Pressupost de la Generalitat 2016: l'hora de sargir forats

Al Parlament de Catalunya diuen que han començat les converses per a l’elaboració del pressupost 2016. Aquest instrument comptable de previsió econòmica s’hauria d’haver aprovat fa mesos, però les urgències electorals, amb l’obligada dissolució de la cambra catalana, ho va fer impossible.

Tot i tractar-se d’un moment estel·lar de la vida parlamentària, a l’aprovació pressupostària se li ha donat una transcendència que supera amb molt el seu caràcter bàsicament instrumental. En l’actual context d’incompliment sistemàtic de les previsions inicials incloses en el pressupost, la simple presentació dels comptes s’ha convertit en un poderós instrument de propaganda política, mentre que l’execució real de la despesa pública s’intenta amagar, sense que sigui objecte d’un debat rigorós i seré. És relativament senzill fer quadrar un pressupost quan se’l redueix al paper d’un simple inventari d’intencions. És molt més difícil fer que la realitat dels ingressos i despeses públics efectius segueixin les directrius pressupostàries. I això esdevé impossible quan les previsions eren pura propaganda i qui les va dissenyar ho va fer d’esquenes a la realitat o manipulant-la. I d’això la Generalitat en sap un niu. Serveixin com a exemple aquestes consideracions:

1.- Fa anys que l’administració catalana es troba en situació de fallida. Algunes de les causes són evidents i prou conegudes: l’ofec econòmic a què està sotmesa per part de l’administració central, una estructura d’ingressos deficient, un endeutament insostenible... Ara bé, al costat hi ha tota una altra relació de causes a les quals no se’ls dona cap difusió: una estructura de despesa pública ineficient, una administració excessivament polititzada i, per tant, massa pendent de pagar favors, una excessiva multiplicitat d’organismes públics, etc. Resulta, doncs, paradoxal que des del govern català no es reconegui el col·lapse dels comptes públics i que, al contrari, es dediquin esforços a camuflar-lo, ja sigui amb jocs de mans de comptabilitat creativa, o bé centrifugant el col·lapse cap a altres administracions, en no reconèixer econòmicament les obligacions contretes. Perquè s’entengui: la Generalitat ha deixat de comptabilitzar en els darrers exercicis bona part dels deutes amb els Ajuntaments; d’aquesta manera les administracions locals que havien avançat els diners dels proveïdors es trobaven amb forats econòmics importants i a la Plaça de Sant Jaume aquestes despeses dormien en els calaixos.

2.- La fiabilitat dels comptes públics catalans ha estat en els darrers anys seriosament compromesa a causa de l’increment artificial dels ingressos previstos. El sistema usat és senzill i alhora maldestre: es preveu ingressar manta diners per la venda, com a mínim dubtosa, de patrimoni públic, fonamentalment immobiliari. Què s’aconsegueix amb aquesta operació? Doncs fer veure que es compta amb uns diners que no arribaran mai per tal de fer front a unes despeses socials que mai es podran atendre. Com acaba tot plegat? Amb una disminució sistemàtica dels recursos destinats a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, molt per sobre de les retallades inicialment previstes. En resum, que la realitat dels fets ha superat per molt la ficció austericida dels pressupostos públics catalans.

3.- La limitació del debat pressupostari als conceptes macroeconòmics en detriment de les magnituds microeconòmiques. Per la via de l’agregació de conceptes pressupostaris s’introdueixen en el discurs unes xifres que escapen a la comprensió dels ciutadans i que amaguen sota una densa cortina de fum la migradesa de la realitat econòmica autonòmica. És suïcida, doncs, com el govern de la Generalitat contribueix a fer més amable, per la via de la confusió i l’autoengany, l’ofec econòmic que pateix.

4.- Finalment, i no menys inquietant, cal destacar la perillosa subordinació d’altres institucions als interessos de la Generalitat. Des d’un punt de vista pressupostari, ja he destacat la centrifugació de les penúries econòmiques cap als ajuntaments. També en el teòric pla local, amoïna la supeditació de les Diputacions a les directrius polítiques que provenen de la plaça de Sant Jaume. El creixement de l’endeutament de la Diputació de Barcelona, utilitzat com a una font segura de aprovisionament de recursos que permetin substituir altres programes de la Generalitat, està arribant a unes xifres que espanten. Ja fa cinc anys que el govern català no destina ni un euro al que era el seu principal instrument d’inversió en el territori: el Pla Únic d’Obres i Serveis. Aquest buit s’està cobrint amb crèdits de les diputacions concentrats en poques entitats financeres: una excessiva densitat de risc que no augura res de bo.

