La candidatura de confluència sobiranista,
heterogènia i diversa, sent la necessitat de transmetre una aparença de cohesió
granítica. Els assessors de campanya han decidit que els candidats sempre que
puguin es despleguin en ventall i, allargant els braços fins a ajuntar les
mans, emulin als aventurers juramentats d’en Dumas pare, que sota la locució
d’un per a tots i tots per a un plantaven cara al poder hegemònic i
centralitzador del cardenal Richelieu.
Com els mosqueters, però, cadascun dels
membres de la coalició és fill de sun pare i de sa mare i tenen maneres
diferents d’entendre la cosa pública, fins i tot antagòniques en alguns casos.
Així doncs, la pregunta és òbvia: mantindran
en el racó fosc les seves diferències fins passades les eleccions en benefici
de l’ambició nacional que tots comparteixen? Què passarà un cop les urnes hagin
dictat veredicte?
Un dels capitostos territorials del PP
comparava de manera injusta la candidatura de Junts amb el peronisme argentí.
Una analogia inexacta parcialment. No penso que a cap dels membres de la
societat civil o de les entitats sobiranistes els hi escaigui l’adjectiu de
peronista. Podria dir el mateix del grup dels pujolistes? Certament no.
Confondre partit i país, defensar una idea
patrimonial de la nació, posar en marxa sistemes d’apropiació fonamentats en el
nepotisme i el paternalisme han estat pràctiques consubstancials a l’acció de
govern de Convergència en l’etapa Pujol, com ho han estat del sector peronista del justicialisme des
que va néixer. Culte a la personalitat dels líders carismàtic fins a la negació
de les evidències més esfereïdores, paranoies de complot i persecució per a justificar
la ineficàcia, negació de les pròpies limitacions fins a extrems vergonyosos
també equiparen a pujolistes i peronistes.
Per això, la pregunta torna a ser inevitable:
s’encomanaran els nouvinguts al mode d’alguns convergents o els anticossos que
porten acabaran amb el virus? Tant de bo siguin capaços d’eradicar la infecció.
Alejandro Horowitz, autor del llibre Los cuatro peronismos (Buenos Aires,
2005) alerta sobre les giragonses que el justicialisme ha fet per mantenir el
poder durant generacions i el perill de l’evolució guiada per qui l’únic que
busca és perpetuar el seu domini. Un bon exemple que ens avisa de que, si no
anem amb compte, ens podem trobar amb que “la convertibilidad (la
transformació) ya era inviable y la corrupción, sistémica”.
Per aquells a qui us interessi conèixer el
peronisme, us recomano, naturalment, el llibre de l’Horowitz. Per qui busqui
una aproximació més literària en forma de sàtira política, la recomanació és
“No habrá más penas ni olvido” d’Osvaldo Soriano.
Nota a peu de pàgina: No m’agradaria que es
confongués als “pujolistes” de l’establishment convergent amb aquells altres “pujolistes”,
nombrosíssimes persones que de bona fe i amb un punt d’admiració donaven suport
electoral a l’expresident, abans Molt Honorable, Jordi Pujol.
