Pobre Puigdemont, ni l’empestat Jean-Claude Juncker
no el vol rebre. Perquè tots sabem que si algú posa l’excusa de que té l’agenda
atapeïda, el que vol dir de veritat és: “quin pal haver-me de trobar amb aquest
paio”. I mira, si qui et fa el lleig és alguna persona digna d’admiració, apreciat
per tothom, admirat arreu, encara tens l’excusa que el personatge és
inabastable. Però que et doni carbasses un impresentable ja és cosa de fer-s’ho
mirar. El President de la Generalitat ha fet el préssec i s’ho podia haver
estalviat simplement donant ordres de que a l’agenda només hi reservin lloc per
a persones que paguin la pena d’un possible rebuig.
I mentre la primera autoritat del país passava per
la vergonya de la repudiació, a mi em rebia un ministre. O no ben bé: un
antic ministre de cultura; de Brasil. El senyor Gilberto Gil. L’acompanyava en tan
assenyalada ocasió el seu col·lega Caetano Veloso. I no em vaig haver de moure
de Barcelona! (o per ser més exacte, només vaig haver de baixar a Barcelona). L’honorable
Puigdemont s’hagués pogut estalviar el disgust si enlloc d’anar de gira a
trobar-se amb les inquietants autoritats flamenques, hagués fet cap al Palau de
la Música. Hauria fet coneixença amb un ministre de cultura que fa art i que,
per si això encara fos poca cosa, és capaç de tocar la guitarra, cantar
entonant i composar cançons que s’han convertit en himnes que lloen la dignitat
d’un poble i agiten la seva jovialitat. I hagués pogut prendre nota sobre com
nomenar un ministre de cultura del ram, que en aquests temps que corren no és
poca cosa (als exemples de Wert i Vila em remeto).
Ja ho sap doncs per a la propera vegada: per
engegar “el gran poder transformador” no cal anar a trobar-se amb els
representants impresentables de la “democràcia” extractiva de Brussel·les. Sempre
serà millor quedar-se a casa per rebre gent que s’ha vist amb cor de “cantando eu mando a tristeza embora”.