Tot plegat es podria superar amb un control exclusivament català dels recursos que es generen a Catalunya? Probablement hi ajudaria molt. Però cal parar atenció a algunes de les disfuncions que són de manufacturació pròpia. Hem de comptar amb més recursos, però també hem de ser capaços d’administrar-los de manera més responsable. La coneguda frase que afirma que des del govern central ens distreuen diners és certa, però no ho és menys que a Catalunya tenim les butxaques plenes de forats. Car sargir-los i evitar, de pas, que alguns es reparteixin la riquesa del país amb la mateixa rapacitat amb què abans s’han repartit les engrunes. 

La neurosi del capità Queeg, metàfora marinera... una més

Tenir un timó penjat a la paret del despatx no és garantia de bon pols a l’hora de governar un vaixell. Ser precís en l’ús de vocables mariners, tampoc. El bon capità ha de ser capaç, per sobre de tot, d’enfrontar-se amb coratge a la turmenta. I també ha de conèixer els paranys que s’amaguen en cada bocí de mar, ha de saber llegir en el cel clar quina direcció és la que convé emprendre, ha de buscar refugi en els ports on paren els aliats incondicionals i fugir de les cales on fondegen els adversaris més hostils. El bon patró ha de rodejar-se d’una tripulació lleial, però ha de saber guanyar-se la seva fidelitat cada dia: decidint en els moments d’angoixa sense perdre la calma; tractant la tripulació amb la deferència pròpia de qui té un ascendent natural; mostrant un coneixement serè de la immensitat marina; fent ús de l’autoritat que atorga la saviesa, i no pas els galons d’una bocamàniga.

Al capità Queeg se li van amotinar els oficials del Caine perquè no tenia cap de les aptituds abans descrites. No va caldre que el dragamines que comandava entrés en batalla perquè afloressin els seus defectes i les seves pors. Desconfiava dels subordinats des del complex d’inferioritat de qui es sabia incompetent; apel·lava a la inapel·lable autoritat que li atorgava la jerarquia per fer complir ordres irracionals. I, a sobre, en la seva paranoia malaltissa, veia conxorxes on només hi havia inquietud i desconfiança. 

El dia de la revolta, el Pacífic va decidir esvalotar-se amb profusió de pluja i moviment. El capità Queeg, aclaparat pel terror que li produïa un oceà desfermat, va decidir posar-se de costat al gran onatge. Els seus oficials, segurs de que amb el mar no es pacta, van aconsellar encarar la turmenta: mostrar debilitat equivalia a acabar enfonsats. El patró, experimentant la solitud del comandament, va persistir en la seva ordre imprudent. La tripulació, davant d’un capità aclaparat pel pànic i que desvariejava, va decidir desposseir-lo de la seva autoritat i capgirar la jerarquia. 

Probablement no tots els que van participar en el complot ho van fer guiats per intencions nobles. És possible que el capità Queeg no mereixés una insubordinació tan humiliant perquè segur que no tenia mal fons. Però és ben cert que deixar la supervivència del Caine en mans de qui havia demostrat que era incapaç de gestionar la navegació, ni en temps de relativa calma, hagués estat suïcida.

Quan el mar s’esvalota, cal buscar qui millor pot guiar la nau, un o diversos. I no ens hem d’enlluernar per jerarquies antigues, sinó per certeses de coneixements i competències. Quan tot acabi, haurem d’esperar el veredicte del consell de guerra que ens formarà la història. I potser ens condemnaran per haver preferit salvar el vaixell que fiar-ho tot a la falsa seguretat que donen ordenances i rangs. Però si volem arribar a Ítaca, hem de insubordinar-nos i fer un lloc al capità Queeg en el museu de les figures irrepetibles. 

     

Nota al peu: El motí del Caine és una pel·lícula de 1954, dirigida per Edward Dmytryk i protagonitzada per Humphrey Bogart, José Ferrer, Van Johnson i Fred Macmurray.   

