervivència d’una ciutat capaç de mantenir-se ferma davant de
tota mena de privacions. Fins i tot quan tot sembla perdut, escriu Willemetz,
Paris sempre és Paris. He enllaçat la versió que n’ha fet Zaz, l’enèrgica i
divertida jove de Tours que s’està
convertint en una de les principals figures de la música francesa d’aquests
darrers anys.
“París sempre serà París!
La ciutat més bella del món
Tot i la foscor
La seva brillantor es pot regular
París sempre serà París!
És quan més reduïm la seva
il·luminació
quan més veiem resplendir el seu
valor
El seu bon humor i enginy
París sempre serà París!”
3.- Dans mon Paris. De nou Zaz canta a la ciutat que l’ha
acollit. Aquest cop als barris allunyats dels circuits turístics, on es pot
prendre el pols al Paris multirracial on encara perviu l’esperança de la
llibertat, la igualtat i la fraternitat.
“Tots aquests barris em són familiars,
Amb gent senzilla i sinceritat,
Aquest és el Paris que m’agrada compartir”
4.- I love Paris. Conegudíssima composició de l’americà
Cole Porter, és un homenatge a una ciutat lliure i vital, de part d’un americà
que trobava a França la llibertat que a casa li era negada. Us presento la
versió de l’Avalon Jazz Band, cinc joves músics entre els que destaca l’artista
polifacètic Adrien Chevalier i la cada cop més valorada Tatiana Eva-Marie.
“Estimo (m’encanta) Paris a la primavera,
Estimo Paris a la tardor,
Estimo Paris a l’hivern, quan plovisqueja,
Estimo Paris a l’estiu, quan crema”.