Juntsticialistes

La candidatura de confluència sobiranista, heterogènia i diversa, sent la necessitat de transmetre una aparença de cohesió granítica. Els assessors de campanya han decidit que els candidats sempre que puguin es despleguin en ventall i, allargant els braços fins a ajuntar les mans, emulin als aventurers juramentats d’en Dumas pare, que sota la locució d’un per a tots i tots per a un plantaven cara al poder hegemònic i centralitzador del cardenal Richelieu.

Com els mosqueters, però, cadascun dels membres de la coalició és fill de sun pare i de sa mare i tenen maneres diferents d’entendre la cosa pública, fins i tot antagòniques en alguns casos.

Així doncs, la pregunta és òbvia: mantindran en el racó fosc les seves diferències fins passades les eleccions en benefici de l’ambició nacional que tots comparteixen? Què passarà un cop les urnes hagin dictat veredicte?

Un dels capitostos territorials del PP comparava de manera injusta la candidatura de Junts amb el peronisme argentí. Una analogia inexacta parcialment. No penso que a cap dels membres de la societat civil o de les entitats sobiranistes els hi escaigui l’adjectiu de peronista. Podria dir el mateix del grup dels pujolistes? Certament no.

Confondre partit i país, defensar una idea patrimonial de la nació, posar en marxa sistemes d’apropiació fonamentats en el nepotisme i el paternalisme han estat pràctiques consubstancials a l’acció de govern de Convergència en l’etapa Pujol, com ho han estat del sector peronista del justicialisme des que va néixer. Culte a la personalitat dels líders carismàtic fins a la negació de les evidències més esfereïdores, paranoies de complot i persecució per a justificar la ineficàcia, negació de les pròpies limitacions fins a extrems vergonyosos també equiparen a pujolistes i peronistes.

Per això, la pregunta torna a ser inevitable: s’encomanaran els nouvinguts al mode d’alguns convergents o els anticossos que porten acabaran amb el virus? Tant de bo siguin capaços d’eradicar la infecció.  

Alejandro Horowitz, autor del llibre Los cuatro peronismos (Buenos Aires, 2005) alerta sobre les giragonses que el justicialisme ha fet per mantenir el poder durant generacions i el perill de l’evolució guiada per qui l’únic que busca és perpetuar el seu domini. Un bon exemple que ens avisa de que, si no anem amb compte, ens podem trobar amb que “la convertibilidad (la transformació) ya era inviable y la corrupción, sistémica”.

Per aquells a qui us interessi conèixer el peronisme, us recomano, naturalment, el llibre de l’Horowitz. Per qui busqui una aproximació més literària en forma de sàtira política, la recomanació és “No habrá más penas ni olvido” d’Osvaldo Soriano.

Nota a peu de pàgina: No m’agradaria que es confongués als “pujolistes” de l’establishment convergent amb aquells altres “pujolistes”, nombrosíssimes persones que de bona fe i amb un punt d’admiració donaven suport electoral a l’expresident, abans Molt Honorable, Jordi Pujol.

Amanida de fruites, abans coneguda com macedònia

Conec a molta gent que forma part de la candidatura de Junts pel Sí i una majoria em cauen rebé o simplement els admiro.

Ara, amb la llista de confluència sobiranista em passa com amb la macedònia: molts dels ingredients m’agraden fins a la bogeria. Però no puc amb la pera. I una macedònia amb pera, la veritat, és que no me l’empasso.

Ja sé que molts dels meus coneguts em diran que la pera en la seva macedònia és poca cosa més que una anècdota, un ingredient que no podia quedar al marge si es volia aconseguir una amanida complerta. I potser tenen raó. Però a mi, què voleu que us digui, el seu gust el trobo dominant i, francament, la seva presència em toca la pera.

Amb tot, vull reconèixer el compromís de pomes, figues, préssecs, melons, síndries, cireres, maduixes i tutti quanti.

Estic convençut, però, de que quan arribem al clímax, la pera voldrà imposar la seva fortor a totes les altres fruites. Llavors caldrà ser implacable i confinar-la al paper d’un membre de l’amanida com qualsevol altre. Ella s’hi resistirà. En vosaltres, amics, confio.